La vall de Noedes

La reserva natural més recollida i idíl·lica del Conflent

Des d’on és Alain Mangeot, conservador de la Reserva  Natural de Noedes, es divisa tota la vall i també el poble que li dóna nom
Des d’on és Alain Mangeot, conservador de la Reserva Natural de Noedes, es divisa tota la vall i també el poble que li dóna nom FOTO: Paul Palau
25 de març de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

Arraulida al fons d’una vall de difícil accés, la Reserva Natural de Noedes, al Conflent, abriga una fauna i una flora riques en diversitat i espècies rares. En les seves 2.137 hectàrees s’han comptabilitzat fins a 1.100 espècies de flors —de les quals 41 són orquídies—, com la secreta botgeta pirinenca, cada vegada més discreta.

Isards, àguiles reials, gats salvatges, cérvols i milers d’altres animals viuen lliures entre el vessant est del massís de Madres i el vessant nord del Montcoronat, indiferents a les llegendes que aquest paratge ha engendrat en la imaginació dels autòctons, fascinats per la bellesa dels estanys de muntanya que alberga. Un desnivell de 2.500 m, que afavoreix un clima mediterrani i alhora atlàntic, i un sòl abundant en calcàries, esquistos i granit han creat unes condicions úniques per a l’expansió de la natura. En una de les punxes del relleu, a l’espectacular roca de Salimans, la tradició diu que Noè va amarrar l’arca, batejant així la vall.

El poble de Noedes tenia 350 habitants al segle XIX, avi són una trentena

La carretera de Noedes passa per Rià, on es conserven quatre pedres d’un castell que alguns historiadors atribueixen a Guifré el Pilós. Deixant Rià enrere, el caminoi no ofereix un pam de recte. Avança fondal endins fins arribar a Noedes, un vilatge medieval de pedres rústegues que mandreja al peu de la muntanya. A mitjan segle XIX tenia 350 habitants. Avui, només en queda una trentena, de la qual, catalans de soca-rel, només ho són un parell. La resta són anglesos, belgues i francesos, que han trobat en aquest indret de conte de fades un racó per viure lluny de la civilització.

També s'hi pot fer la ruta dels estanys, i visitar espais tan sorprenents com el de la imatge
També s'hi pot fer la ruta dels estanys, i visitar espais tan sorprenents com el de la imatge

“Estem molt organitzats. Si un veí baixa a Rià, a vint minuts, aprofita per fer la compra de tots. Som molt solidaris”, comenta la Monique, una normanda que acaba de comprar amb el seu marit una casa al mig del vilatge. En aquest cosmopolitisme rural, els noedesos de nova planta s’esmercen a utilitzar energies renovables i s’escalfen amb xemeneies de llenya. Per això talen ells mateixos els arbres i guarden la fusta per tot l’hivern. Val a dir que, tot i aïllat, Noedes disposa d’una pista d’helicòpter per a les urgències.

La desaparaició lenta de la ramaderia empobreix la vegetació de la reserva

La reserva queda a uns quatre quilòmetres del poble. Només a l’entrada, a 1.220 m d’altitud, es pot veure que el terreny ha estat transformat segons les èpoques i les necessitats humanes. Als inicis del segle XX van talar molts arbres, la majoria faigs, per servir a la florent indústria metal·lúrgica del Canigó, i els que ara hi creixen són joves. També s’instal·là una central elèctrica a l’estany artificial del Clot, que tot just ha deixat de funcionar per manca d’aigua. La infraestructura, abandonada, encara espatlla el paisatge.

Ruta

De camí als estanys

La majoria d’excursions que es recullen a la guia de la Reserva Natural de Noedes menen als estanys. N’hi ha quatre: el Clot, el gorg Estelat —rodejat de circs glacials—, el gorg Blau i, ja al cantó d’Oleta, el gorg Negre, que va inspirar l’òpera d’Enric Morera La Fada, amb llibret de Jaume Massó.

Durant el període de pesca (del juny al setembre), els estanys són ideals per als amants de les truites. I els excursionistes més entrenats poden optar pel refugi de la Perdiu (a 2.312 m i a tres hores de camí a peu) i el roc Negre (a 2.459 m i al qual s’arriba després de tres hores i mitja de trajecte a peu). A la reserva es pot plantar la tenda, però ha de ser cada nit en un lloc diferent.

Seguint la cultura ramadera mil·lenària, els pastres (pastors, en rossellonès) han talat arbres per obrir prats i la seva desaparició progressiva ha empobrit la vegetació: “Tradicionalment els terrenys es mantenien gràcies a l’acció dels animals, ara només queden quatre pastors, neorurals, que es van instal·lar als anys setanta i que ignoren els coneixements tradicionals”, explica Alain Mangeot, un parisenc que va deixar la recerca petrolífera per establir-se a Noedes fa 25 anys i que es va encarregar de la reserva quan es va crear, l’any 1986. Una de les tasques de Mangeot és mesurar l’evolució del valor pastoral del terreny, i les dades són preocupants. Respecte del 1994 s’ha empobrit un 40% per la sobreexplotació i la sequera: “Cal canviar el sistema i buscar solucions; si no, el pasturatge s’acabarà aviat, malmetent la riquesa de la reserva”.