14 racons de Collserola

L’ermita de Sant Adjutori és la perla més ben guardada de l'àrea vallesana del Parc Natural de Collserola. Es tracta d'una construcció romànica molt singular, de planta circular sense absis, i de dimensions molt petites. Al segle x ja constava com a possessió del monestir de Sant Cugat amb el nom de Santa Maria de Gausac. És un racó imprescindible, situat a prop de la masia de Can Borrell, que ens ajudarà a fer-nos la idea que la serra de Collserola sempre ha estat una àrea natural amb assentaments humans, i ben vinculada a les poblacions dels voltants. No cal anar sempre a la vall de Boí per descobrir ermites romàniques boniques i originals.

Us proposem una ruta entre la plaça del Rotary Club de Sant Cugat del Vallès i el Parc de la Riera de Cerdanyola del Vallès, que mostra de forma molt clara i completa la barreja de bosc i camp que defineix el vessant vallesà del Parc Natural de Collserola. Per aquest motiu, té molt poc desnivell (250 metres). Coincideix majoritàriament amb el GR 173 i travessa tota la plana que va de Sant Cugat fins a Cerdanyola passant per la masia de Can Coll. El recorregut procura diverses sorpreses, com ara el pas per la recòndita font de Sant Pau, enclotada al fons d'un torrent en un racó humit i ombrívol. Va estar perduda durant molts anys fins que va ser redescoberta l'any 1997. La distància és de 10 km i té una durada de 4 hores.

Les restes arqueològiques del poblat ibèric de Ca n’Oliver (datades entre els segles VI i I aC) conformen un conjunt urbà de grans dimensions dalt d'un turó de Collserola. Hi veureu reproduccions de cases ibèriques i un museu, que s'encarrega de les exposicions i activitats per a grans i petits (tel. 93 692 33 22 | www.museucanoliver.cat). S’hi organitzen visites, tallers i itineraris per a grups i famílies.

És imprescindible completar la visita a l'ermita de la Salut amb l'ascensió final al Puig Madrona, curta però endimoniadament empinada i mal senyalitzada. A dalt hi trobareu una torre metàl·lica de vigilància contra incendis que no és aquí per casualitat: ofereix una vista magnífica sobre les terres del Llobregat, del Vallès i fins i tot del massís de Montserrat. També hi ha restes d'un poblat ibèric, signe inequívoc que era un lloc visualment estratègic que dominava tot l'entorn.

Durant l'any s'hi fan dos aplecs: l'aplec de la Salut del Papiol (el segon diumenge de setembre) i l'aplec de la Salut de Valldoreix (el 12 d'octubre). És un bon punt de partida per anar fins a les escletxes del Papiol.

Just al peu del vessant sud del puig Madrona, un cim de 341 m d’altitud, hi trobem l’ermita de la Mare de Déu de la Salut del Papiol. És un edifici d'estils preromànic i romànic construït entre els segles IX i XI. Ens sorprèn sobretot per la magnificència de la seva arquitectura, una notable mostra d'art que pocs esperen trobar a Collserola.

S'hi pot anar des de la Floresta o des del Papiol, tot i que administrativament pertany a aquest darrer municipi. Sense caminar una bona estona no s'hi pot arribar, i, amb tot, gairebé sempre hi trobareu algú. Després d'una bona excursió a l'estiu, en el seu interior hi descobrireu un fantàstic refugi de frescor: en horaris de matí, normalment és oberta. Al voltant de l'ermita també hi ha bancs i taules per seure i, tot plegat, configura un conjunt perfecte per descansar i fer un àpat recuperador.

A pocs metres de les últimes edificacions del terme municipal del Papiol, hi trobem una de les formacions rocoses més singulars de la serra. Es tracta de les escletxes del Papiol, un conjunt de roca calcària de parets d'entre 10 i 15 metres d'alt. Com que està molt esquerdat, deixa algunes escletxes a la pedra, des de formacions curioses de pocs centímetres fins a passadissos transitables entre grans blocs. L'escletxa central del conjunt és un petit pas entre parets de pedra d'amplada variable, i on no cal passar mai en fila índia. Aquesta escletxa principal es pot recórrer a peu de punta a punta. Tot i que hi ha petites vies marcades, l'escalada no està permesa en aquestes parets. Un dels aspectes més curiosos del lloc és les restes fòssils marines: fòssils d’ostrèids, closques de bivalves, eriçons, etc. És la constatació que tota l'àrea quedava situada sota el mar durant el miocè. Cal recordar, però, que l'extracció de fòssils és una pràctica prohibida.

Aquí us descobrim, sens dubte, un dels llocs de més bellesa de tota la serra. El salt d’aigua de Molins de Rei es troba situat en un camí que va de Molins a la Floresta, en una de les zones especialment protegides del Parc. Per això, cal ser especialment curós i no malmetre l'entorn d'aquest racó privilegiat. La riera de Vallvidrera, en el seu llarg trajecte cap al Llobregat (que és on finalment van a parar les seves aigües), fa un espectacular salt d'aigua d'aproximadament cinc metres en aquest punt, abans de seguir el seu camí. Aquesta riera és, per cert, l'únic curs d'aigua permanent de tot el Parc i és coneguda també com la Rierada, tot i que cal no confondre-la amb el petit nucli de població de la serra del mateix nom. Davant del salt d'aigua hi ha un espai ample i ben pla que és idoni per a la seva contemplació (val la pena plantar-hi la càmera, surten bones fotografies!).

Entre les prop de cent fonts que ragen a la serra de Collserola, la de Sant Pau és una de les moltes que s'han recuperat durant les últimes dècades. Així ho recorda un cartell del Parc que indica l'any 1997 com el de la seva recuperació. No és la font més bonica de la serra, però té una història ben curiosa i tant el seu entorn immediat com els camins que hi porten valen la pena.

Aquesta petita font havia sigut soterrada per les esllavissades i havia desaparegut sota una capa de mig metre de terra durant molt de temps. Fins que un dia Miquel Tormos, un veí del barri barceloní de la Guineueta i gran coneixedor del Parc, la va retrobar. Després de desenterrar un banc de pedra d’uns dotze metres de llargada, la font va ser restaurada entre el Patronat de Collserola i l'Ajuntament de Cerdanyola. Des de llavors, el doll i la pica són dins una construcció ornamental feta de pedra en forma de cova. L'indret pertany al terme municipal de Cerdanyola del Vallès, al principi del torrent de Can Codina, una àrea humida i fresquíssima de vegetació generosa. Per arribar-hi, un dels punts de partida més còmodes és l'àrea recreativa de la masia de Can Coll.

Just davant dels imponents edificis abandonats de les cases Puigventós —més conegudes com a Can Torres—, surten dues pistes que baixen per l’obaga de la serra. La de l’esquerra ens durà primer al viaducte de Can Ribas, construït el 1909 i des del qual gaudim d’una àmplia visió dels boscos amb la muntanya de Montserrat al fons. Abans del viaducte, a l’esquerra, una pista baixa pel bosc ficant-se a una raconada selvàtica d’alzina, roure, marfull, arboç, heura i falgueres, on se senten el pit-roig, la merla o el picot verd. A la fondalada apareix de sobte la sorprenent font d’en Ribas, formada per una paret central d’on surten dos llargs bancs. Tot el conjunt està realitzat en un bonic mosaic de ceràmica d’estil modernista. Val la pena asseure-s'hi una estona i gaudir de la tranquil·litat de l’entorn, de la humitat i del cant dels ocells boscans. Construïda l’any 1909, sembla que aquesta font estava destinada a formar part dels jardins d’un edifici inacabat, que se suposa que hauria estat un hotel.

Castellciuró és un castell del segle XIV situat en un turó sobre Molins de Rei, construït damunt una antiga torre de defensa visigòtica del segle VIII. Des de l’àrea d’aparcament del castell, agafem la pista que puja cap a la masia de Can Vilagut i després s’endinsa en la pineda i es desvia cap a l’oratori de Sant Jordi i la masia de Can Bofill. Allà hi ha un parell d’enormes lledoners —un arbre que sol acompanyar algunes masies— que mereixen la nostra atenció. Més enllà de la casa, un camí voreja uns horts, se’n va cap al bosc, travessa una pista i puja al Mulei, un tossal que domina la zona. A la pujada tenim una bona vista de Can Bofill i, en canviar de vessant, de la vall del Llobregat, on conviuen alguns espais agrícoles, nuclis urbans, zones industrials i l’autopista. Baixem entre alguns preciosos pins pinyers i cap a l’hora i quart de camí arribem a l’ermita romànica de Sant Pere de Romaní, del segle XI.

El Centre d'Educació Ambiental Can Coll (tel. 93 692 03 96) es troba en una masia del segle XV que pertany al consorci del Parc i avui és un centre d'educació ambiental. A l'hivern és especialment encomanable visitar la feixa dels ocells i fer-hi observació d'aus hivernants. S’hi utilitzen mètodes d’ensenyament basats en el descobriment lliure i en la resolució de problemes. Són processos viscuts sempre en primera persona pels participants. No es pretén donar informació, sinó que el que es busca és la construcció d’un coneixement conjunt, mitjançant accions cooperatives, d’experimentació i d’investigació. Obre els diumenges, de 9.30 a 14.30 h. La visita guiada a la granja té un preu d’1,75 € i la visita als corrals exteriors (de 13 a 13.30 h) és gratuïta, com la visita a la feixa dels ocells (de 10.30 a 13.30 h).

A tocar del Parc de Collserola, a la població vallesana de Sant Cugat, Hípica Can Caldés (tel. 93 553 11 83 / 618 81 58 00) organitza des de fa més de 30 anys sortides per conèixer aquesta part de la serra de la manera més original. Funciona com a club i també fan activitats per iniciar-se en el món de l'equitació obertes a tothom, com ara diferents passejades. La passejada a cavall d'1 h té un preu de 30 €; la passejada amb poni de 30 minuts: 10 €; la passejada en carro (fins a 15 persones): 10 €. Disposen d’un restaurant on podreu gaudir de la gastronomia tradicional i completar la visita en un entorn natural fabulós. Més informació al web www.cancaldes.com.

Can Catà Natura (tel. 627 43 34 62) és un projecte d'educació ambiental amb activitats organitzades al voltant del Bosc Gran de Can Catà i dins mateix de la masia de Can Catà. L'itinerari pel bosc va fins a les fonts Vella i Nova de Can Catà i aprofundeix en coneixements de vegetació i fauna autòctona (guineus, fagines, esquirols...). Pertany a la banda de Collserola del Vallès Occidental, concretament al municipi de Cerdanyola del Vallès. Va ser un dels masos més importants del municipi de Feixes, construït al segle XVII per Josep Mas i Duran. Es pot visitar el primer i tercer diumenge de cada mes. Més informació al web www.cancatanatura.cat.

La massa d'aigua de la serra de Collserola més coneguda per tothom és el pantà de Vallvidrera, però no és l'única. El de Can Borrell és un altre pantà, més petit (2.200 m2), al terme municipal de Sant Cugat del Vallès. L’àrea és una zona humida molt important per al sistema ambiental i per a la fauna autòctona que queda enclotada i amagada, però en canvi és al bell mig del camí de Sant Cugat a Barcelona. Configura un paisatge d'aigües quietes, enterbolides i verdoses envoltat de vegetació frondosa. Al seu voltant, hi ha sobretot pins blancs i alzines, com és propi de tota la serra, però també alguns salzes que han crescut a recer de l'aigua. Es va construir de manera artificial per proporcionar aigua a la masia de Can Borrell, servint-se del torrent de les Monelles (també anomenat torrent de l’Arrabassada).