7 curiositats sobre els Vilars d'Arbeca

A quatre quilòmetres del que avui és Arbeca, a les Garrigues, s'alçava una inexpugnable fortalesa enmig de la immensa plana dels Vilars. L’adjectiu no és gratuït. Inexpugnable no només per la rotunda solidesa dels seus murs: una dotzena de torres de pedra massissa reforçaven la muralla (de cinc metres de gruix per cinc metres d'alçària) que, a la vegada, estava envoltada d’un fossat impracticable d’entre 18 i 23 metres d’amplada i entre quatre i sis metres de profunditat.

Quin sentit tenia construir una muralla de cinc metres de gruix per cinc metres d’alçària fa 2.800 anys? Qualsevol que hi volgués entrar hauria de superar els profunds talussos del fossat i allò que els arqueòlegs anomenen camp frisó o ‘chevaux-de-frise’, una temible barrera de pedres clavades al peu de la muralla i a la part superior de l’escarpament. La seva funció és clara: impossibilitar els moviments quan l’atacant es troba a tir dels defensors. De camps frisons també n’hi ha molts, però cap com el d’Arbeca, ja que és el més ben conservat d’Europa. Si amb tot això no n'hi hagués prou, abans d’arribar a la porta hi havia un passadís de tan sols un metre d’amplada fins a l’interior. Impossible que s’hi colés ningú. I, si algú hi entrava sense permís, es convertia en una presa fàcil després d'haver recorregut 13 metres en fila índia, l'única manera d'accedir-hi.

A l’interior es pot trepitjar un carrer del segle VIII aC –impressiona ser-ne conscient–, a banda i banda del qual s’endevina el llindar que donava accés a cases d’idèntica tipologia i distribució, com si es tractés d’un barri residencial de cases en filera. Aquesta aparença igualitària fa pensar als historiadors que als Vilars hi vivia un príncep o cabdill, la seva família i un grup de persones amb lligams de parentiu real o fictici, unes 150 persones, que s’identificarien col·lectivament com a descendents d’un avantpassat heroic fundador del llinatge. Tot i això, es podrà aclarir millor el nombre exacte de persones que hi habitaven quan s'hagin pogut excavar més cases, fer un càlcul dels habitatges i realitzar una estimació en relació amb la gent que vivia a cada edifici.

Hi ha una casa una mica més gran que podria ser un temple o una sala de reunions. L’opció que fos un lloc de caràcter cultural no sembla escabellada. Al centre d’aquest espai hi havia una llar orientalitzant (amb la forma d’una pell de toro estesa) i, voltant la paret, una lleixa de fang que sobresortia deu centímetres. Sembla ideal per dipositar-hi possibles ofrenes. A més, s’han trobat indicis que aquesta estança s’emblanquinava periòdicament perquè el sutge ho enfosquia tot. Fruit d’una flama que crema? Segurament.

Res no sembla indicar que la combustió tingui un origen traumàtic, com podria ser un incendi. També s’hi han trobat vestigis del que podria ser un altar i una tenalla clavada al terra dins de la qual va aparèixer una cadena de bronze. Fos un temple o un espai comú, aquest habitacle reforça la teoria que el clan era un grup compacte, homogeni. A més, es creu que tenien forns de panificació comunitaris, ja que fa dos anys es van descobrir uns forns molt grans, agrupats i diferents dels que es trobaven a les cases.

No hi havia diferències de classe entre ells. Les diferències –i molt notables– es produïen entre el grup i els seus veïns, ja que els habitants de la fortalesa eren ostentosament més rics. Es creu que el seu poder podia derivar de l'alta fertilitat de le terres de conreu que volten el jaciment, dels ramats de bestiar que tenien (bous, cabres, ovelles, porcs...) i del coneixement del ferro. Però aquesta no és l’única teoria.

El 1998 va aparèixer en una de les cases de la fortalesa el que semblava un enterrament ritual. Els ossos corresponien a un fetus equí de no més de deu mesos. Un cavall. Després de molta feina, se’n van acabar comptabilitzant una catorzena. Els arqueòlegs hi van donar molts tombs. Tants fetus equins plantejaven una nova teoria: aquella gent enigmàtica es dedicava a la cria de cavalls i d’aquí derivava el seu gran poder. Perquè a la cultura ilergeta el cavall ho era tot. És evident que si criaven cavalls ho feien extramurs, perquè a dins de la fortalesa, senzillament, no hi havia prou espai. A més, els animals ni tan sols haurien pogut passar per l’accés tan escanyat per on entraven els habitants dels Vilars. No es descarta que en les pròximes excavacions es trobin encara més fetus enterrats.

Quan es van localitzar els ossos dels fetus equins, els arqueòlegs es van preguntar si es trobaven davant d’un enterrament ritual. També s’ho van preguntar quan, sota els llindars d’algunes cases, es van localitzar fins a 25 nadons enterrats de manera ritual. De nou hi ha discrepàncies sobre el perquè. No se sap si es tractava de sacrificis. Si eren criatures no desitjades. Si van morir de manera natural. Si totes eren nenes... Molts interrogants. L’ADN haurà de dir si totes aquelles criatures tenien un vincle de parentiu.

Al mig del laberint de pedres que marquen el que un dia van ser cases i carrers hi ha una enorme cisterna que abastia d’aigua la població… o això és el que s’havia pensat en un principi. La teoria era que la gran cisterna, coberta amb un teulat, recollia l’aigua de la pluja i feia, per tant, les funcions de dipòsit. Però una vegada més, la fortalesa dels Vilars va superar les expectatives dels arqueòlegs. Sabien que l’aigua del carrer sortia cap a fora de la muralla gràcies a una claveguera simple però treballada coberta amb lloses. El que no sabien era que de la mateixa manera que l’aigua podia sortir del jaciment, també podia entrar-hi. La suposada cisterna era, en realitat, un pou que rebia l’aigua del petit riu Aixaragall (avui, una sèquia).

El 1974, l’arqueòleg Emili Junyent impartia un curs a Tarragona. Un dia se li va presentar un jove d’Arbeca que feia la mili a les comarques tarragonines amb una capsa de sabates. “He trobat això en una finca que tenim al poble i m’ha semblat que podria ser ceràmica antiga”. I tant, si ho era! Junyent va tenir clar a l’instant que aquells fragments eren ceràmica ibèrica. Eren l’indici inequívoc que sota el camp d’alfals d’aquell noi hi havia un jaciment arqueològic. Però en aquells moments no hi havia recursos per intervenir-hi. L’atzar, però, portaria a l'arqueòleg fins a Lleida poc després. No s’havia oblidat d’aquella capsa de sabates, però encara van haver de passar deu anys abans que pogués plantar-se a Arbeca per fer una primera cala. “De seguida va ser evident que sota els nostres peus teníem un jaciment important”, assegura. Però d’aquí a imaginar-se que era a punt de fer emergir una fortalesa ibèrica considerada única a Europa hi ha un abisme.

L’any 2007 es va fer el salt definitiu: dues potents màquines giratòries, una retroexcavadora i cinc camions van retirar terra del jaciment durant un mes i mig sota la mirada vigilant dels arqueòlegs. I es va obrar el miracle. Des d'aleshores, centenars d’estudiants d’arqueologia d’arreu d’Europa volen aportar el seu granet de sorra a dissipar algunes de les incògnites que planen sobre l’enigmàtica societat ibèrica.

“De seguida va ser evident que sota els nostres peus teníem un jaciment important”, assegura. Però d’aquí a imaginar-se que era a punt de fer emergir una fortalesa ibèrica considerada única a Europa hi ha un abisme. L’any 2007 es va fer el salt definitiu: dues potents màquines giratòries, una retroexcavadora i cinc camions van retirar terra del jaciment durant un mes i mig, sota la mirada vigilant dels arqueòlegs. I es va obrar el miracle.

Des de fa anys, centenars d’estudiants d’arqueologia d’arreu d’Europa volen aportar el seu granet de sorra a dissipar algunes de les incògnites que planen sobre l’enigmàtica societat ibèrica.

És un dels altres interrogants que cal respondre. Al segle IV, poc abans del 300 aC i sense cap raó que ho expliqui, la fortalesa es buida. No es destrueix. Simplement, es despobla. Una pandèmia? S'havien esgotat els camps de conreu? Potser la mateixa grandesa de la fortalesa dels Vilars va fer que morís d’èxit. Junyent, que és catedràtic de prehistòria, explica que la hipòtesi més plausible és que la fortalesa ja no responia a les necessitats de la població. La gran muralla, els fossats descomunals i les torres inabastables impedien que aquella població pogués créixer. El desenvolupament urbanístic habitual en un poblat ilerget aquí era impracticable. A més, els temps havien canviat i potser la fortificació havia perdut la seva funció militar. El món, però, va continuar rodant. Van arribar els romans a Arbeca i van aprofitar les pedres de la fortalesa per construir les seves pròpies cases.

De cara a l'estiu es vol seguir fent recerca a la zona. S'excavarà entre la part est i el fossat de la fortalesa, un espai que pot conduir a noves descobertes sobre la fase més antiga del poble iber. En aquesta zona, s'hi intueixen unes estructures antigues que de moment només treuen el cap però la seva investigació podria ajudar a fer-se una idea més clara de la tipografia d'aquest valuós territori. Si voleu saber-ne més, podeu visitar l’exposició que el Museu d’Arqueologia de Catalunya dedica a aquesta fortalesa única.