Anuncia't al Descobrir

8 coses que no sabeu de l'Aran

Esglésies coronades per barrets de mag, festes i tradicions úniques i més de 700 anys d’història. Us mostrem les curiositats d’aquest territori singular.

És un petit país dins d’un altre país, una vall idíl·lica que es troba envoltada d’encisadores muntanyes de 3.000 m d’altitud. Un territori que, amb la seva història, llengua i cultura, reivindica unes arrels molt singulars. Una terra amb una natura majestuosa, amb boscos com la fageda de Carlac o l’avetosa d’Aubars, amb un ric patrimoni artístic monumental i amb un paisatge únic que us deixarà bocabadats. Us hem fet un recull amb les vuit coses que no sabeu de l’Aran. Una feina que no seria possible sense els milers de subscriptors que col·laboren a que poguem seguir descobrint el nostre meravellós país. Ens acompanyeu a descobrir les curiositat se l'Aran?

La Querimònia, els privilegis de l'Aran

La Querimònia Pergamí original de la Querimònia, que recull els privilegis atorgats a la vall d'Aran el 1313 pel rei Jaume IISergi Boixader Catot
Per entendre la singularitat de l’Aran hem de viatjar fins a Lleida i pujar a dalt de tot del turó que domina la ciutat, més amunt de la magnífica Seu Vella. Allà hi trobem les restes del castell de la Suda, on el rei Jaume II va signar fa una mica més de 700 anys, el 1313, la Querimònia, els privilegis que el monarca atorgava a la vall a canvi que retornés a la Corona d’Aragó. Es tracta d’un antic document que deixa constància escrita de la singularitat aranesa dins del Principat, fins al punt que l’Aran no es va veure afectat pel fatídic Decret de Nova Planta de Felip V. Era una mena de carta magna que es va respectar fins a mitjan segle XIX, quan l’Estat espanyol es dividí en províncies i, per primera vegada, no s’admeté la singularitat aranesa, sinó que s’incorporà, curiosament, a Lleida, on s’havia començat el llarg viatge cap a la llibertat.

L'occità, premi Nobel

Diccionari d'aranès L'aranès és llengua vehicular a les escoles i oficial a Catalunya des del 2010Sergi Boixader Catot
Sabíeu que un premi Nobel va emprar l’occità en la seva obra literària? Doncs sí, Frederic Mistral va ser un ferm defensor d’aquest idioma i ho va reflectir en la seva obra. La llengua aranesa és, de fet, llengua occitana. En concret, un dialecte del gascó. La llengua d’oc o occità es parla en un immens territori de 190.000 quilòmetres quadrats. Malauradament, només és oficial en els poc més de 600 quilòmetres quadrats que té l’Aran, a partir de 1990. Des de 2010 també és llengua vehicular a l’ensenyament i té caràcter oficial a tot Catalunya.

El curiós barret de mag de les esglésies

Església de Santa Maria d'Arties El campanar de l'església de Santa Maria d'Arties és un dels exemples del curiós barret negre de magVisit Pirineus
El romànic aranès també té singularitat pròpia. La trentena d’esglésies repartides pels pobles de la vall llueixen un curiós barret negre de mag. Cada campanar acaba amb una teulada punxeguda de pissarra, com si gosessin desafiar la verticalitat de les muntanyes que els envolten. Exemples d’esglésies a les quals podreu gaudir d’aquesta estructura característica són l’església de Sant Martí de Tours, a Gausac, i l’església de Santa Maria d’Arties.

Festes de la Santa Creu, una de les més autèntiques

Nuclis d'Unha i Salardú Unha, a la dreta, és un dels pobles que treu en processó la seva creu durant la Santa CreuSergi Boixader Catot
La cultura i la tradició d’un país es conserven en les seves festes, i n’hi ha que són úniques a l’Aran. Les festes de la Santa Creu són unes de les més autèntiques de la vall. Cada 3 de maig es troben a l’església de Sant Andrèu de Salardú gent d’aquesta població de Naut Aran, però també de Gessa, Arties, Garòs, Bagergue, Tredòs, Unha, Baqueira i Montgarri. Cada poble treu en processó la seva creu. A l’exterior del temple, després que totes les creus es trobin, es balla ‘Eth Balhano’, una dansa recuperada que antigament formava part de la cerimònia que es fa a l’interior de l’església.

Les pintures renaixentistes de Sant Andrèu de Salardú

Pintures murals de Sant Andrèu de Salardú A l'interior de l'església de Sant Andrèu de Salardú es conserven pintures murals del segle XVIISergi Boixader Catot
Gairebé tots els temples són d’origen romànic, però amaguen sorpreses inesperades d’altres èpoques i estils. Un exemple: Sant Andrèu de Salardú. És una de les esglésies més monumentals de l’Aran. Data del segle XIII i és d’un romànic tardà. A l’absis central es conserva el ‘Crist de Salardú’, una talla més antiga que la mateixa església, que hauria sortit del mateix taller que el del famós conjunt escultòric del ‘Davallament d’Erill la Vall’. Però, sens dubte, allò que la fa encara més especial són les pintures renaixentistes que atresora: tot un espectacle cromàtic ocult durant anys sota una capa de calç.

El Pedraforca aranès

Era Forcanada El Malh des Pois, o Forcanada per als veïns benasquesos, té una forma d'enforcadura que recorda al PedraforcaSergi Boixader Catot
De cims, n’hi ha per no avorrir-se a l’Aran. Un dels més singulars és el gran i icònic malh des Pois (2.881 m), també conegut com la ‘Forcanada’ per als veïns benasquesos. Per la seva forma d’enforcadura, és el Pedraforca aranès, conquerit l’agost del 1858 pels guies gascons Redonnet i Ribis, amb el seu client, el poeta i poliglot francès Tonnellé. La seva guia pirinenca encara és una de les deu més valorades i buscades pels bibliòfils dels Pirineus, amb quatre xifres a les poques subhastes que aconsegueixen trobar-ne un exemplar.

La descoberta d'un nou esport de neu

El Tuc de Vacivèr El Tuc de Vacivèr és un dels cims que custodien el Plan de Beret
Sergi Boixader Catot
El tuc de Vacivèr va veure baixar l’hivern de la temporada 1983-1984 la primera taula de surf de neu de tot l’Estat (de cua de peix i portada de les Amèriques), avui donada al Musèu dera Nhèu, a Unha, per l’aranès Eduard Ripoll. Ell va ser el primer a provar aquest nou esport, a més de ser un campió en la desapareguda prova de descens, i doblador d’actors i participant en films d’esquí extrem. La seva tècnica i físic li donaven tal seguretat que no li va caldre practicar abans el surf de neu sinó a la mateixa baixada del cim.

Més enllà de l'Olha aranesa

Olha aranesa L'Olha aranesa és el plat més conegut de l'AranSergi Boixader Catot
L’‘olha aranesa’ n’és el plat més conegut, però n’hi ha d’altres que també us faran venir salivera. La ‘patarnes’ és una sopa que es fa aprofitant el pa endurit del dia anterior, exemple de l’economia de subsistència que predominava a l’Aran abans de l’obertura al turisme. Es talla el pa en làmines fines i es fica al fons de la cassola amb patates pelades i també laminades. Quan aneu a l’Aran també heu de tastar els ‘crespèths’, les postres per excel·lència a l’Aran, també anomenats ‘pastères’ o ‘pescajons’. Són creps dolces i lleugeres que es poden farcir de sucre, xocolata, confitures o, també, d’algun ingredient salat. Cada casa té la seva recepta i pot incloure algun licor, o fins i tot vainilla, en la seva elaboració.

Recorda que estarem molt contents que formis part de la nostra família de subscriptors per seguir descobrint junts tresors com aquests que tenim a tocar de casa.
Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Més informació