Quins són els 9 patrimonis immaterials dels Països Catalans?

Creences, costums i rituals s’uneixen en les falles dels Pirineus, una festa ancestral que té lloc als Pirineus catalans, andorrans i francesos a l’entorn de les festes de Sant Joan. La part més característica és la baixada des del cim de la muntanya amb torxes enceses amb foc (falles). Els fallaires baixen fins a la vila fent ziga-zagues de foc espectaculars per tot el pendent fins a arribar a la vila, on hi ha la falla major, una foguera al voltant de la qual es reuneixen els habitants del municipi i que recorda l’antic ritual de purificació amb què se celebrava el solstici d’estiu. Les 63 localitats que celebren aquesta festivitat representativa dels Pirineus van presentar una candidatura conjunta que la UNESCO va aprovar el 2015.

Amb més de 600 anys d’història, la Patum és una de les festes populars i tradicionals més antigues de Catalunya. Basada en els entremesos catalans propis del Corpus, la primera notícia que se’n va registrar data de 1454, gairebé 200 anys després de la institucionalització de la festa. Els protagonistes són el tabal i les comparses, i hi destaquen figures del bestiari popular català com les Guites i l’Àliga. Els Plens en són l’espectacle més important, un ball de diables que estan ‘plens’ de foc. L’any 1956 es va incorporar la Patum infantil, que es fa el divendres de Corpus, i el 2005 la UNESCO la va declarar obra mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

Les falles valencianes són la tradició del nostre país que ha estat reconeguda per la UNESCO més recentment, concretament, l’any 2016. Aquesta festa té l’origen en l’antic costum dels fusters de cremar les andròmines al carrer, davant dels seus tallers, juntament amb el ‘parot’, una làmpada de peu i de fusta que utilitzaven per il·luminar els seus tallers. La verticalitat i els braços d’aquesta làmpada convidava a ‘vestir-la’ amb robes i algun barret, tot donant-li un aspecte humà. Era el naixement del ninot. Actualment, les falles tenen un caràcter satíric i crític amb temes actuals i s’han convertit en una de les festes més representatives de la ciutat de València. Estan dedicades a sant Josep i comencen l’1 de març amb les mascletades, tot i que l’inici oficial es produeix amb ‘la plantà’, que té lloc la nit del 15 de març. La celebració acaba amb ‘la cremà’, la nit del dia 19, en què totes les figures desapareixen per l’acció de les flames. Totes? Bé, totes tret d’una, el ninot indultat.

Des del segle XV, no se sap si abans, els sequiers valencians convocaven cada dijous a la porta dels Apòstols de la seu de València el Jurat de Recs per tal de resoldre els conflictes que sorgien per l’ús de l’aigua entre els regants. Encara avui el tribunal se segueix reunint al mateix lloc i dia que dècades abans. Aquesta tradició va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 2009, ja que és l’únic testimoni dels costums d’organització i justícia de la València feudal.

El Misteri d’Elx és un drama litúrgic cantat en llengua catalana que narra la mort, l’assumpció i la coronació de la verge Maria. La representació, que se celebra any rere any des de la segona meitat del segle XV a la basílica de Santa Maria, té lloc durant les Festes d’Agost del municipi del Baix Vinalopó i consta de dues parts: la Vespra, el 14 d’agost, i la Festa, el dia 15. Un dels moments més impactants és el descens de l’àngel, que ho fa dins d’una magrana que baixa des de l’interior de la cúpula de l’edifici. L’any 2001 va ser reconeguda per la UNESCO i es va convertir en la primera tradició dels Països Catalans en entrar a la llista de patrimonis culturals immaterials.

Cada 7 i 8 de setembre, Algemesí ret homenatge a la seva patrona, la Mare de Déu de la Salut, mitjançant una festa en la qual les processons de dansa i música popular són l’acte central. Segons explica la llegenda, les Festes de la Mare de Déu de la Salut commemoren la troballa, l’any 1247, d’una imatge mariana al tronc d’una morera. Des de 1680, aquesta remembrança agrupa els habitants del municipi de la Ribera Alta als carrers de la ciutat quan el repic de les campanes de la basílica de Sant Jaume dóna el tret de sortida a la festa. L’any 2011, la UNESCO va atorgar la categoria de Patrimoni Immaterial de la Humanitat a una festivitat que uneix, des d’antany, fe, tradició i cultura.

La nit de Nadal se celebren a gairebé totes les esglésies de Mallorca les matines, conegudes també com la ‘missa del gall’, que commemora el naixement de Jesucrist. Un dels moments més importants és el cant de la Sibil·la, un drama litúrgic d’origen medieval que profetitza la fi del món i que anuncia la segona vinguda de Crist. Antigament, les sibil·les eren consultades per predir el futur, un personatge que el cristianisme va assimilar i va introduir en les representacions litúrgiques nadalenques. En els inicis d’aquesta tradició, que va quedar reclosa a Mallorca i a l’Alguer, el cant es recitava en llatí, però a partir del segle XVIII es va passar al català, i aquest és un dels primers poemes en aquesta llengua. La UNESCO va inscriure aquesta peça de teatre religiós com a Patrimoni de la Humanitat l’any 2010.

La nostra terra té la sort de tenir a la seva cuina la dieta mediterrània: pa, vi i oli, el trident essencial que durant mil·lennis ha alimentat pobles molt diversos, com els ibers, els celtes, els grecs, els romans, els bàrbars i els àrabs. Una combinació d’aliments senzilla, variada i equilibrada —com els cereals, els llegums, les fruites i verdures—, que s’ha anat enriquint amb l’aportació d’altres cultures. L’existència d’aquesta alimentació es deu a les característiques del territori —sec i accidentat— de la conca del Mediterrani, que es complementa amb les hortes i els petits boscos, possibles pel clima càlid. Un tresor saludable que Espanya, Grècia, Itàlia i el Marroc van voler protegir de la globalització, i des del 2010 la dieta mediterrània és considerada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Una de les tradicions més reconegudes i simbòliques de la cultura catalana són els castells. Les primeres torres humanes daten del segle XVIII i van néixer al Camp de Tarragona i al Penedès, fruit de l’evolució dels antics balls de valencians. A mitjan segle XX ja s’havien estès per tot el territori català. La seva espectacularitat, la constància, la cooperació i l’esforç físic i mental que suposen han traspassat fronteres i ja es poden trobar castellers fora de Catalunya, com és el cas de la colla xinesa dels Xiquets de Hangzhou, que va ser la primera colla estrangera a participar en el Concurs de Castells de Tarragona l’any 2016. Aquesta gran difusió ha estat possible, en part, gràcies a la inclusió de la festa a la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO l’any 2010.