Ja és ben trista, la meva situació. Al meu poble, Canyamars, no m’hi volen veure des que el senyor baró de Dosrius va decidir convertir-lo en carrer de Barcelona. Com que no vaig donar mai el braç a tòrcer, com que després de lluitar amb en Verntallat, traïdor a la causa dels remences, caragirat!, també em vaig posar al costat d’en Sala, em tenen per un esvalotador. I què havia de fer? Tocar el dos cap a la ciutat de les grans oportunitats: “Allí tothom et donarà feina”, deia el rector.
I ca!, tot just albirar la torre que en diuen Sobirana, ja vaig saber que aquella gent s’havia fet massa rica per fixar-se en mi. I sí: els senyors Vallseca viuen a la masia de fa poques generacions, però han estat suficients per convertir el vell casalot en un palau pretensiós on només importa el descans dels lletrats jurisconsults, quan decideixen marxar uns dies a prendre l’aire lluny de la ciutat.
Què en saben, ells, de les feines del camp! Què en saben, de la suor dels pagesos? Dels aliments o les malalties dels matxos? No res: de la ruralia només n’han après les maneres dels aristòcrates, a fer pagar delmes als qui treballen la terra. Ah, això sí: com que són lletrats, coneixen la sentència arbitral de Guadalupe i fan saber als seus serfs que tenen sort, que ells no apliquen els mals usos... Hipòcrites!
El pa que s’hi dóna
Per això prefereixo la franquesa dels amos de Can Fargas o fins i tot del senyor Honorat Dimas d’Horta [avui, Can Cortada], que diu que remunta la seva estirp als antics romans: ells saben el pa que s’hi dóna, al camp, i saben quanta sang ha costat aixecar i mantenir dret aquest mas colossal que posseeixen, envoltat de vinyes i garrofers, amb masovers que deu fer tantes centúries com els mateixos senyors que viuen dins dels seus murs. La mateixa casa parla sola: cada nou hereu hi ha afegit una escala, una galeria o ha fet créixer més i més la torre, que és del temps dels Berenguers.
La situació de Can Fargas és un privilegi: la ciutat dels comtes és als seus peus
És clar que la situació de Can Fargas és privilegiada: des de dalt d’aquest turó, ben a tocar del bosc i dels torrents que en baixen, que fan girar les rodes del molí, es pot ben dir que la ciutat dels comtes és als seus peus. No hi ha traginer que no vulgui aturar-se a la seva font, d’aigua cristal·lina i pura. I a mi, quan els he demostrat que sóc el millor segador de la contrada, m’han tractat sempre com pertoca: tinc una pallissa per dormir i no fan cabal de les meves escapades a tocar de les muralles. Els faig gràcia, amb la meva dèria; no em creuen, però jo vull posar fi al poder d’aquests murs colossals que empresonen el camp, que el volen posseir tot!
Sempre que puc prenc el camí que en diuen d’Horta, que és una riera enfangada, quan ha plogut, i els carros s’hi enfonsen, però que és com passejar per una avinguda d’abundància. Quin bé de déu d’arbres fruiters, vinyes, camps fèrtils que hom diria que donen gra sense esforç... Àdhuc mel, sembla que proporciona la terra, que allí on en diuen el camp de l’Arpa hi ha una fondalada plena de ruscs, amb un brunzit que estaborneix: el Clot de la Mel, l’anomenen els veïns de Sant Martí, que prou caixa que en fan. El contrast amb la muntanya Pelada, amb els seus dos turons àrids, el d’en Móra [avui, Carmel] i el de la Rovira, és ben xocant: només s’hi veuen figueres de moro, quatre argelagues, atzavares i alguns pins sense ombra.

Veritablement, el rec Comtal sembla que se’n rigui, ell que proporciona tota la fertilitat al pla. Aquest canal sí que és un autèntic prodigi: porta l’aigua del Besòs fins a dins de la ciutat i per allí on passa, l’activitat brolla i tot són hortes i molins fariners, fins alguna farga i tot, diu que hi ha, vora de Sant Andreu del Palomar. I sempre s’hi troba algun pescador que aprofita per agafar els peixos que, despistats, hi han fet marrada. Sota el pont de les Bigues, que és per on el camí d’Horta creua la séquia, sempre se n’hi acumulen un munt. El rec és vida. Menys quan s’escola dins de la ciutat per donar aigua a les adoberies i les carnisseries: allí dins, i això jo ho he vist, el canal està cobert, s’amaga, és subterrani i tot s’embruta, el líquid es torna marronós i put.
Ho engoleix tot, la ciutat. L’avarícia dels seus consellers i del rei no té límit. De qui són, si no, tots aquests molins vora el rec? Qui en cobra els impostos d’ús, si no la Cancelleria Reial? I així van fer més i més grans les muralles, que mira que en són, de fermes. Diu que les va fer aixecar Pere el Terç, que era un poca cosa d’ho per posar-hi el camp a dins. Sí: fer la volta pel defora les muralles, des de la imponent torre de Sant Joan fins a la de Santa Madrona, per la banda del pla, no pas per la platja, pot dur-t’hi tot un matí. A la ciutat li va sortir una panxa tan gran que la muralla frega la falda del Montjuïc! Sant Pau del Camp ja no mereix aquest apel·latiu perquè els monjos ja dormen de la part de dins... igual que l’Hospital de la Santa Creu, el de Sant Llàtzer i el monestir dels carmelites calçats. Tot ho abastarà la ciutat, un dia.
El gran guirigall
Per la banda del Portal Nou, que és on mena el camí d’Horta, i on també conflueixen els camins rals que duen l’un a Mataró i l’altre a Vic, ja es veu prou que la ciutat és atapeïda i reclama més espai: tothora hi entren mercaders, pagesos, lletrats, guàrdies, religiosos... i el guirigall que prové de dins no l’aturen els murs, no.
Al camp de l’Arpa hi ha el Clot de la Mel, una fondalada plena de ruscs
Just al davant les ruïnes de Santa Eulàlia del Camp i de l’hospital de pobres, expòsits i pelegrins parlen soles: els canonges van fusionar-se amb la de Santa Anna i als pobres malalts van traslladar-los a la part de dins. Cada dia hi falten més pedres: la ciutat les engoleix. Cal posar-hi fi o les batalles dels remences no hauran valgut per res. Em sentirà, el rei, ja ho crec! Barcelona en va plena: ara que ha derrotat els moros a Granada vindrà a escoltar els precs del Cap i Casal. Jo, Joan de Canyamars, carrer de Barcelona, ja he decidit que demanaré audiència...
Aquest article es va publicar en el número 215 del Descobrir (Gener 2016)