La Garrotxa, la terra dels mil paisatges

Un passeig pels terrenys ampliats del Parc Nacional El Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici dóna protecció des de fa poc, a més cims, estanys glacials, boscos i prats alpins que mai. L'ampliació representa un evident pas endavant en la conservació del patrimoni pirinenc. Ens hem arribat en aquest indret d'excepcional riquesa natural per trepitjar els nous terrenys incorporats al parc. Oriol Alamany (text i fotografia)

Els trobarem resseguint els antics camins del Pla de Mallorca. Malgrat la construcció de noves carreteres, els vells hostals on passaven la nit els viatgers de la diligència continue formant part del paisatge de l'interior de Mallorca, dibuixat principalment per garrofers i ametllers. La periodista Maria Gorgues visita en el següent reportatge aquests camins i aquestes construccions. Maria Gorgues (text), Xavier Carreras (fotografia)

"Del porc s'aprofita tot", diu la màxima, certa i arreu reconeguda. La manera d'aprofitar-lo, però, varia segons la zona geogràfica. En aquesta ocasió, el gastrònom Pep Palau convida a visitar les terres de la denominada Catalunya Vella, on l'embotit tradicional es fa encara amb el receptari antic i amb les millors matèries primeres. Pep Palau (text), Marc Coromina i Àlex Sagristà (fotografia)

Josep Ramoneda (text), Kim Castells (fotografia)

Poques comarques de Catalunya presenten un contraste de paisatges tan acusat com la Garrotxa. D'una banda, hi ha l'Alta Garrotxa, solitària, adusta i ruda, amb el seu paisatge de fondals i cingles calcaris; d'una altra, el sector volcànic, que s'estén, principalment entre Olot i Santa Pau; i encara un tercer paisatge caracteritzat per les planes traçades pels rius i les rieres, com les valls del Fluvià, el Brugent o la riera de Llémena. Lluís Calvo (text), Kim Castells (fotografia)

El paisatge de la Garrotxa és heterogeni però té alguns elements unificadors. Les cases pairals són, sens dubte, un d'aquests elements: les trobem al llarg de les valls garrotxines i salvant diferències d'estil, tenent característiques arquitectòniques força comuns. Segurament e spot resseguir la història de la Garrotxa en els seus murs. Parlem d'una història sovint trencada per les guerres, en un país de treball difícil, de mal pas, que ha anat bastint els seus grans casals amb notable esforç i amb solucions constructives peculiars. Jordi Pujiula (text), Kim Castells (fotografia)

Molt abans de les fagedes poètiques i el bucolisme amanerat, la Garrotxa era terra de violència, lladregots i bandolers que es van convertir en llegenda gràcies a la pertorbada imaginació dels nostres contemporanis. Els trabucaires, o carlins desmobilitzats, van protagonitzar la història més negra del segle XIX. Mòrbida i brutal. En voleu més? Oriol Malló (text), Kim Castells (fotografia)

El visitant accedeix a la Garrotxa per carretera. Si ve des del Gironès o l'Empordà li surt a l'encontre la sorprenent i atractiva Besalú, antiga vila comtal i monument medieval, que va cedir a través del temps a la capitalitat d ela comarca a Olot. El periodista Joan Oller és, en aquesta ocasió, el visitant que recorre les dues capitals de la Garrotza: la històrica i la paisatgística. Joan Oller (text), Kim Castells (fotografia)

Terrassa va ser una fàbrica, una ciutat-fàbrica. Ho va ser durant 200 anys, acabats fa ben poc, si és que s'han acabat del tot. Abans era potser una muralla, un castell protegit per torrenteres enmig d'una plana agrària i feliç d'oliveres i vinyes. Encara abans, haviat estat un poblat ibèric, un municipi romà amb més masies disseminades que no pas urbs, l'antiga Ègara, que alguna cosa devia tenir per arribar a esdevenir un bisbat. I sempre, una fita en el passadís del Vallès, per on passat totes les vies romanes i, per tant, naturalment, totes les autopistes i els cinturons. Vicenç Villatoro (text), Teresa Llordés (fotografia)

Als confins occidentals del Priorat, enmig d'uns paratges alhora austers i grandiosos, escassament poblats però treballats des de temps seculars, hi ha un riu de caball petit però de recorregut sinuós i entretingut: és el riu Montsant. Un curs d'aigua que pren el nom d'un dels massissos més característicos de la Catalunya meriodional i que, després de fondre les seves aigües amb el veí riu de Siurana, acaba engrossint el cabal de l'Ebre. Tot i la seva modèstia, la seva vall de capçalera entre els pobles d'Ulldemolins i de Margalef, conforma un paisatge de trets muntanyencs que té en la roca, captritxosament erosionada, l'element protagonista. És així com la vall del riu Montsant esdevé una petita mostra de les sorpreses que reserva la façana menys coneguda del país -és a dir, les terres de l'interior- al viatger disposat a la descoberta. Joan Tort (text), Ernest Costa (fotografia)

Són espais per al repòs etern, conseqüència d'una opció de vida filosòfica i estètica, baguls d'històries secretes. N'hi ha que són plens d'encants. L'escriptora Teresa Pàmies ha triat els cementiris més bells i interessants i els recorre en aquest article. Teresa Pàmies (text), Jaume Balanyà (fotografia)

De vegades és el disseny de l'aparador. Altres, l'exotisme del producte en venda. Sovint, la història que desprèn el local. Qualsevol d'aquests atractius resulta suficient per fer-nos griar el cap quan passegem pel carrer i descobrim una botiga sorprenent. En aquest número, us proposem una petita selecció d'establiments curiosos a tall de mostra de la diversitat comercial que es pot trobar en una ciutat com Barcelona. Des d'espardenyes fins a bombons passant per un bacallà i algun ventall. Amb el següent reportatge ens introduïm també en establiments que conserven vius alguns oficis que semblaven oblidats, com ara les arts de planxar o prisar la roba. Endavant, sou a casa vostra…

Oriol Alamany i Eulàlia Vicens (text i fotografia)

Sergi Ramis (text i fotografia)

Jaume Bonaventura i Pere Cuenca (text i fotografia), Jaume Bonaventura (fotografia)