Anuncia't al Descobrir
OFERTA ESPECIAL -40%
SUBSCRIU-T'HI ARA I GAUDEIX TOT UN ANY D'UN DESCOMPTE ÚNIC!

Qui camina fa camí

Les sentències que reconeixen la propietat municipal dels camins de ronda litorals topen amb els fets consumats d’alguns amos de finques i amb la lentitud i timidesa de les administracions responsables de garantir l’ús públic dels senders

Si haguéssim de fer un rànquing de les principals infraestructures turístiques del país, els camins de ronda ben segur que apareixerien en les primeres posicions. Però més enllà de la imatge que ens en fem, i que remet a la contemplació dels nostres paisatges litorals, pletòrics de mediterraneïtat, sabem què és un camí de ronda?

Sovint confonem l’existència dels propis camins, que són béns immobles de titularitat pública, amb la servitud de pas, el dret que tenim de passar per un terreny de propietat privada. I moltes vegades no coincideixen. La Llei de Costes espanyola, de fet, fixa una servitud de trànsit de 6 metres d’amplada a tot el litoral; una franja mesurada terra endins a partir del límit de la ribera del mar, tant si hi ha camí com si no. En zones de penya-segats és força corrent que aquesta servitud s’escaigui en ple pendent, i per això pot ampliar-se fins als 20 metres, però en cap cas aquesta delimitació comporta l’obligatorietat per part de l’Administració de reservar-hi o construir-hi un camí.

A l’equívoc hi contribueix el fet que és habitual anomenar camí de ronda tota mena de vies costaneres, bé siguin un sender de gran recorregut (GR), un passeig marítim o una passera que condueix a un mirador.

Un ús que ve d’antic
“Els camins de ronda, i els camins de costa en general, són una realitat històrica molt més antiga que la legislació al respecte. És més, el seu origen ultrapassa la finalitat prevista per la Llei, que és garantir el pas de vianants i de vehicles de vigilància i salvament”, aclareix el geògraf Xavier Campillo, que assessora diversos municipis en la defensa de l’ús públic dels camins. Aquest especialista en infraestructures viàries explica que la naturalesa d’aquests camins és tan diversa com la utilitat que se n’ha fet tradicionalment.

De sempre, a la vora de la costa han calgut camins. Camins de pescadors per anar a capturar marisc i peix, o per arribar a les barraques on es guardaven les barques. Camins de ramaders que buscaven la sal de les cadolles, o aprofitaven les pastures d’hivern per als seus ramats. Camins que menaven a les torres de guaita en època de pirates i corsaris. Camins de carrabiners que perseguien el contraban —i d’aquí el nom genèric que els ha quedat: camins de ronda... Camins, en definitiva, essencials per a la vida quotidiana dels habitants de les poblacions litorals.

I tanmateix, amb la desaparició dels usos històrics que havien donat vida a aquests senders, sumat a la progressiva urbanització de la costa i a la proliferació de cases i xalets a primera línia de mar, els que han sobreviscut, han quedat completament descontextualitzats. Per acabar-ho d’adobar, Campillo indica que aquests camins, “tot i la seva important funció social i econòmica, no solen figurar en la documentació administrativa municipal i no estan representats en molts mapes històrics i sèries cartogràfiques oficials a causa de la condició sovint modesta que els caracteritzava, ja que en la major part d’ocasions eren corriols perillosos i en mal estat només practicables a peu”.

Fet i fet, aquest buit documental ha estat aprofitat per diversos propietaris, que han desdibuixat el camí preexistent aprofitant per exemple les tasques d’enjardinament o, en les situacions més extremes, aixecant tanques en el perímetre de les seves finques. És el que succeeix a Can Juncadella, al terme de Lloret de Mar, on el camí de ronda i el GR 92 estan interromputs, però n’hi ha força més casos a la Selva marítima i a l’Empordanet: a Cap Roig, al Golfet de Calella de Palafrugell...

Jurisprudència abundant
És una problemàtica recurrent denunciada per la plataforma SOS Costa Brava. Irene Gisbert, la seva presidenta, afirma taxativa que, quan està reconegut, “el dret de pas s’hauria de respectar sempre”. L’associació va anunciar fa poc que durant el 2024 convocaran sortides per recórrer tot el litoral entre Portbou i Blanes, a fi d’avaluar l’estat dels camins, i exigeix el compliment de les sentències que garanteixen la titularitat municipal i l’ús públic dels camins. Darrerament, a Catalunya n’hi ha hagut tres: la de Can Juncadella —que obliga l’expresident kazakh Nursultan Nazarbàiev a reobrir el pas per la seva finca—, la del camí de ronda de Vilanova i la Geltrú i la del camí de la punta de la Móra, a Tarragona.

No en va, de camins històrics, n’hi ha de cap a cap dels Països Catalans; i de conflictes —amb plets judicials pel mig o no—, també. Un dels darrers s’ha produït al terme del Perelló, al Baix Ebre, que ha obligat a desviar el GR 92 per l’antic lligallo del Mar (la carrerada o camí ramader de la zona), vorejant una finca recentment tapiada i habilitant una cadena de seguretat perquè l’estret corriol ara transita arran d’un penya-segat. En aquest sentit, Jordi Buxonat, vocal de les Terres de l’Ebre del GEPEC, l’entitat ecologista que en va denunciar la interrupció, es lamenta que “sovint, els ajuntaments i la mateixa Generalitat no tenen interès de preservar els camins i drets de pas públics quan han d’enfrontar-se a un propietari”.
 
I mentre, a Menorca, l’anunci del Consell de l’illa que pretén modificar la llei que regula l’ús públic del Camí de Cavalls, aprovada l’any 2000, ha fet sonar les alarmes de diverses entitats. Continuarà.

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Més informació