L'Alguer. La terra catalana a Sardenya

Ha arribat la primavera. Però si bé en alguns indrets aquesta estació irromp amb la força d'una allau, en d'altres ho fa amb comptagotes. El següent reportatge mostra l'estat de la natura a l'abril, des dels Pirineus fins al mar. Ernest Costa (text i fotografia)

Ritus i tradicions a la passió de Verges Juntament amb el misteri d'Elx, la passió de verges és l'única representació de Setmana Santa que té els seus orígens en l'edat mitjana. Però si hi ha tanta gent del país que es reuneix a Verges la nit de dijous sant és per contemplar el ball d'esquelets que rememora els temps en què aquesta població empordanesa estava assetjada per la pesta. Miquel Riera (text), Tino Soriano (fotografia)

El gran descobriment Per a Carlos Sechi, exalcalde de l'Alguer, els vincles amb la catalanitat van ser tot un descobriment personal. Per entendre millor la intensitat d'aquests lligams amb el Principat, hem respectat els alguerismes en el seu article, que ens mostra què era i què suposa encara ara viure en aquestes terretes catalanes de l'illa de Sardenya. Carles Sechi (text), Xavier Carreras, Pere Ferrer i Lorenzo Sechi (fotografia)

Un passeig pausat i atent pel centre històric de l'Alguer portarà indefectiblement el visitant fins a la història catalana de la ciutat. El periodista alguerès Pere Lluís Alvau ens guia en aquesta descoberta d'una ciutat que és part de tots nosaltres. Pere Lluís Alvau (text), Xavier Carreras, Pere Ferrer i Lorenzo Sechi (fotografia)

A vol d'ocell, l'Alguer presenta una forma força esprimatxada, segurament perquè ha crescut resseguint les vores de l'illa de Sardenya. A peu, en cotxe i en vaixell l'escriptor Antoni Arca ens fa de guia pels 80 quilòmetres de costa pels quals s'estén el municipi. Antoni Arca (text), Xavier Carreras, Pere Ferrer i Lorenzo Sechi (fotografia)

Era l'any 1960. Feia poc que s'havia redescobert que en una ciutat de l'illa de Sardenya s'hi parlava català. És per això que més d'un centenar de catalans van decidir organitzar un vaixell per viatjar-hi. El franquisme va fer que al país no se'n fes ressò. Però aquells catalans que van anar a l'Alguer van viure una trobada única i irrepetible. Xavier Sust (text), Pere Català-Roca (fotografia)

Des que n'hi ha constància escrita, les aigües de l'Alguer són pròdigues en fruits extremadament valuosos. Avui, la llagosta i el corall algueresos continuen essent una marca de distinció. Josep Tore Frulio (text), Xavier Carreras, Pere Ferrer i Lorenzo Sechi (fotografia)

Encara que avui sembli mentida, durant molts segles va resultar molt més senzilla la comunicació per mar que per terra. La singularitat catalana de l'Alguer és el testimoni contemporani d'un mediterrani medieval que fou un autèntic pont de cultures. Joan Tort reprèn anteriors reflexions per acostar-nos a l'ànima de l'Alguer. Joan Tort (text), Xavier Carreras, Pere Ferrer i Lorenzo Sechi (fotografia)

Les terres que fa mil anys van veure néixer la Segarra pertanyen avui a l'Anoia. Es tracta d'un territori situat al nord de la comarca i fortament marcat per la petja de l'edat mitjana. El seu paisatge i el seu patrimoni són marca de distinció i ens fan viatjar en el túnel del temps. Lara Toro (text), Carmelo Esteban (fotografia)

Els reclams per al gran turisme tendeixen a amagar les petites excel·lències, a dissoldre-les. Hem descobert quatre punts del país -i us els presentem- on trobareu aquest bé tan preuat i escàs que és la qualitat de vida, a la mesura humana, i en podreu prendre la dosi completa per al cap de setmana. Oblideu-vos del temps que s'escola i perdeu el cap en el somni. Pep Palau (text), Marc Coromina (fotografia)

Els cunyats no només serveixen per trampejar el tràngol d'haver fracassat explicant un acudit a la feina ("jo és que no en sé, però tinc un cunyat que n'explica molt bé!). Els cunyats també són útils en el cas que siguin afeccionats als cargols, quan has de fer-ne una 'Tria' to ti pertànyer al 30% dels dissortats catalans a qui fa cosa de menjar-ne. Xavier Sust (text), Miriam Bauer (il·lustració)

El litoral de l'Empordà guarda racons meravellosos. Cal ser constants per accedir a alguns d'ells, mentre que d'altres són ben accessibles. Es tracta de retalls minúsculs que ens recorden com devia ser la costa del nord del país abans de l'arribada del formigó a l'engròs. Sergi Ramis (text i fotografia)

Deià és un dels pobles més bells de Mallorca. El vessant nord-oest de la serra de Tramuntana, als peus del Teix i a prop del mar, va ser triat com a residència per molts artistes que hi trobaren, a més d'un paisatge privilegiat, inspiració per a la seva obra. Els carrers i els afores s'han de recórrer sense presses. Del Clot, o part baixa, a Es Puig, on hi ha el cementiri més bonic de Mallorca -probablement de la Mediterrània- i fins a la cala, Deià és un veritable balcó a la mar. Marga Font (text i fotografia)

En el seu tram mitjà entre els embassaments de Camarasa i Sant Llorenç de Montgai, el riu Segre s'ofereix amb aigües transparents per a piragüistes que volen gaudir d'un bosc de ribera notable i de la companyia d'alguns ocells aquàtics. Joan Serra (text i fotografia)

Eliseu T. Climent (text i fotografia)

Joan Serra (text i fotografia)