Un tomb pel call jueu de Barcelona

El rabí Salomó Ben Adret ens passeja pels carrerons on vivien els jueus de la ciutat comtal

Text:
La façana de l’església de Sant Jaume, al carrer de Ferran, que ocupa l’espai d'una antiga sinagoga
La façana de l’església de Sant Jaume, al carrer de Ferran, que ocupa l’espai d'una antiga sinagoga FOTO: Jordi Play
25 de desembre de 2015 a les 00:00
Guardar a favorits

Xalom. Permeteu-me que em presenti. Em dic Salomó ben Adret i sóc un dels barcelonins més cèlebres del món. Sí, sí, no em mireu així. Vosaltres no em coneixeu, perquè ja se sap que ningú no és profeta a la seva terra, però tots els escolars jueus, d’Israel als Estats Units o l’Argentina, saben perfectament qui sóc. I és que, encara avui, set segles després de la meva mort, rabins d’arreu del món consulten les meves interpretacions de la Torà, la Bíblia del meu poble.

Us he citat aquí, a la placeta de Manuel Ribé, perquè és on hi ha el centre d’interpretació del call jueu. Qui li ho havia de dir, al bon home d’en Jucef Bonhiac, que la seva casa taller, on teixia vels, acabaria convertida en museu! Tant ell com jo estàvem orgullosos de formar part de la comunitat jueva més gran de Catalunya. Vivíem concentrats als carrers del voltant del de Sant Domènec i que llavors anomenàvem carrer de la Sinagoga. De sinagogues, en vam arribar a tenir cinc funcionant alhora!

La nova llar dels expulsats

També vam tenir més d’un call. Dos, concretament: el Major i el Menor, aquest darrer construït per acollir un grup de jueus expulsats de França pels volts del 1250, quan jo vivia. Recordo bé la seva arribada i la impossibilitat d’encabir-los dins les muralles. Un veí, de nom Sanahuja, jueu com jo, va cedir uns terrenys a la nova comunitat i de seguida aquest call menor va poder tenir els mínims espais imprescindibles per constituir-se en aljama: una carnisseria, una sinagoga, una escola i uns banys.

Justament en aquest carrer d’aquí al costat, el de l’Arc de Sant Ramon, hi havia uns banys. També n’hi havia uns altres de públics als Quatre Cantons, a la cruïlla dels carrers dels Banys Nous, Boqueria, Avinyó i Call. Aquests banys els va construir l’any 1160 Abraham Bonastruc, i s’hi van establir tres torns: un per als cristians, un per als musulmans i un per a nosaltres. Vam ser els que més els vam aprofitar.

El call Menor es va crear per acollir els jueus expulsats de França al segle XIII

Érem, us ho puc ben assegurar, la comunitat més neta i polida de la ciutat. Cada setmana, abans del sàbat, els homes ens rentàvem per complir amb el precepte de la purificació religiosa, igual que feien les dones després de cada menstruació. Gràcies a aquests hàbits higiènics, l’epidèmia de pesta del 1348 no ens va afectar tant, raó per la qual l’Església ens va acusar de ser-ne els responsables a còpia d’enverinar els pous d’aigua. Va ser llavors quan es van produir els primers avalots dins del call.

Al call de Barcelona, hi vam arribar procedents del camp. Dúiem les mans ben plenes gràcies a la venda de les terres i, amb aquests diners, vam obrir petits tallers i comerços: peixateries, carnisseries, fruiteries... Molts d’aquests negocis es trobaven al carrer de la Fruita, com el d’en Massot Avengenà, del qual encara se’n conserven unes sitges.

La confluència dels carrers de la Fruita i Marlet, al cor del call de Barcelona
La confluència dels carrers de la Fruita i Marlet, al cor del call de BarcelonaJordi Play

Els qui no van dedicar-se al comerç es van convertir en banquers. Jo, sense anar més lluny, vaig prestar diners al rei Jaume I, qui va deixar escrit que érem “lo tresor i cofre nostre”. No ho hauria sintetitzat millor! A més de finançar les seves conquestes, érem els funcionaris més competents de la cort: comptables, tresorers, metges, ministres...

infantils, com la de prohibir-nos agafar aigua del mateix pou o la de regalar el julivert per menystenir-lo, perquè per nosaltres era un condiment molt preuat. Diria que és un costum que manteniu, oi? Però de mica en mica, l’antisemitisme es va anar intensificant. El 1215, el papa ens va obligar a dur un senyal distintiu, que en el cas del Principat tenia forma de moneda i els colors de la corona, roja i groga. Quan la rodella no va ser suficient, se’ns va obligar a tapar la nostra roba, luxosa i bonica, amb una túnica fosca i indigna. Si voleu veure la fila que fèiem, mireu la gàrgola que hi ha en un lateral del palau de la Generalitat.

Els fatídics pogroms

Amb el pas del temps, la cosa va anar empitjorant fins que van arribar els pogroms. A Barcelona, el pitjor de tots es produí el 5 d’agost del 1391. Jo aleshores ja feia setanta anys que criava malves, i el rei era en Joan I el Caçador, que justament aquell dia era al Montseny de cacera. Potser per això la multitud es va atrevir a entrar al call a mata-degolla. Estaven empipats, amb raó, perquè enmig d’una forta crisi les institucions els espremien a base d’impostos. I algú devia cridar que la culpa de tot la teníem els jueus, com ja havia passat altres vegades.

Als banys, s’hi feien tres torns: per als jueus, per als cristians i per als musulmans

La qüestió és que 300 homes, dones i nens van morir en poca estona, el que equivalia a un 10% de la població jueva barcelonina. Podien haver estat molts més, però per sort el veguer els va permetre de refugiar-se al seu castell, que ara ja no existeix, i al qual s’accedia a través d’un pas elevat que hi havia al carrer de l’Arc de Sant Ramon. L’estructura interna del call, on la majoria de cases estaven intercomunicades internament, va fer la resta, permetent que molts jueus escapessin.

Després del pogrom del 1391, la comunitat jueva va emigrar cap al centre d’Europa

Tant el rei Joan com el seu germà Martí l’Humà van intentar revifar l’antiga esplendor del call, però ja mai no seria el mateix. La comunitat jueva de Barcelona i de la resta del Principat va emigrar cap al centre d’Europa, Tunísia o Itàlia. I els que no ho van fer, es van convertir. O ho feien veure... Com que la nostra religió ens prohibeix menjar carn de porc i fer feina en dissabte, alguns conversos van començar a menjar embotits cada dia i a netejar a fons les cases en dissabte per demostrar que, en efecte, s’havien convertit. I ves, què us pensàveu? Que no heu heretat costums jueus, vosaltres?

Curiositats hebrees a la ciutat

Centre del call del MUHBA

Diu la llegenda que l’edifici annex del Centre va pertànyer a un alquimista jueu que va emmetzinar la seva pròpia filla sense saber-ho, a instàncies d’un cristià que n’estava enamorat i no era correspost. 

Centre del call del MUHBA

La gàrgola de la Generalitat

A la façana gòtica del Palau de la Generalitat, visible des del carrer del Bisbe, l’última gàrgola correspon a un jueu tapat amb un capell o barret. 

La gàrgola de la Generalitat

Magatzem de Sitges

A l’antiga casa del jueu Massot Avengenà, s’hi conserven, al subsòl, algunes sitges del negoci que va fundar quan va arribar a la ciutat (Sant Honorat, entrada pel carrer de la Fruita).

Magatzem de Sitges

Botiga Oliver

En el seu interior, a la dreta, s’hi poden veure les restes que pertanyen, molt probablement, a un micvé, uns banys jueus de purificació (Banys Nous, 10). 

Botiga Oliver

Església de Sant Jaume

Ocupa l’espai d’una antiga sinagoga (Ferran, 28).

Església de Sant Jaume

Imatge de Sant Domènec

Diu la llegenda que un jueu va esmicolar la imatge del sant per mostrar la seva indignació per la situació que patien els jueus i que, l’endemà, en descobrir que la imatge s’havia autoreconstruït, es va convertir en un fervorós creient catòlic (Xamfrà dels carrers de Marlet, Fruita i Sant Domènec del Call). 

Imatge de Sant Domènec

Sinagoga Salomó Ben Adret

En el seu interior es pot veure una menorà, un canelobre de set braços (Marlet, 5).

Sinagoga Salomó Ben Adret