Albinyana, la miranda del Penedès

Una de les mirades menys conegudes del Penedès és el paisatge vist des del puig de Sant Antoni, una talaia sobre l’ermita del mateix nom i les restes de l’antic castell d’Albinyana, avui quatre fonaments dalt d’una elevació.

Qualsevol que es presti a caminar per les muntanyes penedesenques tindrà una imatge marcada: una depressió conreada de vinyes que va de mestral a xaloc, amb una serralada sempre a l’horitzó. O bé la Litoral, amb el mar al fons; o bé la Prelitoral, amb el retall del Montmell i Font-rubí.

La visió del Penedès des del puig de Sant Antoni, al municipi d'Albinyana, sorprèn per inesperada. Des del sud observem una perspectiva xocant: la plana escortada per les dues serralades, amb les crestes montserratines a l’horitzó. Aquesta vista, però, se’ns nega quan sortim dels carrerons d’Albinyana i ens enfilem pels costers del raval de la Canal.

Sota els nostres peus queda la magnífica plaça de l’església de Sant Bartomeu, amb les seves dues fileres de xiprers. Els ulls se’ns omplen de façanes boniques: la Casa de la Vila, on abans hi havia hagut un castellot; Ca l’Americano i la seva capella; Cal Groc, amb les finestres i balcons que emocionaren Joan Perucho; Cal Pau Magí...

Però no cal emborratxar-nos mentre fem via pels afores, a la recerca de l’ermita que aprofita una torre del castell com a campanar. Llavors el paisatge canvia radicalment. Les terrasses de vinya i el bosc substitueixen les cases d’una blancor mediterrània. Aquesta barreja de ceps i pineda només quedarà trencada pels matollars del cim de Sant Antoni, on tots els sentits hi estaran sotmesos. La marinada portarà el gust de la sal, i el terral, l’olor de la farigola.

Avançarem un xic per rodolar per un viarany de tacte pedregós, on el repic de les pedres es barrejarà amb el de la campana. Ens remorejarà que ens hi quedem; però aixecarem les parpelles i desimantarem els peus de terra.

Josep Nin i Ventura, 'Xacolín', un cronista inesperat

El pas d’aquest fill de pagesos modestos als anals de la història ha estat una casualitat. Nascut el 1805 a Albinyana, s’enrolà a la guerrilla reialista que plantà cara al règim del Trienni Liberal que foragità el rei Ferran VII.

Durant una colla d’anys romangué a les ordres de la partida del bisbalenc Joan Romagosa i Pros, fins que l’exèrcit enviat pel rei de França en ajuda del rei d’Espanya, els anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís, el restaurà manu militari.

La participació d’en Xacolín a la guerra no va ser res de l’altre món. Però, per què és de cabdal importància? Durant el seu període a la milícia prengué per costum anotar tot allò que veia en una llibreta que aparegué el 1967 en unes reformes de la teulada de casa seva. El 1993 fou editada per l’Institut d’Estudis Penedesencs, i constitueix una crònica magnífica del moment, tant històrica, com folklòrica o gastronòmica. Hi reflectí fets bèl·lics, cançons, oracions, receptes i moltes altres notes de gran interès.