Barcelona va néixer als voltants de l’any zero, quan els romans van fundar una petita colònia que poc després van emmurallar. En créixer, aquelles muralles van quedar massa petites per a la ciutat, i també les segones que li van fer en època medieval. En arribar el segle XVIII, vestida amb unes terceres muralles que l’envoltaven, va patir setges, guerres i una derrota que la van fer emmalaltir de mort. Reviure la història d’aquell moment des del present no sempre és fàcil, perquè el dia a dia ha deixat ocultes les traces del passat. Però quan es mira la ciutat des de dalt per veure quina planta fa i es recorren els escenaris que han quedat marcats per indagar en la seva memòria, els fets retornen sols. Per accedir a Barcelona tal com ho feien els ciutadans de la primeria del segle XVIII només queda dempeus una de les portes d’aquelles muralles: el portal de Santa Madrona, adossat a les Drassanes medievals a l’inici de l’actual Paral·lel. Avui no és fàcil creuar-lo, perquè s’obre en comptades ocasions.
entrant a la ciutat del segle XVIII Abans d’accedir al pont sobre el fossat i travessar les muralles sota la volta tènuement il·luminada, cal pensar que a l’exterior d’aquest portal, com en el de tots els altres que hi havia al llarg del perímetre emmurallat, hi penjaven gàbies amb caps, peus i braços dels condemnats a mort. Era la manera d’avisar a qui entrava que no li permetrien cap malifeta dins la ciutat.
Però l’estiu del 1713, cap al inal de la guerra de Successió, va començar un llarg setge que es prolongaria més de tretze mesos, i que va mantenir tancats i en peu de guerra tots els portals. Des de les Drassanes, la mar marcava la línia de la muralla per una banda, i per l’altra, el perímetre que s’estenia terra endins passava pels baluards i portals de Sant Antoni i Tallers, ins a arribar al portal de l’Àngel, i abraçava les grans extensions d’hortes que ocupaven aleshores el Raval i que van donar menjar als 38.000 resistents ciutadans assetjats. Entre hortes, convents i altres ediicis avui desapareguts, al cor d’aquest barri hi perviu l’ediici medieval de l’antic hospital de la Santa Creu, que va acollir els ferits en les batalles i aquells que van patir les bombes que queien dins la ciutat.
A l’altra banda de la Rambla, els carrers s’embolicaven en el seu entramat medieval, mantenint el centre de poder al mateix lloc on és ara, a la plaça de Sant Jaume, amb el Palau de la Generalitat i l’ediici de l’Ajuntament a banda i banda. Però a les acaballes del 1713, la Generalitat, seu de la Diputació General del Principat de Catalunya, va quedar inoperant, cedint el poder al Consell de Cent de Barcelona, amb Rafael Casanova com a conseller en cap i seu al Saló de Cent de la Casa Gran de la Ciutat, un poder que es va mantenir ins al inal de la guerra.
Memòries de la cort al pla de Palau
La Barcelona d’aquella època també era seu reial. En sortir de la plaça de Sant Jaume en direcció al mar pel carrer de Regomir, a tocar d’on antigament hi havia hagut el portal del Mar romà, s’hi troba la residència de Ramon de Vilana-Perles, un elegant palau d’estil barroc que va ser reformat en plena guerra per acollir qui va ser secretari i principal home de coniança de l’arxiduc Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. Però cal continuar el passeig, travessar l’actual Via Laietana i resseguir el perímetre imaginari de l’antiga muralla del mar, per arribar al pla de Palau, el lloc on en aquella època hi havia el Palau Reial Nou, antic Palau del Virrei, que va ser seu de la cort reial durant vuit anys, entre el 1705 i el 1713. Aquest ediici avui dia desaparegut comunicava amb l’església de Santa Maria del Mar mitjançant un passadís elevat, també inexistent, del qual només es pot apreciar una traça del seu pas en una de les façanes del carrer del Malcuinat.
L’església es convertí en palatina l’agost del 1708, quan el pretendent al tron de la monarquia hispànica i candidat català es va casar amb Elisabet de Brunsvic. Però l’entronitzat a Catalunya i bona part d’Aragó com a Carles III va marxar el 1712 per convertir-se en l’emperador Carles VI d’Àustria, i la seva dona, que va restar a Barcelona com a reina regent i capitana general, al capdavant de la cort ins al 1713, ho va fer pocs mesos abans que es produís el setge.
El barri que s’obria darrere del palau, el de la Ribera, era el més actiu de la ciutat d’aquell moment, amb la plaça del Born, també dita plaça Major, com a centre comercial de la ciutat. També va ser el barri que més va patir les conseqüències de la guerra, perquè les muralles que el defensaven per la banda de llevant van ser les més atacades durant les últimes setmanes del setge.

L’antic cementiri menor de Santa Maria, que quedava just a sota del pont que unia l’església amb el palau i que ja aleshores era conegut amb el nom de Fossar de les Moreres, es va utilitzar com a fossa comuna per enterrar els centenars de morts caiguts en les batalles. Avui dia, un memorial i una lama encesa reten homenatge a aquelles persones que van morir defensant la ciutat, i al llarg de l’actual passeig del Born, unes bombes de ferro de l’artista Jaume Plensa fan memòria d’un temps en què els enemics van intentar fer desaparèixer aquell paisatge sota més d’onze mil bombes.
L’11 de setembre del 1714, a les 4.30 h de la matinada, quasi vint mil soldats ilipistes iniciaren l’atac contra la ciutat per la banda de llevant. El conseller en cap Rafael Casanova, enarborant el penó de Santa Eulàlia, va dirigir el contraatac des de la muralla de Jonqueres, i Antoni de Villarroel, comandant suprem de les forces catalanes, ho féu des del Born. Malgrat tots els intents, van caure derrotats. Les tropes borbòniques entraren a Barcelona per on aleshores hi havia el baluard de Santa Clara, a l’actual parc de la Ciutadella. La gran majoria dels habitants supervivents no van poder refer les seves llars, ni tampoc els comerços habituals, com les adrogueries i coniteries, o els cafès, tavernes i cases de joc. Els vencedors no van trigar a anunciar els seus plans de construir una ciutadella militar, de la qual posaren la primera pedra l’any 1716. I el 1717 van obligar per decret els propietaris de gran part del barri a enderrocar ells mateixos les pròpies cases per fer-hi una esplanada que separés la ciutat de l’àmbit militar i proveir de pedres la construcció de la fortalesa.
Repressió i llibertat
El 17% de les cases de la ciutat quedaren soterrades sota aquella esplanada. Al número 16 del passeig del Born hi ha la coneguda amb el nom de Casa Tallada, un ediici probablement partit per la meitat, indicador del límit entre l’abans i el després. Més enllà, l’antic barri ple de vida va passar a ser territori dels militars. La gran plaça que avui dia toca el mercat del Born sembla recordar aquella superfície erma tan temuda pels barcelonins, perquè precedia la Ciutadella des d’on els militars borbònics els apuntaven amb els canons.
La Ciutadella va ocupar els terrenys on avui dia hi ha el parc del mateix nom i va vigilar els barcelonins durant més de cent cinquanta anys. D’aquell antic convent de Santa Clara, que donava nom a un dels portals de la muralla, només en van deixar sencera la torre de Sant Joan —avui també desapareguda—, convertida en calabossos. La resta de la fortalesa militar es va enderrocar a les acaballes del segle XIX amb gran alegria popular, i el nou parc que s’hi va construir va acollir l’Exposició del 1888. Però no tot va caure. Encara resten l’església castrense, el Palau del Governador, convertit en institut, i l’ediici de l’antic arsenal, avui dia transformat en Parlament de Catalunya, des d’on encara es lluita per la llibertat de tots els catalans.
Altres punts de la guerra de Successió
Aquest article es va publicar en el número 189 del Descobrir (Desembre 2013)