Les cabanes de volta, un patrimoni a preservar

Des de finals del segle XVIII I i al llarg del segle XIX, en una època en què es va expandir el conreu de l’olivera i els pagesos gaudien d’una certa bonança econòmica, a la comarca de les Garrigues es van construir centenars de les anomenades cabanes de volta. Es tracta de construccions de pedra seca en volta de canó que, a diferència de les barraques de pastor, s’aixecaren amb l’objectiu de protegir els animals de la intempèrie. “En aquella època tota l’economia girava al voltant dels animals i calia resguardar-los del fred i de la calor”, explica Ramon Queralt, expert en pedra seca. L’interior de les cabanes era d’allò més simple. Al fons, les menjadores per als animals, per exemple rucs, mules o cavalls, i a la part del davant, destinada al pagès, hi havia la llar de foc a un extrem i també els armaris, dues cavitats al mur que feien la funció de nevera, on acostumaven a deixar el càntir a la part de sota i a sobre el menjar. Aquestes construccions van entrar en desús als anys seixanta, quan els animals es van substituir pels tractors, i actualment la majoria estan abandonades, malgrat els avenços en la seva protecció per part d’alguns ajunta-ments. “Les cabanes de volta són un testimoni únic d’un estil de vida desaparegut avui i cal fer esforços per conservar aquest patrimoni històric de l’arquitectura rural de les terres de secà”, reivindica Queralt. 

 

Si bé és a la comarca de les Garrigues on es troben gran part de les cabanes de volta (al voltant de 1.300 han estat catalogades), també es pot veure aquesta mena de construccions a diversos punts de l’Urgell, al baix Segrià, a la Segarra i també puntualment en alguns in- drets del Priorat, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

 

Aquestes cabanes acostumaven a ser molt sòlides i compactes. La terra que s’extreia al fer la cavitat s’utilitzava per cobrir la part superior de la volta, i tot seguit es feia la façana centrada per la porta, curosament allindada. Com que la volta feia pressió cap a l’exterior, afegien uns monticles de terra a banda  i a banda, anomenats estreps, que tenien la funció de contenir aquesta pressió i mantenir ferma l’estruc- tura. Al terra de damunt  de la construcció hi solien plantar lliris o safrà per compactar la terra, i davant, algun arbre per fer ombra.