Si recerqueu en el nomenclàtor de Barcelona, hi trobareu una única i humil referència al cinema. Al cantó de les Cotxeres de Sants, un pas que ni arriba a carrer porta el nom de Fructuós Gelabert, un pioner fascinat per l’invent dels germans Lumière que va iniciar el cinema al nostre país. El seu quasi centenar de films documentals són un viatge per la ciutat de fa un segle, del port al Tibidabo, que, com comprovarem més endavant, també han cridat l’atenció d’altres cineastes. Però Gelabert sobretot rodava al barri on va construir el seu estudi ja desaparegut, La Boreal, al carrer de Sants, núm. 106.
Després d’aquest obligat i just recordatori de Gelabert, iniciem la ruta per la Barcelona cinematogràfica al Tibidabo, on emularem els tres protagonistes de la pel·lícula postal per excel·lència de la nostra ciutat, Vicky Cristina Barcelona (2008), de Woody Allen, el director que més expectació ha creat mentre rodava.
Seqüència espectacular
De la muntanya baixarem de cap fins a la mar. El port ha canviat molt en les últimes dues dècades i per això ens resulta tan sorprenent recuperarlo tal com apareixia a El fabulós món del circ (Henry Hathaway, 1964), una d’aquelles superproduccions fabricades a Hollywood que el productor Samuel Bronston rodava per aquestes terres, on els paisatges eren més exòtics i els salaris, més assequibles. Pel nostre port, s’hi van passejar Claudia Cardinale, una prematurament envellida Rita Hayworth i John Wayne. S’hi va filmar una seqüència espectacular on el vaixell en el qual viatgen els protagonistes es crema i s’enfonsa.
Claudia Cardinale, Rita Hayworth i John Wayne van passejar pel port a ‘El fabulós món del circ’
Des d’aquí ens endinsem al Raval, el parcial ennobliment del qual es posa en evidència a A la ciutat (2003), de Cesc Gay, un dels films que millor ha retratat una determinada generació entre trenta anys i els quaranta típicament barcelonina. Els protagonistes treballen al Centre de Cultura Contemporània (CCCB) o sopen en un clàssic del barri, Casa Leopoldo.
Creuem la Rambla per arribar a la plaça Reial, on trobem una de les botigues més històriques de la ciutat. L’Herboristeria del Rei manté la mateixa decoració que l’any 1860 amb l’esplèndida font on es guardaven les sangoneres coronada pel bust de marbre de Linné. L’herboristeria es va reconvertir en botiga del segle XVIII per al rodatge d’El Perfum (2006), de Tom Tykwer, a partir de la novel·la de Patrick Süskind.

El mateix arquitecte de la plaça Reial, Francesc Daniel Molina, va dissenyar la plaça del Duc de Medinaceli, construïda sobre el solar deixat per l’antic convent de Sant Francesc. Aquí situa Pedro Almodóvar l’escena més emocionant del seu film barceloní, Todo sobre mi madre, quan el personatge que interpreta Penélope Cruz es creua amb el seu pare que passeja el gos.
Tornem a passejar per la Rambla, com tants cops ho va fer un dels inquilins més populars del barri, el pintor Ocaña, que Ventura Pons va retratar a Ocaña, retrat intermitent (1978), un film manifest de la Barcelona contracultural de la Transició. En una altra pel·lícula recent, Mi nombre es Harvey Milk, de Gus Van Sant, un dels personatges comenta que ha estat en una manifestació a favor dels drets dels homosexuals a Barcelona. A Ocaña en veureu les imatges reals.
Els dos lliuraments de ‘REC’ s’han rodat a la seu d’una empresa tèxtil: Cedimatexsa
Arribem a la rambla de Catalunya, on descobrirem l’edifici on es desenvolupa l’acció dels dos lliuraments de REC dirigits per Jaume Balagueró i Paco Plaza. La seu d’una inofensiva empresa tèxtil, Cedimatexsa, ha esdevingut escenari d’un terror sorgit al bell mig de l’Eixample. Fixeu-vos com es llegeix el nom de l’empresa al vidre translúcid de la planta baixa, a través del qual es pot intuir el magatzem de teles que surt a la pel·lícula.
Molt a prop, la Pedrera és ara parada indiscutible en qualsevol passejada turística, però quan hi va pujar Jack Nicholson en una de les escenes d’El reportero (1975) de Michelangelo Antonioni encara era força menystinguda. Per cert, en aquesta mateixa pel·lícula hi fa una breu aparició vestit de recepcionista Joan Gaspart, molt abans de ser director d’una cadena d’hotels. I, si encara us queda esma, agafeu un autobús fins al barri del Carmel. Baixeu a la carretera del Carmel amb Mühlberg per prendre una cervesa i algunes tapes al mític Bar Delicias, on el Pijoaparte d’Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé, adaptada al cinema per Gonzalo Herralde el 1984, deixava passar les hores.
Des d’allà dalt, la ciutat de Barcelona, fins i tot la del cinema, es veu d’una altra manera.
Aquest article es va publicar en el número 140 del Descobrir (Gener 2010)