8 indrets de llegenda per descobrir al mes de novembre

Al cor de Catalunya, a la comarca natural del Lluçanès, hi ha escenaris naturals d’històries fantàstiques. Des d’una de les seves viles, Sant Feliu Sasserra (on cada any se celebra la Fira de les Bruixes), es pot arribar a indrets relacionats amb la cara més amagada i misteriosa de la zona, molt coneguda per les seves bruixes. De fet, aquest és un lloc on les bruixes no només són presents a les llegendes i a la tradició popular, sinó que també són un fet històric demostrable. I és que durant els segles XVII i XVIII algunes dones que vivien a masies i pobles van ser considerades bruixes, jutjades i condemnades per ser-ho. A Sant Feliu Sasserra es pot visitar el Centre d’Interpretació de la Bruixeria; i a la vila veïna, Prats de Lluçanès, el Roc Foradat, una roca de grans dimensions amb dos forats excavats a la pedra que es comuniquen entre ells. Aquest espai és on, segons la llegenda, la famosa bruixa Napa amagava les gallines que robava perquè li ponguessin ous i on preparava els seus beuratges.

Darrere la catedral de Girona hi ha els jardins de la Francesa, un espai recollit on acostuma a regnar el silenci. Des d’aquest punt es veu molt bé la bruixa de Girona, una gàrgola de pedra en forma de bruixa que penja d’un dels murs posteriors del temple. La llegenda d’aquesta gàrgola és una de les més famoses de la ciutat. Diuen que hi havia una dona anticlerical, bruixa per a uns i heroïna per als altres, que es dedicava a tirar pedres a tots els capellans que veia, sobretot durant les processons. Com que la ciutat estava plena de religiosos (la ciutat va ser coneguda durant un temps com la ciutat grisa i negra pel color de les pedres i els vestits dels capellans), les divinitats van decidir convertir-la en pedra i posar-la a dalt de la paret de la catedral, condemnada per sempre a veure capellans i mirar a terra eternament. La història recorda que a Girona va néixer fra Eimeric, el caçador de bruixes més cèlebre de Catalunya, també conegut amb el malnom de ‘Torquemada català’.

Al paratge de Savassona, a un quilòmetre de Tavèrnoles, hi ha un dels llocs més místics de Catalunya. Per començar, s’hi pot trobar un bosc impressionant, on hi ha un munt de pedres gegants situades entre els arbres que creen un aspecte fantasmagòric, inquietant. S’anomena el ‘bosc de la baronessa’ o ‘de les pedres de les bruixes’. Una d’aquestes pedres és la del Sacrifici, que es reconeix per la seva grandària i per les línies horitzontals excavades a la roca, que formen una mena d’escala. Al bosquet hi ha altres roques emblemàtiques, com el Dau o la que conté inscripcions litogràfiques prehistòriques. Davant del Dau surt un corriol que, per un camí amb graons, s’enfila sobre la roca, on s’alça la bonica església preromànica de Sant Feliu de Savassona, amb vista a la plana de Vic i les muntanyes dels voltants.

A Toloriu, un petit poble que pertany a Pont de Bar, als peus de la serra del Cadí, diuen que hi ha amagat un tresor d’una princesa asteca, filla de l’emperador Moctezuma II. La llegenda explica que es deia Xipaguazín, i que va estar casada amb Joan Grau de Toloriu, cavaller al servei d’Hernán Cortés. Ningú no sap si la història és certa, però es rumoreja que la princesa va deixar un tresor amagat a la vila, concretament, a la cova de les Encantades. A la façana de l’ermita de Toloriu trobareu una placa que diu: “El capítol de cavallers de l’orde de la corona asteca de França, a la memòria de S.A.I., princesa Xipaguazín Moctezuma, muller del noble Joan Grau, baró de Toloriu […]”.

Al bell mig del Ripollès, Montgrony és un dels conjunts romànics més bonics de tot Catalunya. Podeu arribar-hi amb cotxe des del poble de Gombrèn. Hi veureu l’església de Sant Pere de Montgrony, el santuari de la Mare de Déu de Montgrony, l’hostatgeria i la capella de la mare de Déu de la Llet, on hi ha una verge bruna. A banda de l’interès històric i artístic, destaca la bellesa de l’entorn, amb boscos i muntanyes. A prop del santuari, hi ha el famós forat de Sant Ou. La llegenda diu que servia al comte Arnau per anar per sota terra fins al monestir de Sant Joan de les Abadesses, on tenia una aventura amorosa amb l’abadessa.

Segur que coneixeu l’Aquelarre de Cervera, una festa que se celebra cada any l’últim cap de setmana d’agost, i que reviu tot un bagatge de cultura màgica a la capital de la Segarra amb origen a l’edat mitjana. Per evocar aquest vessant supersticiós i màgic de Cervera, cal caminar pel centre de la vila closa, sobretot pels carrerons de les Bruixes i del Sabater. La foscor de l’indret i el seu entramat medieval permeten evocar algunes llegendes esotèriques, com la de la bruixa Margarida, a qui van cremar acusada de tenir pactes amb el diable. Diuen que totes les bruixes de Cervera es trobaven les nits de lluna plena al carreró, construït al segle XIII. S’hi arriba des de la plaça Major pel carrer de la Sebolleria.

La tradició oral de molts pobles que envolten el Parc del Montnegre i el Corredor considera Vallgorguina un indret de bruixes. De fet, el mot ‘gorguina’ en basc significa ‘bruixa’. Hi ha algunes llegendes sobre això, la majoria relacionades amb el dolmen de la Pedra Gentil. Una d’elles explica que quan les bruixes volen que al cel del Corredor es formi una tempesta, se citen totes al dolmen. Fent un bot, hi salten a sobre i, en contacte amb la pedra, perden la gravetat, s’eleven cap al cel i provoquen una gran tempesta. Sobretot, antigament, quan no parava de ploure, la gent deia que la culpa era de les bruixes de Vallgorguina. Al dolmen s’arriba des del poble del mateix nom, agafant el carrer Montseny i enfilant pel camí que voreja el pla del Forn.

Des del centre de Viladrau, després de passar per l’ermita de la Pietat, l’Hostal de la Glòria, la font d’en Miquel i la font del Sot de can Rossell, de seguida es troba el camí de les fonts. És un sender de terra, que s’endinsa en un bosc humit fins a arribar a la font de les Paitides. El nom fa referència a les dones d’aigua, personatges de llegenda que va fer famoses el poeta Guerau de Liost. Des d’aquest punt, cal agafar un corriol en direcció a les fonts del Ferro i del Noi Gran. Al voltant dels dos brolladors es poden distingir diverses espècies de plantes lligades a ambients humits —com verns, pollancres o til·lers—, a més de fauna associada a aquest hàbitat —com pica-soques, llisones, salamandres o musaranyes.