6 secrets de les esglésies de Boí

Tots coneixem les pintures murals que decoren els absis i els interiors de les esglésies, però us heu fixat mai en les pintures murals exteriors que amaga l’església de Sant Joan de Boí? A la porta lateral hi podeu veure diferents sanefes i motius figuratius. Tot i que són una còpia —els originals es guarden al MNAC—, són una meravella. També queden restes d’aquest tipus de pintures a Santa Maria i Sant Climent de Taüll. En aquest cas ens hem de fixar en petits fragments blancs i vermells que es conserven als exteriors dels absis. Una petitíssima mostra que ens permet imaginar-nos com devien ser les esglésies amb les parets pintades.

No són una invenció actual, els grafits ja existien a l’època medieval. En podeu veure exemples a Sant Joan de Boí, just sota de les pintures murals exteriors. Hi distingireu diferents escenes de caràcter militar, amb torres, personatges tocant trompes i cavalls, fetes amb un punxó. A l’interior de la Nativitat de Durro també se n’hi ha trobat. En aquest cas, s’amaguen en un tros de paret amb morter, són originals i representen uns ocells.

Pujar a aquesta ermita des de Durro té l’espectacle assegurat. Situada en un lloc estratègic que fa segles va ser una marca territorial i de protecció, ara s’ha convertit en un mirador espectacular de tota la vall de Boí, des de Durro fins a la presa de Cavallers. Fixeu-vos, si hi pugeu en un dia clar, com l’absis de Cardet destaca de la resta del poble. Una imatge per gravar a la retina.

Se la coneix així, però en realitat és una falsa cripta perquè no hi ha difunts enterrats. És l’espai que queda sota l’altar i té l’origen en una solució constructiva per resoldre el pendent que hi havia en el terreny. Val la pena baixar-hi només per veure la increïble feina de construcció que s’hi va fer.

Diuen que els éssers que hi ha al final dels passadors que tanquen les portes de les esglésies són els seus guardians. Normalment els forrellats romànics tenien caps de persona o éssers fantàstics com serps o dracs. A Sant Feliu de Barruera, però, hi ha un cap de bou. Que si té relació amb el topònim Boí? Els experts encara no hi han trobat resposta.

Quan entreu a l’església de Santa Eulàlia d’Erill la Vall, us farà la sensació que l’altar està més elevat que la porta d’entrada. No és una sensació, com que les esglésies es construïen sense fonaments aprofitant la roca del terreny, normalment no trobaven una superfície cent per cent plana. En aquest cas, a més, té una clara simbologia: la part de l’altar on es fa la cerimònia queda més elevada que la zona on seuen els creients.

Aquesta declaració va ser el primer dels tres reconeixements que ha rebut la vall de Boí de la Unesco, ja que l’1 de desembre se celebrarà el cinquè aniversari de la declaració de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial. A més, el 2018 la vall va rebre la certificació de destinació turística Starlight. D’altra banda, fa un any el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la zona perifèrica –de la qual forma part la vall de Boí– van ser declarats Zona d’Especial Protecció de la Qualitat Acústica (ZEPQA).

El conjunt de temples religiosos de la vall de Boí està format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l’Assumpció de Cóll i l’ermita de Sant Quirc de Durro.

Una de les seves principals característiques és la unitat d’estil arquitectònic. Són construccions edificades durant els segles XI, XII i XIII seguint els models procedents del nord d’Itàlia (romànic llombard), que es caracteritzen per l’acurat treball de la pedra, els esvelts campanars de torre i la decoració exterior d’arcs cecs i bandes llombardes. Pura arquitectura medieval en un entorn d’alta muntanya que no té res a envejar als paisatges centreeuropeus o escandinaus.