Sant Jaume de Rigolisa

La capital de la Cerdanya, Puigcerdà, té al nord un estany no gaire gran, però de gran bellesa pels arbres, les cases senyorials que l’envolten i els cignes i ànecs que s’hi capbussen i són l’atracció dels menuts. El seu origen es remunta al segle XIII, i el parc Schierbeck va completar fa menys de cent anys un conjunt on passen les hores. Avui, però, el nostre objectiu és arribar a Rigolisa, és a dir, que després de visitar l’estany i el parc anirem cap a la plaça de Dionís Puig i, a mà dreta, prendrem el passeig de Rigolisa. De seguida Puigcerdà ens va quedant enrere i s’obre un ampli paisatge de prats i amb les muntanyes de fons. Hi podem reconèixer tot de nuclis de població: Ur, Llívia... A la cruïlla, hem de prendre a l’esquerra el passeig dels Enamorats.

Les lluites per la séquia

Des d’aquest punt anem seguint la séquia que renova l’aigua de l’estany i que és tan antiga com l’estany. La seva ha estat una història de lluites burocràtiques: amb la divisió fronterera de la Cerdanya, tres quartes parts van quedar sota domini francès, i fins el 1866 no se’n va reconèixer a Puigcerdà la propietat privada a través d’un tractat. Dos anys més tard, es regulava l’ús de l’aigua i es creava una comissió internacional de la qual és president l’alcalde de Puigcerdà. Històries de pobles de frontera. I és que ens anem movent sobre la ratlla que separa els dos països. De fet, acabat el bucòlic passeig dels Enamorats, arribem en una nova cruïlla. Si giràvem a l’esquerra, aniríem a parar al poble avui altcerdà d’Ur. Però tombarem a la dreta, encara dins el terme de Puigcerdà, ja que fa estona que veiem la silueta de la capella de Sant Jaume de Rigolisa, amb el seu campanar quadrat de 17 metres i tota d’estil neoromànic. Seguint el camí, no hi ha pèrdua, fem la tornada cap al nucli de Puigcerdà i de seguida ens trobem trepitjant les vores de l’estany.