8 cementiris amb encant

Rondeu entre les tombes d’aquesta joia de l’arquitectura popular d’estil neoclàssic, del 1835, amb els característics nínxols acabats amb timpans i emblanquinats de calç. Consta d’un atri d’entrada, d’un segon recinte amb una gran densitat de tombes i d’un tercer amb quatre panteons. La capella és el panteó de la família Maranges, una de les nissagues històriques de la població. Hi ha també tombes de diversos escalencs il·lustres, entre d’altres, l’escriptora Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) i el fotògraf Josep Esquirol.

Al poble de Bausén, a la Vall d’Aran, trobareu el cementiri més petit de Catalunya: amb només una tomba. I envoltat de muntanyes. És la tomba de la Teresa, la protagonista d’una història real, que ja s’ha convertit en llegenda. A principis del segle XX, dos joves es van enamorar. Un dia van decidir casar-se, però el capellà els va exigir una gran quantitat de diners pel fet d’estar emparentats, encara que fos un parentiu llunyà. Ells no van cedir i van decidir no casar-se, però seguir vivint junts i enamorats fins que la Teresa va emmalaltir i va morir amb només 33 anys. Aleshores tampoc el capellà va accedir a enterrar-la al poble. La seva parella i tots els veïns i veïnes del poble van enterrar-la al petit cementiri on encara avui reposa.

Hi ha cementiris militars, rurals, modernistes, monumentals… I, també, contemporanis. A Igualada n’hi ha un que fins i tot va rebre un premi FAD d’arquitectura. Va ser pensat perquè fos un espai per als morts, però també per als vius. Dissenyat pels arquitectes Carme Pinós i Enric Miralles (enterrat aquí mateix), el primer que en sobta és veure que una part del cementiri està enfonsada en el paisatge, integrada totalment en el terreny i que, a totes les dependències, hi abunden racons, objectes i detalls que juguen constantment amb la llum i l’ombra, fet que dona a tota aquesta construcció un gran simbolisme. L’espai va ser pensat perquè fos també un parc on la gent anés a relaxar-se i passejar a l’aire lliure.

El cementiri d’Arenys de Mar és un exemple característic dels cementiris mariners mediterranis. El poeta Salvador Espriu va viure en aquesta vila i va deixar la seva empremta a molts dels seus racons. Avançant per un carrer ple de xiprers, s’arriba a la porta del recinte. El turó que veureu al davant és el del Mal Temps, que, juntament amb el turó de la Pietat, configura, segons deia Espriu, “els límits estrictes de Sinera” (Arenys al revés). Per a l’escriptor, aquest indret sagrat era un mirador poètic davant l’infinit i la mort. Les vistes al mar, els xiprers i els diversos panteons amb escultures de Josep Llimona, Vallmitjana i Frederic Marès contribueixen a crear aquesta sensació de pau i bellesa. Per visitar la tomba de Salvador Espriu (que és molt senzilla), cal buscar el nínxol 381, al final del segon replà a mà esquerra, a tocar de la zona dels panteons.

D’aire molt senzill i de petites dimensions, el cementiri de Sarrià és un indret desconegut que val la pena conèixer, sobretot si el que busqueu és tranquil·litat. Els primers escrits que hi fan referència es remunten al 1922. De fet, Sarrià no es va incorporar a Barcelona fins al 1921, un any abans de la creació del cementiri. Fins aquell moment, l’actual barri era un poblet on anaven alguns barcelonins a estiuejar. Per això, el recinte d’aquest cementiri és petit i les tombes, poc monumentals i d’aire senzill. S’hi pot veure, entre d’altres, la tomba de l’escriptor Carles Riba.

És el cementiri més antic de Barcelona. Es va crear l’any 1819 amb l’objectiu de construir un lloc per enterrar els morts als afores de la ciutat i evitar així l’aparició de malalties, com la febre groga, relacionades amb les fosses que hi havia dins la muralla. El disseny inicial va ser de l’italià Antonio Ginesi, que va plantejar la idea que tots els panteons fossin iguals per no fer distinció de classes. Tanmateix, finalment, les famílies burgeses de l’època van acabar contractant els seus arquitectes (Enric Sagnier o Elies Rogent) i escultors (els germans Vallmitjana) perquè construïssin les seves tombes. Avui podeu passejar entre espectaculars panteons modernistes i neoclàssics, envoltats d’estàtues de verges i àngels. Entre d’altres, podeu trobar-vos les tombes de personatges il·lustres com Narcís Oller, Serafí Pitarra, Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Mary Santpere o Lola Anglada

Lluny del brogit del centre i del passeig marítim, el cementiri de Lloret és un refugi de tranquil·litat i d’art. Prepareu-vos per contemplar creus modernistes, panteons recargolats, escultures… El cementiri es va projectar a finals del segle XIX i es va anar configurant durant els primers anys del segle XX. Hi van participar arquitectes i escultors modernistes de renom: Josep Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallissà i Soqué, Vicenç Artigas i Albertí, Bonaventura Conill i Montobbio… Moltes de les tombes són dels anomenats ‘indians’, persones que a finals del segle XIX van fer diners comerciant i obrint negocis al continent americà i que, en tornar a la seva vila natal, es feien una casa luxosa i es construïen un bon mausoleu.

Sant Esteve d’Olius, al Solsonès, és una església romànica del segle XI, situada en un pla envoltat de boscos i vora el riu Cardener. La seva història té a veure amb els catalans que es defensaven de les incursions musulmanes cap al segle XI. Les muntanyes infranquejables del Prepirineu servien d’escut i, en aquests paratges recòndits, van començar a construir-hi petites esglésies rurals. Una d’elles va ser la d’Olius, al voltant de la qual hi ha un petit i curiós cementiri modernista.