Vall de Cardós: el cor de l'Alt Pirineu

En aquesta vall petita, immune als estralls que el turisme de masses ha provocat a tants racons del país, es despleguem boscos i planes magnífics on encara se senten ressons dels temps pagans. Miguel Pueyo (text)

La neu, o potser més aviat el desgel, ha definit la fisonomia de la vall. Una seixentena d'estanys i un riu plegat d'afluents (la Noguera de Cardós) han determinat les maneres de viure del territori.

Uns campanars que feien de torres de defensa i quatre castells comtals revelen la intensitat amb què el territori va viure l'edat mitjana, que va bastir una estructura social vigent fins al segle XX.

Pastors, contrabandistes i exiliats de guerra van ser els transeünts habituals d'uns senders que travessen ports transfronterers tan inhòspits com verges. Avui els han rellevat els excursionistes. Joan Raventós (text)

El fotògraf Joan Tous va retratar Cardós durant quatre dècades

Una casa tancada que ha conservat dins l'esperit més autèntic del passat de la vall és el símbol d'Esterri de Cardós, un municipi que es volll adaptar al turisme sense perdre la seva essència. Xavier Sust (text)

Manresa celebra una fira ben especial el primer cap de setmana de novembre. Manifestacions artístiques de la cultura popular catalana conviuen amb músiques i espectacles teatrals vinguts d'arreu de la Mediterrània. Miguel Gómez-Serrano (text), Albert Salvadó (fotografia)

Llaberia és el poblet diminut que dóna nom a una de les serres més importants del sud del Principat. Des dels camins que s'enfilen a la carena, gastats pel trànsit antic dels animals de bast, descobrim un territori que respira un autèntic ambient rural. Josep Sucarrats (text), Rafael López-Monné (fotografia)

Per alguna cosa deu ser que la muntanya que bressola Vilafranca de Conflent té el nom de Bell-lloc. La població, però, no es queda curta i de ben segur que també haurien pogut batejar-la com a Bella-vila pels encants que guarda. Lurdes Rego (text), Carles Gené (fotografia)

A mig camí entre Vic i Ripoll, just al llindar de les comarques d'Osona i del Ripollès hi ha l'espai natural d'extensi´més reduïda de la xarxa que controla la Diputació de Barcelona. És l'anomenat Parc Comarcal del Castell de Montesquieu Rafael Badia (text i fotografia)

En alguns indrets dels Països Catalans encara es conserven les carasses de turc que antigament es col·locaven sota els orgues de les esglésies per fer por a la població. N'hi ha que bramaven i tot. Trinitat Gilbert (text), Mireia Bordonada (fotografia)