Molts turistes associen Andorra a un carrer. Molts andorrans descriuen el seu territori com tres valls en forma d’Y. Sorteny desmenteix els uns i els altres. Lluny de l’àrea comercial i paral·lela a una de les valls principals andorranes, la que segueix la Valira del Nord, a l’extrem nord del país, la vall de Sorteny continua essent una gran desconeguda. Tot i que l’explosió primaveral li dificulta poder passar desapercebuda, Sorteny viu sempre al marge de les aglomeracions i es deixa explorar de manera íntima.
La vall es muda a la primavera
Reconeguda i protegida des del 1999 com a Parc Natural —un dels dos que existeixen a Andorra i el primer que es va crear—, la vall té en la seva gran riquesa botànica el seu principal atractiu: la poblen més de 750 espècies de flors, una xifra que “no deixa de créixer”, en paraules de Sergi Riba, el director del Parc, que ens revela que cada vegada que surt a fer un tomb per la zona, hi troba alguna cosa diferent. Què explica que hi hagi tanta diversitat? D’una banda, les diverses orientacions a què està obert el Parc; d’una altra, que Sorteny es troba en una posició geogràfica límit, al llindar dels Pirineus central, oriental i atlàntic, fet que permet que coincideixin en el seu si espècies que normalment no trobem juntes. El resultat, evident durant la primavera: una biodiversitat enorme concentrada, a més, en un espai molt reduït (el Parc només té 1.080 hectàrees de superfície). Per a Riba, la conclusió és rotunda: “ens trobem, sense exagerar, davant d’una de les millors valls de tot el Pirineu”.
Preservar aquesta enorme biodiversitat és una de les funcions del Parc, gestionat pel Comú d’Ordino amb la supervisió del Ministeri andorrà de Medi Ambient i assessorat per un comitè consultiu de científics, ecologistes, ramaders o caçadors. El Pirineu, però, no entén de fronteres i el Parc, en el qual treballen de manera directa cinc persones, contribueix a protegir un mostrari molt complet del patrimoni natural i cultural de la serralada.

“Som conscients —afirma Riba— que Sorteny és tan sols una taca de zona protegida dins d’un món desprotegit; la nostra tasca és mantenirla i compartir-la”. Aquesta contribució és motiu d’orgull a la parròquia, que té amb la vall una relació quasi identitària. Sorteny, com afi rma la cònsol menor Consol Naudí, “és la nineta dels ulls dels ordinencs”, uns ordinencs “orgullosos de mantenir el lligam històric amb la natura, perquè encara som rurals, venim d’on venim i estem orgullosos d’aquest origen”.
Un petit màster en botànica La flora és, per mèrits propis, el centre d’interès principal de la vall. També és l’element que atrau més visitants. Tots els interessats en la natura veuran cobertes les seves expectatives, ja siguin experts en la matèria, simples aficionats o purs neòfits. Sobretot els dos últims grups, ja que Sorteny és un escenari immillorable per fer els primers passos en el món de les flors silvestres. D’una banda, per les reduïdes dimensions del Parc, que fan la feina molt més abastable.
I de l’altra, perquè en el cas improbable de ser incapaços de reconèixer alguna de les 120 espècies que ens descriuen les guies, el Parc disposa d’un jardí botànic que ens garanteix tornar a casa amb un petit màster en botànica. Tan sols un advertiment: alerta amb les dates. La primavera a l’alta muntanya —gairebé tot el Parc es troba per sobre dels 1.800 metres— és molt més breu i comença més tard; que ningú no busqui doncs espectacle floral en la seva màxima expressió ni abans del maig ni més enllà de l’agost. La natura imposa el seu tempo.
El riu de Sorteny vertebr a una vall formada per prats alpins i boscos de pins negres, avets i bedollars
Dues bones notícies compensen, però, l’anterior: Sorteny és molt més que la seva flora i el Parc ofereix atractius reals durant tot l’any. La vall, així, pot ser l’escenari de rutes d’alta i de mitja muntanya a l’estiu i de travesses amb raquetes o amb esquís de muntanya a l’hivern, quan el Parc queda tenyit de blanc. Tampoc no resultarà decebedora una visita a la tardor, quan es pot mirar d’arreplegarhi algun cep, ni tampoc durant els primers mesos de la primavera, quan s’assistirà al senzill però imponent espectacle del desgel, absolutament eixordador quan el riu de Sorteny baixa amb tota la seva força a l’altura del pont dels Barrons. A més, tant com a alternativa o com a complement a l’interès de la flora, la vall ens ofereix la possibilitat d’observar fauna de primer nivell, especialment pel que fa als mamífers (amb isards, gats salvatges i almesqueres) i als ocells (en què destaquen la perdiu blanca, el gall de bosc i, si estem de sort, el trencalòs).
Tot i que se sol associar l’interès d’un espai natural a la seva virginitat, en el cas de Sorteny passa tot el contrari. L’activitat humana ha estat aquí molt intensa si fem cas tant del que ens indica la toponímia (Sorteny vol dir ‘plana de les bruixes’) com si ens guiem per les nombroses mostres de patrimoni cultural presents a la zona, les quals ens expliquen la importància ramadera de l’indret (a la vall es troben nombroses cabanes i orris, a més de molts murs de pedra seca que servien per delimitar els terrenys) i la seva posició clau durant l’edat moderna per proveir les fargues de mineral de ferro (extret de la collada dels Meners) i d’un carbó produït gràcies a la fusta extreta d’uns boscos que, com que van quedar parcialment talats, van deixar espai lliure per a noves espècies de flora. Es cuinava així, a foc lent, la diversitat paisatgística tan espectacular que regala actualment aquesta vall andorrana als seus visitants, uns visitants que no deixen de ser els nous pobladors de la vall, els que mantenen el vincle —històric a Sorteny— entre els humans i la natura, un vincle amb beneficis més que evidents per a totes dues parts.
Aquest article es va publicar en el número 147 del Descobrir (Agost 2010)