L'Alta Cerdanya amb nens: pobles de postal nevats i aigües termals

Hi ha viatges que es planifiquen al mil·límetre i d'altres que els decideix la meteorologia. El nostre cap de setmana a l'Alta Cerdanya ha estat un màster en bellesa salvatge i improvisació. Quan la neu decideix tenyir-ho tot de blanc, el rellotge es pren un descans i l'aventura agafa el volant. Lluny de ser un impediment, la nevada ens ha regalat una nova perspectiva del paisatge, molt més autèntica i de postal. El nostre camp base? Orri de Planès, un apartament folrat de fusta i amb unes vistes tan boniques que gairebé sap greu sortir de sota la manta.

Una expedició entre vapor i neu a Sant Tomàs

Dissabte comença a nevar a les nou del matí i no para fins a les vuit del vespre. Volíem anar a les coves de Font-rabiosa, però la nevada és de pel·lícula i el trajecte és massa llarg. Decidim anar directament a la nostra segona parada, els banys de Sant Tomàs, a Fontpedrosa. Tot i estar només a 17 quilòmetres, el viatge fins allà es converteix en una petita expedició àrtica. Les cadenes són imprescindibles i avancem per un túnel de vellut blanc i avets carregats de neu que semblen gegants de cotó fluix.

El pla de banyar-nos en aigua termal mentre a fora neva és idíl·lic si no fos perquè en Roc, amb la prudència que el caracteritza i la seva hipersensibilitat, decideix que ell no surt del vestidor ni boig. "Que farà fred!", crida. Finalment, aconseguim convèncer-lo amb la història de l'escut tèrmic. Això sí, surt a coll del papa, embolicat com una mòmia amb la tovallola, fins a tocar l'aigua. El resultat? Dues hores en remull i més content que un gínjol! 

Però la veritable estrella aquàtica és la Tanit. Si en una altra vida va ser alguna cosa, segur que va ser una sireneta. Mentre nosaltres al·lucinem amb el contrast de l'aigua calenta i els flocs de neu caient-nos al nas (que va molt bé per relaxar els músculs de la tensió de conduir amb neu), ella surt de l'aigua, se submergeix, salta i riu, feliç, com si fóssim a ple estiu. Ens costa Déu i ajuda treure-la de l'aigua; s'hi hauria quedat fins que li sortissin escates.

La tornada torna a ser una aventura, però amb més neu i les cadenes que ens posen a prova amb un parell de "parades tècniques" al voral –diguem-ne anècdotes del directe–, però ens ho prenem amb filosofia. Captem el missatge: cap a casa, les coves ja les veurem en una altra escapada. I la recompensa és immillorable: tarda de jocs de taula vora el foc, mirant com neva per la finestra amb la tranquil·litat de ser a casa.

Una església rodona a Planès 

Diumenge, el Pirineu ens regala un paisatge assolellat sobre un mantell blanc verge. Mentre el papa carrega el cotxe, nosaltres pugem a Santa Maria de Planès. És una de les rareses del romànic: planta circular i única a la zona. Els historiadors debaten si és d'origen visigòtic o d'influència àrab, però en Roc té la seva pròpia teoria: "Ho feien rodó perquè a l'edat mitjana corrien molt i així no es donaven cops amb les cantonades". I qui som nosaltres per contradir-lo?

Gegants blancs i ullals de cobra a Bolquera

Quan aconseguim treure la neu i el gel del vidre del cotxe, la següent parada és Bolquera. El poble té un encant especial i unes vistes envejables. Abans de perdre'ns pels carrerons, ens aturem a un mirador i juguem a posar nom als gegants blancs que tenim al davant seguint les línies del mapa. La panoràmica és espectacular, amb tota la majestuositat del Cambra d'Ase i la vall d'Eina dominant l'horitzó. Seguim fins a l'església romànica de Santa Eulàlia, austera de fora però que a dins amaga un retaule barroc daurat. L'art sacre queda eclipsat quan sortim i en Roc descobreix uns caramells gegants que pengen de les teulades de pissarra. "Mama, alerta! Són ullals de cobra!" crida. I així, el passeig cultural es converteix en una missió per esquivar mossegades de gel pels carrers empedrats.

Neu per emportar a Dorres

El colofó el posem a Dorres, un altre balcó privilegiat de pedra i famós per les aigües termals romanes i pels picapedrers. Es nota en la robustesa de les cases de granit i en l'elegància de l'església romànica de Sant Joan, que vigila el paisatge des del segle XII. Però la Tanit té una missió pendent. Abans de marxar, la iaia li va dir fent broma: "Porta'm neu, eh?". I ella no entén de bromes quan es tracta de complir promeses. Busca la neu més neta del poble, aquella que brilla sota el campanar d'espadanya. Agafa una ampolla d'aigua buida i comença a omplir-la a pressió. "Per a la iaia. Li he dit que li'n portaria".

Marxem de l'Alta Cerdanya amb l'ampolla al maleter com el tresor més preuat esperant que el fred la conservi, i deixant enrere un paisatge de postal, "ullals de cobra" que es desfan al sol i la certesa que, de vegades, els millors plans són els que decideix el cel.