Quins són els 14 Patrimonis Materials Mundials dels Països Catalans?

Aquesta vall situada a Andorra és un microcosmos molt representatiu de com l’home ha aprofitat els recursos naturals de la serralada dels Pirineus al llarg dels mil·lennis. El paisatge ha estat testimoni de l’activitat humana, dels avatars econòmics, dels sistemes socials dels habitants i, també, com gran part del planeta, del canvi climàtic. Un recorregut que ha rebut el reconeixement de la UNESCO, que va declarar la vall del Madriu-Perafita-Claror com a Patrimoni Mundial l’any 2004 en la categoria de paisatge cultural. Actualment, és l’únic espai de tot Andorra sense carreteres, i a més s’hi troben diversos hàbitats humans —en concret, assentaments estivals de pastors—, conreus en terrasses, senders de pedra i vestigis del treball de la fosa del ferro.

Les construccions fortificades situades a la Catalunya del Nord ideades per Sébastien Le Preste de Vauban —l’enginyer militar de Lluís XIV— són una referència de l’arquitectura militar occidental que s’ha estès fins a Amèrica, Rússia, Turquia i Orient. Caracteritzades per la seva construcció en forma d’estrella, les fortificacions servien per protegir França dels espanyols. El 2008 van entrar a la prestigiosa llista de la UNESCO.

Les nou joies romàniques que es conserven a la vall de Boí són un reflex de les societats dels segles XI i XII que s’organitzaven al voltant de les jerarquies eclesiàstiques i senyorials. Aquest conjunt romànic està format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l’Assumpció de Cóll i l’ermita de Sant Quirc de Durro. Aquestes construccions segueixen un estil romànic llombard, provinent del nord d’Itàlia, que es caracteritza per la seva funcionalitat, el detallisme i la decoració exterior. La UNESCO les va declarar Patrimoni de la Humanitat el 30 de novembre de 2000. Actualment, alguns dels conjunts de pintura mural d’aquestes esglésies es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Lluís Domènech i Montaner va ser l’encarregat de dissenyar la seu de l’Orfeó Català, el Palau de la Música, que es va inaugurar el 1908. L’edifici, que recollia el sentiment catalanista de la burgesia de l’època, destaca pel seu estil barroc i colorit ple de detalls. El més excepcional és la sala de concerts, que l’arquitecte barceloní va concebre com un espai diàfan i clar. Domènech i Montaner va aconseguir que el Palau es convertís en un espai on l’escultura, la vidrieria, el mosaic i la ceràmica conviuen en harmonia creant una obra completa dedicada a la música. Va ser reconeguda per la UNESCO el 1997.

L’Hospital de Sant Pau és un dels símbols del Modernisme català. També dissenyat per Lluís Domènech i Montaner, va ser construït durant els primers anys del segle XX per donar suport a l’Hospital de la Santa Creu. L’arquitecte va crear una ciutat jardí per a l’hospital, que constava de 48 pavellons que recollien diversos estils artístics, com el romànic o el gòtic. Un dels elements més destacats de l’edifici són les arts aplicades com les ceràmiques, els vitralls, les escultures o els mosaics, presents a tot el recinte. El primer reconeixement va arribar l’any 1978, quan va ser declarat Monument Històric i Artístic, i, el segon, el 1997, quan la UNESCO el va afegir a la llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat. Aquesta joia modernista es pot conèixer mitjançant les visites guiades que s’hi organitzen.

El Modernisme de la ciutat de Barcelona va entrar a la llista de la UNESCO amb Antoni Gaudí. Les primeres incorporacions van ser la Pedrera i el parc Güell, el 1984; posteriorment, el 2005, s’hi van afegir la Sagrada Família, la Casa Batlló, la cripta de la Colònia Güell i la Casa Vicens. L’obra de Gaudí va suposar una revolució en l’arquitectura i en les tècniques de construcció, a més de ser un testimoni de la creativitat d’un autor que s’ha convertit en una de les identitats catalanes més significatives i reconegudes arreu del món.

Situat a la Conca de Barberà, aquest monestir es va fundar l’any 1150 i es va construir en els anys posteriors. Barreja harmoniosament diferents estils arquitectònics, com el romànic, el gòtic, el renaixentista i el barroc, i ha esdevingut un símbol cultural i històric, entre altres coses, per la seva funció de panteó del Casal d’Aragó. Al monestir hi ha les despulles de Jaume I, Pere el Cerimoniós, Alfons el Magnànim o Martí l’Humà. Actualment hi viuen els monjos cistercencs que segueixen l’orde de Sant Benet. L’any 1991 va ser declarat Patrimoni Material de la Humanitat pel seu valor arquitectònic i per les valuoses obres d’art i el fons documental que s’hi conserven. Algun dels elements més destacats són l’església, la capella gòtica del segle XV dedicada a Sant Jordi, i la porta reial, que dóna accés a l’interior.

La ciutat de Tarragona i el seu entorn és el record vivent del passat romà a la península Ibèrica. Passejant pels seus carrers es descobreixen, a cada racó, les runes mil·lenàries de Tàrraco, un conjunt arqueològic declarat Patrimoni Mundial l’any 2000, gràcies a la densitat i la qualitat de les restes. Un bé universal incomparable que inclou monuments del segle III aC fins al VI dC, on destaquen les muralles com a construcció més antiga de la ciutat i exemple d’enginyeria militar. També és possible veure’n part del fòrum, la gran plaça on es concentrava la vida pública, o el teatre, que conserva de manera parcial la càvea, l’orquestra i l’escenari. Però, sens dubte, l’amfiteatre és la construcció més icònica de la ciutat, la qual es pot visitar i per uns instants ens permet viatjar al passat. Fundada com a campament militar, Tàrraco va prosperar gràcies a la seva situació i es convertí així en colònia romana i capital de la província Tarraconense, que ha arribat als nostres dies com una joia històrica.

Un dels edificis més emblemàtics de la ciutat de València és la Llotja de la Seda, una construcció de 1482 que il·lustra l’època daurada del País Valencià durant els segles XV i XVI. Al començament estava reservada per a la compravenda de la seda, però posteriorment s’ha dedicat a tota mena d’activitats mercantils. Aquest edifici, situat a la plaça del Mercat, és una joia arquitectònica del gòtic civil composta per tres espais diferents: la torre central, el Consolat de Mar i el Saló de Contractació, format per un bosc de columnes en forma de palmera. La Llotja va ser incorporada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1996, un reconeixement al seu valor arquitectònic, històric i cultural.

El Palmerar, que data del segle VIII, és un símbol de la ciutat d’Elx. El bosc de palmeres amb un complex sistema de rec és el més gran d’Europa i és un exemple únic de les tècniques agrícoles musulmanes implementades a la península Ibèrica. El palmerar, format per més de 200.000 exemplars de palmeres, està dividit en quadrícules que s’anomenen ‘horts’ i que permeten l’organització de la plantació. Com a tradició de cultiu típic andalusí que ha perdurat fins als nostres dies, la UNESCO va decidir incloure aquest monument agrícola d’Elx com a Patrimoni de la Humanitat l’any 2000.

Al nord de l’illa de Mallorca hi ha el Parc Natural de la Serra de Tramuntana, serra que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 2011. És l’espai natural més gran de l’illa i forma una barrera natural contra el vent del nord, la tramuntana, i d’aquí ve el seu nom. A més de la seva riquesa en fauna i flora, el parc forma part de l’herència cultural de Mallorca i és un exemple de com la petjada humana pot ser respectuosa amb la natura. En donen fe el sistema de regulació, distribució i emmagatzematge hídric, que permet extreure l’aigua del subsòl i emmagatzemar-la; les torres de defensa o les construccions de pedra en sec, una tècnica que utilitza la pedra sense cap material d’unió i amb la qual a la serra de Tramuntana s’han fet barraques, ponts, forns de calç i, sobretot, marges.

Aquesta ciutat és molt més que platja, sol i festa. La seva història mil·lenària i la variada biodiversitat van fer que Eivissa entrés a formar part del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’any 1999. El Dalt Vila, nucli de la ciutat, és un dels elements reconeguts per la UNESCO, ja que permet observar l’empremta que fenicis, cartaginesos, romans o musulmans van deixar a l’illa. D’altra banda, el ric fons marí eivissenc, la necròpolis feniciopúnica i l’assentament de sa Caleta són altres raons per les quals la ciutat es va introduir a la llista.

Barraques o cabanes, marges, basses, ponts, forns de calç, cisternes, arneres… Passejant pels Països Catalans i altres indrets del Mediterrani trobareu edificacions de pedra seca per tot arreu. Són construccions fetes sense argamassa ni ciment, només pedres sàviament col·locades pels homes i per les dones del camp, que s’aguanten les unes a les altres com per art de màgia. Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO des del 2018, aquesta tècnica s’ha utilitzat des de temps remots a l’hora de bastir les construccions que es necessitaven per a les activitats agrícoles o ramaderes. En trobareu a totes les comarques, però existeixen zones on es poden veure en més quantitat o, fins i tot, algunes on s’han senyalitzat rutes temàtiques, com la ruta de la Capona, a l’Alt Camp, o la ruta del Montbaig, al terme de Sant Boi del Llobregat.

L’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica està format per 757 jaciments on es poden trobar pintures datades entre el Paleolític i l’edat del ferro que transmeten la relació de les persones amb el seu entorn, les creences i el vincle amb la natura d’aquell moment. Es tracta de pintures que han servit per conèixer i aprofundir en la vida quotidiana de l’home a la prehistòria i que la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat el 1998. A Catalunya hi ha els abrics de l’Ermita de la serra de la Pietat (Ulldecona), de la Roca dels Moros (el Cogul) o la cova dels Vilassos o dels Vilars (Os de Balaguer). Aquí trobareu tots els llocs de Catalunya inclosos en el llistat.