El Palau de la Música Catalana: modernisme en essència

Un auditori patrimoni de la humanitat al mig de Barcelona

Domènech i Montaner va tenir una capacitat extraordinària de coordinar diversos artistes i artesans al Palau, aspecte que es percep en els detalls de la sala de concerts
Domènech i Montaner va tenir una capacitat extraordinària de coordinar diversos artistes i artesans al Palau, aspecte que es percep en els detalls de la sala de concerts FOTO: Matteo Vecci
25 de març de 2016 a les 00:00
Guardar a favorits

Si el Palau és avui patrimoni de tots, també cal ubicar l’Orfeó Català en el projecte fraternal i la tradició del cant coral a Catalunya, en tot allò que simbolitza alçar els cants d’un col·lectiu com una sola veu, expressant-se amb les cançons i els poemes musicats ben arrelats al país. Però si bé a la darreria del XIX els cors populars tenien la finalitat d’arrencar els obrers de les tavernes, el projecte de l’Orfeó Català estava més vinculat a la petita burgesia, i per això la seva seu social, pagada amb subscripcions dels socis, havia de tenir la categoria d’un palau. És per això que l’entitat va encarregar-lo a un dels arquitectes més reputats de l’època, Lluís Domènech i Montaner, que entendria perfectament l’encàrrec que li encomanaven: un edifici vistós, amb una gran càrrega simbòlica i tècnicament perfecte. No va ser un projecte fàcil. De primer, calia decidir l’emplaçament.

Nova esplendor a Via Laietana

En aquell moment hi havia a Barcelona tres espais destinats a les arts de l’espectacle: la Rambla, que va ser descartada perquè implicava competir amb l’aristocràtic Liceu; el Paral·lel, que, en contrapartida, era massa revolucionari, massa pinxo, no semblava que el cant coral es pogués fer un lloc entre els cuplets i les sarsueles, i finalment hi havia el passeig de Gràcia, que tot el segle XIX havia estat un camí flanquejat d’hipòdroms i parcs d’atraccions, teatres i jardins. Però just en aquests anys, el complex s’estava desmantellant per construir l’Eixample residencial.

Atès que cap d’aquests focus culturals de la ciutat semblava l’ideal, l’entitat es va fixar en les noves possibilitats que oferia la zona de la via Laietana, que just en aquells anys s’estava urbanitzant. Es planejava ensorrar els edificis vells, traslladar palauets sencers per crear el Barri Gòtic i l’obertura d’una gran avinguda. L’Orfeó va veure l’oportunitat de fer-se seu aquest nou passeig erigint-hi la seu, la Casa dels Cants que finalment va prendre el nom del Palau de la Música Catalana.

Tant l’interior com l’exterior de l’edifici estan profusament decorats amb tota mena de vitralls emplomats, mosaics i escultures
Tant l’interior com l’exterior de l’edifici estan profusament decorats amb tota mena de vitralls emplomats, mosaics i esculturesMatteo Vecci

A Domènech i Montaner, el terreny que a la fi va adquirir l’entitat li va resultar desolador. No només no faria façana a la via Laietana (cosa que en realitat és una sort, ja que és un dels carrers més inhòspits i sorollosos de la ciutat), sinó que quedava enmig d’un barri popular de carrers estrets i insalubres. El solar, a més, li presentava moltes dificultats: era reduït, irregular i si bé feia xamfrà, tenia poca perspectiva. Per tant, se les hauria d’enginyar per aconseguir una façana vistosa tal com ell concebia que havia de ser el Palau. I a fe que se’n va sortir.

Un joier floral

Adaptant-se a les limitacions de l’espai, Domènech i Montaner va bastir un edifici de gran audàcia pel que fa a les tècniques constructives —per exemple, per l’ús d’una estructura de ferro laminat, o pels pilars reculats de les façanes que suporten el pes dels arcs i permeten la utilització d’una mena de mur-cortina Però el que crida l’atenció és la profusió decorativa que el recobreix per fora i per dins. L’arquitecte va aconseguir tenir un exèrcit de col·laboradors: vidriers, ceramistes, mosaïcistes, escultors, mestres de la forja... que ompliren de detalls tots els racons del Palau, una ornamentació que no només fa de complement decoratiu, sinó que els revestiments de ceràmiques, els elements de ferro forjat o l’ebenisteria marquen el ritme de les estructures i els fan d’acabat.

Domènech i Montaner va conjugar diverses disciplines i arts en la construcció del Palau

La simbologia és, a més, molt entenedora: el modernisme s’amarava de l’esperit de la Renaixença i de la nostàlgia del passat històric de Catalunya, una actitud nacionalista decidida que Domènech i Montaner va lligar amb la tradició coral i musical del país. Per exemple, al xamfrà, sobre l’entrada principal, cal remarcar el grup escultòric dedicat a la música popular coronat per un Sant Jordi, obra de Miquel Blay, i si alcem encara més la vista, veurem el gran fris ceràmic amb els cantants de l’Orfeó, obra de Lluís Bru.

Arreu del Palau, però especialment a la sala de concerts, les al·legories a la música popular catalana s’alternen amb les referències de grans compositors, sobretot centre-europeus —hi trobem bustos de Wagner, Bach o Beethoven, i els cavalls desbocats de les valquíries.

En aquell moment, no tothom va entendre el perquè d’aquestes parets folrades de ceràmiques i vidres multicolors, i el que per a molts era un joier floral, d’altres, que es creien més moderns i avançats, el batejaven com el Palau de la Quincalleria Catalana. Possiblement aquells que el criticaven no entenien que l’obra de Domènech i Montaner no era gens carrinclona, sinó tot al contrari, ja que l’arquitecte va entendre perfectament que el modernisme representava també la introducció d’un nou tipus de música, una obertura cap a Europa desplaçant el que tothom entenia aleshores com la música culta (la tradició operística italiana). El modernisme mirava cap al nord i les referències a la música wagneriana eren també una forma de desmarcar-se de la influència del Liceu i d’emfasitzar un caràcter propi, més cosmopolita. Tot plegat ho va tenir en compte l’arquitecte per crear una sala de concerts única.

10 detalls que cal tenir en compte al Palau de la Música

El pòrtic de l'entrada

Està ideat perquè s’hi deturin els carruatges. D’aquesta manera la burgesia podia accedir al Palau en cotxe i evitar de transitar a peu pels carrers de Sant Pere. Podien baixar del cotxe i entrar al Palau protegits per la porxada del sol o de la pluja.

Les finestretes de venda de localitats

A l’entrada principal, envoltades d’ornaments florals realitzats en mosaics per Lluís Bru. Una d’aquestes taquilles encara està en ús per a la venda d’entrades de les visites guiades.

Les columnes de la façana

A la balconada del primer pis, amb el fust revestit de mosaic. Des de l’interior de la Sala Lluís Millet podreu veure millor la varietat de formes i colors: no n’hi ha dues d’iguals.

Bèsties fabuloses

Tota la decoració del Palau és floral? No! Si us fixeu bé en les escultures i els relleus de les parets de l’escalinata imperial, hi trobareu algun instrument musical de pedra i, a l’entrada del segon pis, hi veureu una mena de drac que ens trasllada als capitells dels claustres medievals.

El mobiliari del 'foyer'

Les taules on podeu prendre un cafè o un aperitiu abans o després del concert —o en el descans— són un disseny de Domènech i Montaner, fetes de fusta i ferro forjat. Fixeu-vos també en les barres del bar: estan fetes amb velles taquilles d’oficines recuperades.

La senyera de l'Orfeó Català

Al foyer, en una vitrina, podem veure la senyera original de l’entitat. És un emblema present en cada concert i representa l’ànima de l’entitat. Tant és així que, l’any 1898, a causa dels deutes de l’Orfeó, les autoritats la van confiscar. Sense la senyera, l’Orfeó no podia cantar, i tenia emparaulat un concert important. A última hora una persona anònima va pagar la fiança per recuperar l’esten- dard i la coral va actuar.

La primera pedra

A la Sala d’Assaig de l’Orfeó Català, que es pot visitar en les visites guiades, es pot veure la primera pedra de l’edifici, que es va col·locar el 1905. Una inscripció en caràcters gòtics ho explica.

La llurena

La sala de concerts té la planta rectangular i el sostre pla. Per evitar la sensació de capsa de sabates, Domènech i Montaner va idear aquesta gran lluerna de forma orgànica, com una escultura que penetra cap a l’interior.

El galliner

Poques vegades s’explica que, al Palau, Domènech i Montaner va haver de treballar amb moltes pressions: un calendari molt ajustat, un pressupost limitat —fins i tot va arribar a renunciar a part del seu sou— i moltes altres exigències per part del client, la direcció de l’Orfeó Català. Per exemple, se li va demanar amb insistència que la sala havia de tenir cabuda per a tots els socis de l’entitat, que en aquell moment superaven els 2.200, però l’espai de què disposava era reduït. Crear l’àtic que queda endarrerit al fons del darrer pis va ser la solució que va aplicar, possiblement a desgrat seu.

Les divuit muses

Situades a l’escenari, emergeixen de la paret de l’hemicicle i són obra de l’escultor Eusebi Arnau sobre un fons de trencadís de Lluís Bru. No es corresponen amb les filles de Zeus, divinitats del cant i la dansa, però reben el nom de Muses del Palau.

Ha transcorregut més d’un segle i l’espectador que presencia un concert al Palau de la Música segueix agraint l’abraçada de les garlandes vidriades i la presència reconfortant de les muses de l’escenari. Les joies d’aquesta capsa acolorida no el distreuen de les melodies, al contrari, l’ajuden a abstreure’s i a lliurar-se a la contemplació de la lluerna acolorida del sostre, una llàntia orgànica que penetra a la sala i la il·lumina amb calidesa solar.