La descoberta de Valldàries, un torrent sorprenent a la Noguera més oriental

A vista d’ocell, Valldàries forma una original sinuositat geològica de gran plasticitat. Des del cim de Santes Creus, en un dia clar, es pot contemplar prou bé tota la vall. A una altitud de quasi 800 metres tenim la sensació de ser a la graderia d’un enorme estadi de l’antiga Roma.

Hi fem la volta a la inversa de les agulles del rellotge, per la banda sud de la vall. Això ens permet una ascensió més regular i aprofitar les zones més obagues o boscoses. Cal esmentar que el ferm del començament i del final de la ruta, durant uns 6 o 7 quilòmetres en total, és cobert d’abundant grava petita. S’evita bé la polseguera, però obliga a una pedalada atenta a les pèrdues d’adherència i derrapades.

A la primavera, les extensions ondulades de cereals verds barrejades amb les clapes de bosc ens recorden la imatge d’un extens camp de golf, però natural. La resta de l’any potser pararem més atenció a les extensions de pinasses de la serra del Bancal. Les travessem amb el ferm entapissat de fulles i pinyes, tou com una catifa.

Els elements patrimonials no poden faltar en una ruta que vol ser atractiva, i aquí trobem tres esglesioles en molt bon estat de conservació: Santes Creus de Bordell, al punt més alt; Sant Miquel de Valldàries, a la meitat de les solanes del llarg i agraït descens, i, finalment, el petit conjunt de la Mare de Déu de les Omedes. En l’obra civil destaca el gran mas del Bancal. Poc abans, al coll del mateix nom, fem una parada just al punt on conflueixen tres comarques: la Noguera, la Segarra i el Solsonès.

Acabem la ruta visitant el petit i bonic nucli de Vilanova de l’Aguda, que ens rep amb dues porxades gòtiques a l’entrada i sortida del poble. El qualificatiu de 'nova' molt probablement és degut al fet que té l’antic nucli al castell de l’Aguda, al costat mateix de Sant Miquel, ara totalment enrunat.

Aquesta ruta va ser publicada al número 233 deL DESCOBRIR.