7 coses que no sabeu de Lleida

A la plaça Agelet i Garriga, sota l’Arc del Pont, l’antiga entrada a la ciutat, una estàtua de bronze recorda Indíbil i Mandoni, dos guerrers, armats amb cadenes, una llança i una espasa, que representen dos cabdills ilergets que van defensar Lleida dels atacs dels cartaginesos i dels romans i que, gràcies a les lluites i a les encertades negociacions, van evitar que la ciutat fos arrasada. Però no és l’únic símbol ilerget que queda a la ciutat. El 1907, un grup de lleidatans va decidir donar forma corpòria a un ésser fantàstic que els habitants de l’antiga Ilerda tenien com a símbol. Lo Marraco és un drac que ha esdevingut una de les icones de la ciutat i apareix als carrers per la Festa Major.

Si us encurioseix saber quina és la ciutat on s’han documentat els orígens més antics de les festes de moros i cristians, sapigueu que és Lleida. Així queda registrat documentalment el 1150, mesos després que el comte de Barcelona i príncep d’Aragó, Ramon Berenguer IV, fes entrar la bandera cristiana a la Medina Larida musulmana. Durant els segles XVII i XVIII, la Festa de Moros i Cristians de Lleida viu la seva màxima esplendor, tot i que, a partir de 1899, la celebració que ara es coneix deriva en un ball de moros i cristians amb parlaments i música.

De jocs d’estratègia sempre n’hi ha hagut, i al claustre de la Seu Vella ho podreu veure. En aquest espai, ha quedat l’evidència gravada damunt les pedres de com s’entretenien a l’època medieval. Els alquercs és un joc documentat al ‘Libro del ajedrez, dados y tablas’ que el rei Alfons X el Savi va ordenar escriure al segle XII com a compendi dels principals jocs de l’època. Tots els alquercs localitzats al claustre de la Seu Vella són alquercs del segle XII que requerien vint-i-quatre fitxes o pedretes per jugar una partida.

És ben conegut que al costat sud-oest de la ciutat de Lleida, damunt el turó de Gardeny, es conserva part del conjunt templer, datat de mitjans del segle XII. Aquest conjunt està format pel castell, les restes del perímetre de muralla que cloïa la fortalesa i l’església de Santa Maria de Gardeny. Però el que poca gent sap i descobrireu, és que dins d’aquesta edificació hi ha restes de pintura mural, un important programa pictòric que es contraposa amb la sobrietat arquitectònica, i que té una gran rellevància històrica, ja que aquestes restes són un dels únics exponents de pintura mural associada a l’orde del Temple a Europa que encara es conserven.

Si voleu descobrir les adoberies més antigues i millor conservades de l’Estat espanyol, les trobareu al número 9 de la rambla de Ferran de Lleida. En aquest espai, en què encara es conserven dos obradors que formen part d’un complex de set adoberies del segle XVII, s’ha restablert el curs antic de l’aigua en dues de les adoberies, la qual cosa us donarà una idea ben clara de com s’utilitzava aquest element imprescindible en tot el procés de transformació de la pell durant l’edat mitjana.

Quan visiteu el Palau de la Paeria, trobareu un secret amagat a les parets d’una de les seves cambres. En aquest edifici, datat del segle XIII, situat al bell mig de l’Eix Comercial, es trobava la seu del govern municipal de la ciutat. Però, l’any 1486, els soterranis es van reformar per crear una presó amb estances separades per a homes i dones. La Morra és el nom amb què es coneix la cambra destinada als presos condemnats a mort; als carreus de les parets d’aquesta antiga presó descobrireu nombrosos grafits que van fer els presoners, que daten dels segles XVI o XVII i que representen la crucifixió, claus en senyal de devoció religiosa i la manca de llibertat.

L’aigua és un aspecte essencial en la nostra vida, i garantir el subministrament d’aigua potable a la població és molt important. Per això, Lleida va construir a finals del segle XVIII el dipòsit del Pla de l’Aigua, el primer dipòsit d’aigües de la ciutat lleidatana. Iniciat el 1784 i acabat vuit anys més tard, és subterrani i està cobert per sis voltes de canó que reposen sobre vint-i-cinc pilars. S’omplia de l’aigua provinent del canal de Pinyana, que es distribuïa a la població mitjançant sis fonts monumentals, algunes de les quals encara es mantenen al centre històric de la ciutat. Us animeu a trobar-les?