Fa un segle haguéssim pogut recórrer el barri del Poblenou i gran part del districte de Sant Martí tot resseguint olors. Quan l’any 1897 l’antic municipi de Sant Martí de Provençals es va annexionar a Barcelona, ja tenia unes 250 factories. Al Manchester català predominaven les indústries del tèxtil, però s’hi fabricaven tot tipus de productes: hi havia adoberies que desprenien la seva fortor característica, però també fàbriques de galetes que omplien l’aire de sentor de vainilla.
La majoria de marques que formen part de la nostra memòria col·lectiva es van fabricar al Poblenou: Cacaolat, Netol, Martini, Titanlux, Frigo, les màquines d’escriure Olivetti, els tractors Ebro... Però la que va ser la gran factoria de la Catalunya de la darreria del XIX al final del XX ha patit una de les reconversions més importants del teixit urbà barceloní.
La crisi industrial, els Jocs Olímpics del 92, la recuperació de les platges, Diagonal Mar, el 22@... El Poblenou i Sant Martí fa anys que es troben en plena mutació, però hi ha vestigis de la seva tradició popular i obrera que resisteixen, ara i sempre, a la modernització globalitzadora.
Comencem la nostra ruta allà on s’acaben totes. El cementiri del Poblenou és el més antic de Barcelona i el primer que es va construir fora muralles. També és un dels més bonics: poc té a envejar els de París o Londres. Tanmateix, hi ha una humil tomba que acapara molta més atenció que les esplèndides mostres d’escultura funerària. El nínxol de Francesc Canals i Ambrós, un jove que va morir el 1899 als 22 anys, conegut com el Santet, és prova d’un fervor popular molt fort, des que es va escampar que concedia favors. Al cementiri s’han desallotjat els nínxols contigus per donar cabuda a les flors, cartes, exvots i espelmes que es continuen deixant cada dia a la seva tomba per agrair que atengui les pregàries.

Sortim del cementiri per arribar a l’Ateneu Popular La Flor de Maig, una antiga cooperativa que ens parla de dècades d’associacionisme obrer per reivindicar una manera de viure la cultura que l’Estat els negava. Els centres cívics han desgastat aquestes iniciatives culturals des de la base popular. Però no gaire lluny, l’Ateneu Colón també manté actiu el seu club d’escacs.
És a la columna vertebral del barri, a la rambla del Poblenou, on trobem encara ben viva la principal seu cultural de la zona. El Casino de l’Aliança es va començar a construir el 1929, tot i que la Societat funcionava des del 1868. Des del teatre van mantenir encès el caliu de la cultura catalana i hi van passar des de Mary Santpere fins a Tete Montoliu.
Just davant del Casino, podem escapar-nos a fer al vermut a La Pubilla del Taulat, que manté les portes del seu celler obertes des del 1886. Un altre establiment proper que porta dècades servint els poblenovins és La Licorera, que durant anys va ser coneguda per tenir un lloro que xiulava la sortida dels tramvies.
Al Clot de la Mel, els veterans del barri passen les tardes jugant a petanca
Pugem pel carrer de Marià Aguiló, un altre eix comercial, per arribar a Can Felipa, una de les grans fàbriques recuperades pel barri que ara funciona com a centre cívic i esportiu. A pocs minuts, els magatzems Poblet La Africana mantenen la seva especialització en roba de treball i ens transporten en el temps en què vestien els obrers del barri. Continuem pujant cap al cor de Sant Martí i passem pel cantó d’una altra gran fàbrica reconvertida per a ús administratiu, Can Jaumandreu, on ara s’allotja una oficina de Barcelona Activa. Travessem la Gran Via i als Jardins del Clot de la Mel comprovem com a la ciutat roman una de les tradicions esportives més mediterrànies: al cantó del camp del Futbol Club Martinenc, els veterans del barri passen les tardes jugant a la petanca.
I acabem la ruta en un d’aquells racons on sembla que no siguis a Barcelona. Al bar de la Societat Ocellaire La Primitiva Sant Martí no hi ha lloc per a la modernor ni per als turistes. Els socis juguen al dòmino o la botifarra mentre tenen cura dels seus ocells: la paret del bar està atapeïda de gàbies de caderneres i pinsans, verdums i passerells que refilen aliens a una ciutat que massa sovint ignora el seu passat -i present- popular.
No surten a les guies turístiques
Aquest article es va publicar en el número 140 del Descobrir (Gener 2010)