Al castell d’Olivella pel Garraf més verge

Els elements naturals del massís de Garraf, com els fondos (torrents) i la seva vegetació, les formacions de roca calcària que originen rasclers (afloraments de roca esculpits i punxants), les coves i avencs (cavitats verticals subterrànies) o els margallons (única palmera autòctona europea), s’alternen amb d’altres que ens permeten fer-nos una idea de com ha estat de difícil la presència humana en aquests terrenys aspres, sense gaire sòl fèrtil ni aigua.

A poc a poc, els habitants dispersos pels masos es van anar agrupant a Olivella, originant aquest petit i bonic nucli urbà. Fem una passejada pels seus pocs carrers, visitem l’església, construïda l’any 1430 i reformada el 1607, i ens anem parant davant de tot un seguit de cases velles, algunes de molt pintoresques.

Resseguim el sender local (SL, senyalitzat amb marques verdes i blanques) C-100, que no deixarem en cap moment i que s’encreua en alguns punts amb un sender PR (senyalitzat amb marques grogues i blanques), però no el prenem en cap punt de la ruta.

Cap al castell d’Olivella
Sortim d’Olivella i, un cop superat el coll del Triador, baixem al fondo de la Servera, on ens parem en una barraca construïda amb la tècnica de la pedra seca. Un cop visitada, seguim baixant amb atenció, ja que no ens podem passar un corriol a mà dreta que, en pujada, ens permetrà dirigir-nos cap al castell. A mesura que ens elevem emergeixen la torre del castell i, sota seu, les ruïnes de l’església de Sant Pere.

Quan gairebé portem una hora de camí, arribem a un lloc sorprenent, el Safareig i la font del Rector. L’entorn canvia sobtadament amb la presència de l’aigua i encara avui s’entreveuen senyals de presència humana: el terreny esglaonat per al conreu, les oliveres o les ruïnes de la rectoria uns metres més endavant.

Passada la rectoria arribem a un collet i tot prenent un corriol que surt a l’esquerra (SO), ascendim primer a les ruïnes de Sant Pere i després a la torre del castell. La fortalesa es va construir l’any 922 al cim del puig Molí, formant part de la línia defensiva de la Marca Hispànica. Al segle XIII, l’església romànica de Sant Pere va completar el conjunt.

Arribats al cim del turó, les vistes a l’interior del Garraf són de les millors del parc de homònim, ja que estem en una de les zones que s’han mantingut més al marge de la sobreexplotació a què ha estat sotmès aquest massís durant molts anys. Les urbanitzacions, les pedreres i els cables d’alta tensió que proveeixen Barcelona en són potser els senyals de més impacte visual.
Reculem de nou fins al Safareig i, poc després, en lloc de seguir el camí d’anada prenem un altre corriol que baixa a la dreta d’aquest i que ens portarà de nou al fondo de la Servera, a l’indret del Barret del Rector, una curiosa formació calcària que recorda un capell o bonet de capellà.

Des d’aquí ens dirigirem cap al mirador de la cova d’en Muntaner, una gran balma sobre un torrent al qual baixarem per dirigir-nos a la pineda centenària dels Pivens i a Can Muntaner. En aquest punt ens trobem amb les vinyes que ens recorden que som a la zona de producció de la DO Penedès. Al fons tornem a tenir Olivella a la vista, cap on ens dirigirem de tornada al punt d’inici.