Oliveres al Rosselló

El pasisatge únic de la Catalunya del Nord: oliveres amb muntanyes nevades

Text:
A l’hivern, quan les vinyes descansen, les fulles platejades de les oliveres harmonitzen amb la neu del Canigó
A l’hivern, quan les vinyes descansen, les fulles platejades de les oliveres harmonitzen amb la neu del Canigó FOTO: Paul Palau
25 de novembre de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

Al nord del Pirineu la història de l’oli d’oliva està marcada per una data fatídica, el 2 de febrer del 1956, quan va començar una gelada terrible. Els avis recorden encara 1956 com “l’any que van gelar els olius” i els homes que es van aventurar pel terme en lloc de quedar-se a la vora del foc recorden que el gel feia espetegar els troncs com bigues resseques. Al Rosselló, molts arbres mediterranis van morir, com els llimoners, els tarongers, els ginjolers o els garrofers, però les oliveres, encara que ferides, van sobreviure. El problema fou que durant uns quants anys no van produir olives i els set molins que fins aquell moment feien la viu-viu a la Catalunya del Nord van tancar definitivament. Després del desastre va començar un període fosc per l’oleïcultura del Rosselló.

Molts elements es van unir per fer-la trontollar: la concurrència dels olis de gira-sol, de colza o de cacauet, la d’altres arbres més rendibles com el presseguer o l’albercoquer, i la facilitat d’anar a comprar l’oli de l’altra banda de la frontera. Moltes oliveres es van abandonar o es van arrencar i només uns irreductibles apassionats van esporgar els arbres gelats i van continuar collint les olives que havien de portar a moldre molt lluny, als molins de la Provença. Cal dir que els provençals, que tenen per l’olivera una veneració molt forta, reaccionaren molt de pressa per tornar a engegar la producció.

Al Rosselló hi va haver una excepció important, la d’Henri Lacassagne, que va plantar després de 1956 l’oliverar més extens de la Catalunya del Nord, 40 hectàrees a Salses. Lacassagne ja era gran quan va explicar que plantar oliveres, símbols d’eternitat, era per a ell una manera de continuar vivint molt de temps després de mort.

Les oliveres de Cotlliure, entre feixes esglaonades de vinya, són vigilades per la fortalesa de Sant Elm
Les oliveres de Cotlliure, entre feixes esglaonades de vinya, són vigilades per la fortalesa de Sant Elm

Arbres esborrats del paisatge Els poetes rossellonesos es lamentaven de la desaparició de l’arbre emblemàtic del Mediterrani, com Josep Sebastià Pons, que recordava “aquell temps platejat de les olives”. En Pons no podia imaginar que els olius podien desaparèixer del paisatge quan escrivia: “Si algun dia entres a casa,/ hi partirem l’aigua i la sal,/ un oriol estès damunt la brasa,/ l’oliva guana i la verdal./ 

El delicat tresor que el branc esmerça...” A més, als anys seixanta, l’oli d’oliva no estava de moda, sobretot a l’Estat francès, on tingué lloc una guerra entre la cuina amb mantega del nord i la cuina amb oli d’oliva del sud. La zona de cultiu de l’olivera era molt reduïda i comprenia només la Costa Blava, la Provença, el Llenguadoc oriental i el Rosselló. Cal afegir que l’oli d’aquella època no tenia la subtilesa que té avui i la mantega ja havia guanyat moltes batalles.

Però les coses van canviar cap als vuitanta amb la valoració, a escala mundial, de la dieta mediterrània a base de verdures, fruita, peix i oli d’oliva, quan la medicina va demostrar que permetia prevenir malalties. Feia segles que els catalans ho sabíem i la tradició popular ho havia traduït amb un refrany: “l’oli d’oliva, tot mal esquiva”. L’interès per aquest producte es va desvetllar i es van donar ajudes per desbrossar les olivedes abandonades i per plantar-ne de noves. Els processos d’extracció de l’oli, que gairebé no havien canviat des dels romans, amb moles de pedra i premses, també van conèixer una revolució tècnica i els industrials van inventar sistemes continus que utilitzen la centrifugació i que avui equipen els nous molins nord-catalans.

També van canviar els processos de cultiu i de collita, ja que abans es deixaven caure les olives a terra i es guardaven en un celler abans de portar-les al molí. Avui, es cullen a mà amb pintes manuals o mecàniques, i ja no cauen a terra perquè s’apleguen dins d’unes xarxes i es porten al molí com més aviat millor. Així es preserva tota la riquesa aromàtica de l’oliva. Per estalviar mà d’obra i millorar la qualitat de les olives, la poda dels arbres és una operació molt important. Si és ben feta, les olives pengen dels branquillons i es poden munyir fàcilment.

A més, les olivedes ben tallades fan goig dins dels paisatges, on retroben a poc a poc un lloc que havien gairebé perdut. Aquests paisatges són molt variats, com el de la vall de Banyuls, caracteritzat per les feixes aguantades amb parets de pedra seca, o el peu de l’Albera o l’Aspre o els costers de Força Real, on el color platejat de les oliveres contrasta amb la foscor del fullam de les alzines i dels suros. Però la impressió més corprenedora que ens pot oferir una oliveda ben cuidada és veure d’una banda el Canigó nevat, tan proper, i d’una altra, la mar Mediterrània a tocar. Els rossellonesos tenen una expressió per traduir aquest estat de gràcia: “Tenim un país de bé de Déu.”