Si el Palau és avui patrimoni de tots, també cal ubicar l’Orfeó Català en el projecte fraternal i la tradició del cant coral a Catalunya, en tot allò que simbolitza alçar els cants d’un col·lectiu com una sola veu, expressant-se amb les cançons i els poemes musicats ben arrelats al país. Però si bé a la darreria del XIX els cors populars tenien la finalitat d’arrencar els obrers de les tavernes, el projecte de l’Orfeó Català estava més vinculat a la petita burgesia, i per això la seva seu social, pagada amb subscripcions dels socis, havia de tenir la categoria d’un palau. És per això que l’entitat va encarregar-lo a un dels arquitectes més reputats de l’època, Lluís Domènech i Montaner, que entendria perfectament l’encàrrec que li encomanaven: un edifici vistós, amb una gran càrrega simbòlica i tècnicament perfecte. No va ser un projecte fàcil. De primer, calia decidir l’emplaçament.
Nova esplendor a Via Laietana
En aquell moment hi havia a Barcelona tres espais destinats a les arts de l’espectacle: la Rambla, que va ser descartada perquè implicava competir amb l’aristocràtic Liceu; el Paral·lel, que, en contrapartida, era massa revolucionari, massa pinxo, no semblava que el cant coral es pogués fer un lloc entre els cuplets i les sarsueles, i finalment hi havia el passeig de Gràcia, que tot el segle XIX havia estat un camí flanquejat d’hipòdroms i parcs d’atraccions, teatres i jardins. Però just en aquests anys, el complex s’estava desmantellant per construir l’Eixample residencial.
Atès que cap d’aquests focus culturals de la ciutat semblava l’ideal, l’entitat es va fixar en les noves possibilitats que oferia la zona de la via Laietana, que just en aquells anys s’estava urbanitzant. Es planejava ensorrar els edificis vells, traslladar palauets sencers per crear el Barri Gòtic i l’obertura d’una gran avinguda. L’Orfeó va veure l’oportunitat de fer-se seu aquest nou passeig erigint-hi la seu, la Casa dels Cants que finalment va prendre el nom del Palau de la Música Catalana.

A Domènech i Montaner, el terreny que a la fi va adquirir l’entitat li va resultar desolador. No només no faria façana a la via Laietana (cosa que en realitat és una sort, ja que és un dels carrers més inhòspits i sorollosos de la ciutat), sinó que quedava enmig d’un barri popular de carrers estrets i insalubres. El solar, a més, li presentava moltes dificultats: era reduït, irregular i si bé feia xamfrà, tenia poca perspectiva. Per tant, se les hauria d’enginyar per aconseguir una façana vistosa tal com ell concebia que havia de ser el Palau. I a fe que se’n va sortir.
Un joier floral
Adaptant-se a les limitacions de l’espai, Domènech i Montaner va bastir un edifici de gran audàcia pel que fa a les tècniques constructives —per exemple, per l’ús d’una estructura de ferro laminat, o pels pilars reculats de les façanes que suporten el pes dels arcs i permeten la utilització d’una mena de mur-cortina Però el que crida l’atenció és la profusió decorativa que el recobreix per fora i per dins. L’arquitecte va aconseguir tenir un exèrcit de col·laboradors: vidriers, ceramistes, mosaïcistes, escultors, mestres de la forja... que ompliren de detalls tots els racons del Palau, una ornamentació que no només fa de complement decoratiu, sinó que els revestiments de ceràmiques, els elements de ferro forjat o l’ebenisteria marquen el ritme de les estructures i els fan d’acabat.
Domènech i Montaner va conjugar diverses disciplines i arts en la construcció del Palau
La simbologia és, a més, molt entenedora: el modernisme s’amarava de l’esperit de la Renaixença i de la nostàlgia del passat històric de Catalunya, una actitud nacionalista decidida que Domènech i Montaner va lligar amb la tradició coral i musical del país. Per exemple, al xamfrà, sobre l’entrada principal, cal remarcar el grup escultòric dedicat a la música popular coronat per un Sant Jordi, obra de Miquel Blay, i si alcem encara més la vista, veurem el gran fris ceràmic amb els cantants de l’Orfeó, obra de Lluís Bru.
Arreu del Palau, però especialment a la sala de concerts, les al·legories a la música popular catalana s’alternen amb les referències de grans compositors, sobretot centre-europeus —hi trobem bustos de Wagner, Bach o Beethoven, i els cavalls desbocats de les valquíries.
En aquell moment, no tothom va entendre el perquè d’aquestes parets folrades de ceràmiques i vidres multicolors, i el que per a molts era un joier floral, d’altres, que es creien més moderns i avançats, el batejaven com el Palau de la Quincalleria Catalana. Possiblement aquells que el criticaven no entenien que l’obra de Domènech i Montaner no era gens carrinclona, sinó tot al contrari, ja que l’arquitecte va entendre perfectament que el modernisme representava també la introducció d’un nou tipus de música, una obertura cap a Europa desplaçant el que tothom entenia aleshores com la música culta (la tradició operística italiana). El modernisme mirava cap al nord i les referències a la música wagneriana eren també una forma de desmarcar-se de la influència del Liceu i d’emfasitzar un caràcter propi, més cosmopolita. Tot plegat ho va tenir en compte l’arquitecte per crear una sala de concerts única.
10 detalls que cal tenir en compte al Palau de la Música
Ha transcorregut més d’un segle i l’espectador que presencia un concert al Palau de la Música segueix agraint l’abraçada de les garlandes vidriades i la presència reconfortant de les muses de l’escenari. Les joies d’aquesta capsa acolorida no el distreuen de les melodies, al contrari, l’ajuden a abstreure’s i a lliurar-se a la contemplació de la lluerna acolorida del sostre, una llàntia orgànica que penetra a la sala i la il·lumina amb calidesa solar.
Aquest article es va publicar en el número 218 del Descobrir (Abril 2016)