5 endemismes dels nostres ecosistemes

Viu exclusivament entre les esquerdes de les roques d’alguns torrents del massís del Montseny i és l’únic vertebrat endèmic de Catalunya. Està tan adaptat al seu hàbitat que té el cos aixafat per escolar-se a dins les esquerdes, i la pell granulosa i les ungles còrnies li permeten subjectar-se a la roca i als fons dels torrents sense cap dificultat. Aquest amfibi necessita un medi molt ben conservat per tirar endavant, amb aigües netes, oxigenades i fredes i fons pedregosos, i l’impacte humà al seu hàbitat ha fet que es trobi en perill crític d’extinció i que se’l consideri l’amfibi més amenaçat de l’Europa occidental. Gràcies al projecte Life Tritó Montseny i al centenar de persones que hi ha al darrere, actualment es considera que la seva població és, si més no, estable. Es calcula que actualment hi ha uns 2.500 exemplars adults concentrats en poc més de 5,3 quilòmetres quadrats. El darrer alliberament es va fer l’estiu de l’any passat, quan seixanta exemplars juvenils i 268 larves, procedents de centres de cria del Zoo de Barcelona i els centres de fauna de Torreferrussa i del Pont de Suert, van ser introduïts en diversos torrents. Dècades enrere es creia que pertanyia a una altra espècie molt similar, la del tritó pirinenc, però l’any 2005 els herpetòlegs Fèlix Amat i Salvador Carranza van descobrir que aquest animal era una espècie de tritó diferent.

No gaires anys enrere, el biòleg i consultor en biodiversitat Pere Aymerich es va assabentar, gràcies a dues persones amb aficions naturalistes que havien fet ruta pel Berguedà, de la presència d’una planta de vistoses flors grogues que cap dels dos havia sabut identificar, un fet que va sorprendre el biòleg perquè una planta d’aquelles característiques no li encaixava a la zona on havia estat vista. Aquesta va ser la llavor d’una tasca que va concloure l’any 2014, quan, després d’analitzar-la i comparar-la amb plantes similars d’altres muntanyes europees, juntament amb Llorenç Sáez i Javier López, va arribar a la conclusió que era una espècie endèmica fins aquell moment desconeguda. Actualment sabem que es tracta d’una planta que només viu a la serra de Picancel, al Berguedà, concretament en unes quantes clapes disperses situades en cingles orientats al nord i en altituds al voltant de mil metres. El seu origen és desconegut, però es creu que aquesta planta va quedar aïllada durant les glaciacions i es va acabar diferenciant de prímules similars que es troben en altres muntanyes europees, per això avui són espècies diferents. I és que “els ambients amb roques són els més rics en plantes endèmiques de distribució petita, perquè actuen com a refugi per a espècies d’origen antic i perquè les muntanyes són com illes que afavoreixen els processos evolutius de diferenciació”, explica Aymerich. “Per a mi va ser un fet excepcional i il·lusionant, no passa habitualment que puguis descriure una espècie nova”, recorda el biòleg.

Aquest petit escorpí de prop de tres centímetres i mig viu exclusivament al Montseny, Osona, el Ripollès, la Garrotxa i alguns punts del vessant nord-català del Pirineu oriental. Li agrada la humitat, la nit i les zones obagues de fagedes i altres boscos, i és una espècie troglòfila; és a dir, que també viu en cavitats subterrànies. El seu estil de vida nocturn i amant de les cavernes ha fet que s’hagi adaptat fins al punt de perdre els ulls, un fet extremadament rar entre els escorpins. Tot i que ja va ser descrit l’any 1879, es tracta d’un aràcnid del qual encara hi ha molts interrogants a resoldre. “És importantíssim conservar tota la biodiversitat, i encara més espècies endèmiques com l’escorpí cec, que, si es perdés, volatilitzaria milions d’anys d’evolució i adaptació al territori, ja que no hi ha altres espècies properes a aquesta a casa nostra”, assegura Marc Domènech, aracnòleg i doctor en Biodiversitat. Actualment la Universitat de Barcelona està seqüenciant-ne el genoma, la qual cosa ajudarà a entendre la història evolutiva d’aquesta espècie. Si b é és de color marronós, a la fotografia brilla perquè Domènech l’il·luminava amb llum ultraviolada: “La cutícula dels escorpins brilla sota aquesta llum, i encara no se’n sap del cert el motiu”, explica l’investigador. Algunes hipòtesis apunten, per exemple, a romanents evolutius d’una mena de crema solar que necessitaven abans d’esdevenir nocturns, o fins i tot podria ser degut a una mena de receptor lumínic gegant, un protoull present a tot el cos, que detectaria ombres de la llum de la lluna i les estrelles.

El ferreret és un gripauet que viu a les torrenteres i els gorgs de muntanya de la serra de Tramuntana, al nord de l’illa de Mallorca, i deu el seu simpàtic nom al fet que emet un so que recorda el soroll que fa un ferrer al ventar cops de mall a l’enclusa. Una de les seves particularitats és que, igual que el tòtil comú, és el mascle qui carrega els ous que la femella pon, i els cuida mentre maduren i es desclouen. Al contrari del que sol passar, aquest amfibi va ser descobert en estat fòssil l’any 1977, de manera que l’espècie es va considerar extinta, i uns anys més tard se’n van localitzar exemplars vius. L’any 1993 el Zoo de Barcelona i el Govern balear van iniciar un projecte de conservació que ha aconseguit estabilitzar la seva població. Al voltant de 1.500 exemplars han estat reintroduïts a la natura i es calcula que actualment hi ha uns 30.000 ferrerets que viuen en llibertat. “Conservar les espècies no és una qüestió de romanticisme”, remarca Sito Alarcón, director del Zoo de Barcelona. “Els humans tindrem problemes si no tenim ecosistemes sans i equilibrats, i això inclou que els nostres endemismes hi siguin presents i tinguin una vida bona. Quan un ecosistema està alterat, apareixen, per exemple, malalties zoonòtiques com la covid”, afegeix. En aquest sentit, és especialment preocupant l’estat de conservació dels ambients d’aigües dolces, com ara rius, torrents, estanys i aiguamolls, uns indrets especialment rics en espècies endèmiques que estan perdent biodiversitat. Segons l’Informe de l’Estat de la Natura del 2020, aquests ambients han perdut més del 50% de vida animal en els darrers vint anys.

Aquesta planta poc vistosa de tons blaus i verds, semblant a un julivert i que fa unes petites flors blanques, està en perill crític d’extinció i és una de les plantes endèmiques més amenaçades del país. Es troba només en un espai molt reduït de la Reserva Natural Integral del Parc Natural del Cap de Creus i ha estat reconeguda com una de les prioritats en conservació de flora a Catalunya. Malgrat la forta davallada que va patir als anys noranta, el treball de camp dut a terme per la investigadora del CREAF Sandra Saura Mas ha permès localitzar noves poblacions reproductores que obren la finestra a l’optimisme. Així, de les 199 plantes localitzades l’any 2020, es va passar a censar-ne 838 l’any següent. A més, algunes llavors plantades al Jardí Botànic de Barcelona han germinat i crescut amb èxit. “Més enllà del valor que té cada animal i planta només pel fet d’existir, també és important conservar-los perquè, per exemple, ves a saber si amb el sèseli descobrirem d’aquí a uns anys que és possible curar alguna malaltia”, diu Gerard Carrión, biòleg i tècnic de patrimoni natural del Parc, que considera que és una planta molt representativa de la vida al cap de Creus: “Aguanta a ple sol i resisteix les inclemències del temps, com ara la sequera i la tramuntana. És una supervivent, igual que ho eren els nostres avantpassats que vivien en aquesta terra, que van fer parets de pedra seca i pous per poder tirar endavant en un lloc que era molt dur”.