Serra de l'Albera, pont dels Països Catalans

Diverses dimensions condicionen el paisatge de l'Albera i els records del qui l'han viscut: l'humana, que ha deixat petjada en diferents etapes de la història, i la de la natura, tan rica, però assetjada per focs devastadors. Maria Mercè Roca (text), Ernest Costa (fotografia), Josep Tarrés (fotografia)

Des del Voló fins a la Costa Vermella, els pobles del nord de l'Albera s'arrauleixen a la seva falda, amagant un patrimoni que s'estén per tot el massís, i recorda l'època en què no existien fronteres. Valèria Gaillard (text), Ernest Costa (fotografia), Josep Tarrés (fotografia)

Un relleu ple de contrastos implica una diversitat biològica important que es manifesta de forma diferent en cada vessant de la serra; la vegetació, molt estratificada, alimenta una fauna similar. Lluís Calvo (text), Ernest Costa (fotografia), Josep Tarrés (text i fotografia)

A la Guerra Civil, milers de persones van iniciar un penós viatge travessant els colls de l'Albera, que es convertiren en canals de transvasament de béns i persones. Un testimoni literari ens ho explica. Joan Portell (text), Ernest Costa (fotografia), Josep Tarrés (fotografia)

En el segle X, l'abadia de Sant Quirze de Colera dominava les terres més orientals de l'Albera empordanesa; més tard, fou escenari bèl·lic. Avui descansa en el marc d'un paratge extraordinari. Joan Joan Badia-Homs (text), Ernest Costa (fotografia), Josep Tarrés (fotografia)

A l'Albera trobem la màxima concentració de construccions megalítiques de tot Catalunya. Dòlmens, menhirs i altres monuments mil·lenaris semblen amagar-se de l'esguard de la civilització. Manel Armengol (text), Ernest Costa (fotografia), Josep Tarrés (fotografia)

Tan aviat barrera com nexe d'unió, l'Albera exemplifica a la perfecció el caràcter general dels Pirineus, i en especial el seu paper com a lloc de pas i d'establiment de grups humans d'antic. Joan Tort (text), Ernest Costa (fotografia)

A cavall del Rosselló i l'Empordà Ernest Costa (text i fotografia)

Com cada any, la ciutat de València rep la primavera amb una festa que ha fet de l'excés la seua principal virtut, que suscita tanta aprensió com adhesions viscerals i que comença a buscar el seu lloc dins de la modernitat. Josep Vicent Frechina (text), Lucas Vallecillos (fotografia)

La diversitat natural en extrem Les sargantanes van ser les primeres que van poblar s'Albufera, reconeguda amb el títol de Parc Natural de Menorca des del 1995. Encara n'hi ha, i comparteixen l'espais amb pescadors i pagesos que treballen la terra. I amb els turistes, que se sorprenen de la bellesa del paratge. Trinitat Gilbert (text), Santi Valldepérez (fotografia)

És tardor. Els plataners sacsegen les últimes fulles. El passeig de la Garriga es converteix en una agradable rambla on a la simfonia d'ocres se suma l'entorn palatí de luxoses vil·les residencials que desputen entre la incipient nuesa de les branques. Eduard González (text), Josep M. Redón (fotografia)

Les danses de tota la vida recreen la versió oficial del passat, representen escenes de cacera -entesa la cacera en un sentit amplíssim-, escenifiquen la relació de la nostra espècie amb el medi natural, solemnitzen un sentiment de col·lectivitat, ostenten el poder, de les pors en fan catarsi, i sobretot donen pistes sobre la societat que les balla. Xavier Sust (text)

Edificis modernistes, mines de plom, coves i un monestir del Císter Joan Portell (text i fotografia)

Una ruta per les Muntanyes de Prades Josep Nuet i Badia (text i fotografia)

Poblat ibèric i castell medieval, dues fortificacions mil·lenàries Manel Armengol (text)

Passejada per la Valldora, al Solsonès Joan Raventós (text i fotografia)