Un Nadal envoltats de neu a Bausen

Si el llegendari gegant Mandrònius de Betlan, que amb els seus tres metres d'alçada va poder derrotar tot l'Exèrcit romà, s'hagués volgut fer un pessebre prop de casa, li hauria quedat molt semblant a Bausen. Aquest poble del Baish Aran sembla agafar-se fort a la muntanya per no caure. El barret de mag de l'església de Sant Pèir sobresurt d'entre la resta de teulades de pissarra que l'envolten. No arriba al mig centenar d'habitants i s'ha conservat pràcticament intacte, sense que s'hi hagi fet cap urbanització que l'hagi allargassat artificialment. Un poble encantador que pot presumir de tenir un bosc encantat.

Per arribar-hi, passarem per un cementiri ple de romanticisme. A la primeria del segle passat, dos cosins van demanar dispensa per casar-se de tan enamorats com estaven, però aquest tràmit costava uns diners que no tenien i la parella va tirar pel dret malgrat l'escàndol que això suposava. Van ser feliços i van tenir dos fills. El 10 de maig del 1916, fa tot just un segle, ella va morir a 33 anys i el capellà es va negar a donar-li sepultura al cementiri tot al·legant que vivia en pecat. La gent del poble, indignada pel que semblava una revenja pueril, va construir a corre-cuita un cementiri civil només per a la Teresa.

Encara avui és l'única tomba d'aquest paratge ple de romanticisme conegut com el Coret, d'on surt el camí que ens porta al bosc de Carlac, una fageda mil·lenària d'espectacular bellesa. Si el temps hi acompanya, l'excursió paga la pena. Amb unes bones botes de muntanya i, si cal, raquetes, podem arribar fins al mirador que ens mostra la muntanya veïna, amb Canejan desafiant el vertigen penjant literalment en el paisatge.

Però tornem a Bausen. A l'església hi descobrirem una data: 1709. Aviat, però, esbrinarem que el poble és molt més antic, perquè a la mateixa façana hi ha vestigis romans entomant el pas del temps. Més enllà del seu valor històric i artístic, aquestes pedres són testimonis de la tenacitat de Bausen per sobreviure. Un gran incendi va arrasar el poble el 1823. Els seus habitants el van haver de refer sencer. És d'aquesta època de quan daten la majoria de cases antigues que envolten el temple, amb els característics teulats en escala, les llucanes, la pedra i la pissarra.

Com devien ser per dins aquestes cases? Com s'hi vivia quan no existia la calefacció ni l'aigua corrent? A l'Ecomusèu ço de Joanchiquet de Vilamòs el rellotge es va aturar al segle XVIII i ens podem fer a la idea de com era de dura la vida quan la neu no era sinònim de turisme, sinó d'aïllament. El Musèu dera Nhèu d'Unha ens acabarà d'arrodonir l'experiència. És un museu de concepció moderna, molt didàctic i interactiu, on, a banda de descobrir-hi com es forma la neu, sabrem com es patia abans que fos el motor econòmic del territori i veurem com eren els precaris esquís de fusta amb què els aranesos lliscaven més per necessitat que per gust quan no hi havia telecadires a l'horitzó.

Nosaltres ho tindrem més fàcil i podrem completar el nostre Nadal de pessebre contractant una excursió amb trineus perfectament organitzada que ens permetrà acabar la nostra particular jornada blanca alternativa sense sortir del conte nadalenc. Si quan hem pujat al mirador del bosc de Carlac, Canejan ens ha picat la curiositat, és el moment d'anar-hi. És un altre poble de pessebre. És més gran que Bausen, però tot just té un centenar de veïns. Destaca pels seus carrers costeruts que, a la part alta del poble, regalen una increïble vista de la Maladeta i la val de Toran. Si s'està en bona forma física i les condicions meteorològiques ho permeten, l'excursió es pot fer a peu (no ens oblidem de les raquetes!) per un camí de muntanya que parteix del començament de la carretera d'accés a Canejan. Això sí, s'ha de tenir en compte que és molt empinant. De Bausen a Canejan, tot i que són davant per davant i un poble sembla mirar-se l'altre, cal fer 33 giravolts, tants com pobles té la vall, com recorden els aranesos cada cop que fan el recorregut. El premi a aquest viatge curt però endimoniat és passar per Bordius, un poble abandonat que és com una illa fantasmagòrica enmig de l'Aran més concorregut. Aquí hi trobarem l'única teulada de palla que ha arribat al segle xxi. I és que malgrat la seva bellesa natural, la val de Toran, amb racons tan espectaculars com la cascada de Bordius, es manté fora dels circuits turístics. Més al nord encara hi trobem Sant Joan de Toran, un altre dels pobles que ens permeten viatjar a una altra època i ens fan sentir figuretes d'un gran pessebre en què no hi falta ni un detall. De tornada a Bausen ens deturarem a la part baixa del poble, al carrer de Santa Eulàlia. El nom no és casual, atès que aquí s'aixecava l'antiga església de Santa Eulàlia. I és que Bausen, malgrat que sembli un poble de museu on mai no s'ha tocat res, ha lluitat amb ganes per sobreviure al despoblament de la muntanya des de fa segles. Va reconstruir l'església com anys després hauria de refer el poble cremat. Amb la mateixa tenacitat que els seus habitants van crear del no-res un cementiri per a la Teresa. Aquesta manera de ser ha impregnat de caràcter cada borda, cada prat. I malgrat que no té la monumentalitat d'altres pobles aranesos, Bausen pot presumir de ser un dels darrers reductes verges del Pirineu. Un trosset d'autenticitat pintat en un paisatge que passa del verd més intens de l'estiu a tota la gamma d'ocres amb què es vesteix a la tardor i el blanc immaculat amb què ens rebrà l'Aran en ple Nadal.