Es fa de nit a Barcelona

Puigmal, la muntanya més alta dels Pirineus Orientals Molt abans que mossèn Cinto el descrivís com un vell d'espatlles rabassadues, els habitants dels voltants l'imaginaven com un gegant que perseguia caçadors i vetllava pels animals. Ens hem acostat al Puigmal per descobrir, més enllà de les llegendes, una muntanya feta de detalls. Josep Nuet i Badia (text), Ernest Costa (fotografia)

Durant 150 anys, milers de sitgetans van anar a Cuba i altres illes del Carib a fer les Amèriques. No tots es van enriquir, però alguns van tornar amb les butxaques molt plenes. Els deien els "americanos", i en el Sitges actual encara és clarament reconeixible la seva petja. Seguint-la, ens acostem a una de les perles blanques d ela costa catalana. Eduard Voltas (text), Xavier Gómez (fotografia)

Una proposta d'el Bulli per fer a casa La del 31 de desembre és una nit màgica en la nostra cultura. Després de 365 dies empenyent l'any, per fi canviem el calendari i celebrem l'estrena com ho festegem tot: al voltant de la taula. Per fer d'aquest un àpat encar més especial, Ferran Adrià ens ha ofert les receptes d'uns plans originals d'inspiració mediterrània, en la línia del seu restaurant perquè les fem a casa. I per postres, torrons de Xixona, tal com mana el costum. Ferran Adrià (receptes), Francesc Guillamet (fotografia)

Hi ha un grapat de cultius emblemàtics que donen sentit a la idea de la Mediterrània. El blat, la vinya i l'olivera -el pa, el vi i l'oli- formen un trespeus que sustenta les glòries i les misèries d'aquest bassal codiciat pels déus i pels turistes. Hi ha altre arbres menys trascendents, com el garrofer, que no alimenta els homes, sinó les bèsties. I hi ha l'ametller, que, a l'hivern, alleugereix el paisatge del secà amb una blancor flonja i que aporta a la dieta un ingredient vital: l'amenitat. L'ametla és la base de la rebosteria mediterrània i el seu cim és el torró. I, per a torrons, Xixona. Lluís Ruiz Soler (text), Jordi Ferrer (fotografia)

Indígenes i forasters La nit enganya. No tothom qui surt és un autèntic noctàmbul. Quim Monzó retrata els moviments estratègics dels assidus de la nit per esquivar els nouvinguts i buscar nous territoris. Tino Soriano (fotografia), Quim Monzó (text)

Un recorregut humà, paisatgístic i sentimental per Barcelona quan el sol es pon La nit pot ser un moment ideal per passejar i redescobrir la ciutat. Menys gent, menys soroll i una relació diferent amb els temps i l'espai. El periodista i escriptor David Castillo ens acompanya per racons insòlits i pàtries instraferibles de la gran capital, i Oriol Bohigas comenta set espais emblemàtics de Barcelona. David Castillo (text), Tino Soriano (fotografia)

Barcelona és avui una de les ciutats d'Europa amb més oferta de marxa nocturna. Tanta que ja ni els mateixos barcelonins són capaços de conèixer a fons totes les possibilitats. Carles Flavià n'ha fet una tria ben especial... i útil! Carles Flavià (text), Tino Soriano (fotografia)

Galeria de personatges de la nit barcelonina Quan es fa fosc, Barcelona no dorm: canvia de ritme. Un exèrcit de gent pren el relleu als que llavors descansen. Un exèrcit que sap que els imprevistos, de nit, semblen gegants. Són soldats que salven a qui s'ha inundat el bany, els que s'han oblidat de l'aniversari de casament i han de comprar un regal de matinada i, també, els que pensen que moriran si no es poden evadir després d'una dura jornada de feina. Noctàmbuls per vocació o per necessitat, aquests personatges de la nit comparteixen un coneixement de Barcelona invisible als ulls del qui viuen de dia. Agnès Rotger (text), Tino Soriano (fotografia)

La nit a principis de segle Hi va haver un temps que El Molino es deia La Pajarera Catalana, els aristòcrates s'endinsaven en els baixos fons per barrejar-se amb els obrers, i els escriptors vivien de nit. Era un temps de llum, excessos i promiscuïtat. Barcelona vibrava plena de contradiccions i la vida nocturna superava la de les grans capitals europees. En aquest article, Lluís Permanyer, cronista de la ciutat, ens recrea aquella Barcelona descordada i transgressora que va acabar sucumbint a les bombes del 36. Lluís Permanyer (text), Tino Soriano (fotografia)

La ruta de la pedra a Andorra Els rastres de la presència i l'acció humanes sobre un territori són incomptables. Les valls andorranes, habitades des de temps immemorials, parlen d'aquesta presència a través de tota mena de construccions de pedra. Un bon fil conductor, per reconstruir la història d'Andorra. Una història que comença 11.000 anys abans de Crist. És a dir, fa 13.000 anys. Àlvar Valls (text), Jaume Riba (fotografia)

Viatge a la Vall del Sió, un tros de Segarra desconeguda Entre Cervera i Balaguer, hi ha un espai fet d'absències i silencis. Un riu que s'amaga però que sempre hi és, i una gent marcada per l'oblit de la història. Ara, el traçat d'una autovia pot canviar tot un paisatge per sempre. Narcís Clotet (text), Dani Codina (fotografia)

Foc, foc i més foc. Per sant Antoni, el País Valencià i Mallorca es posen a ballar frenèticament al voltant de les fogueres. És la lluita entre el bé i el mal, a Sa Pobla, Artà, Canals, El Forcall i molts més pobles. Joan Morales i Morera (text), Rafa Gil (fotografia)

Més enllà de les pistes d'esquí Oriol Guasch (text)

Oriol Alamany i Eulàlia Vicens (text i fotografia)

Sergi Ramis (text i fotografia)

Jaume Bonaventura (text i fotografia)