El Penedès ha atresorat un patrimoni festiu magnífic que va superar la terrible etapa de la postguerra franquista. Vilafranca del Penedès amb la festa major, Vilanova i la Geltrú amb un dels pocs carnavals que va sobreviure a la dictadura, i Sitges amb una festa major impregnada d’aromes costaners —i amb un carnaval que revifà en el tombant dels anys seixanta i setanta del segle XX—, configuren un triangle d’excel·lències festives absolutament recomanable.
Quan tot s’hi val
El Carnaval exemplifica les rivalitats entre les principals poblacions costaneres: Sitges i Vilanova i la Geltrú. Ambdues comparteixen la seqüència ritual hereva dels carnavals urbans reformulats al segle XIX, basada en el fil vital del personatge del Carnestoltes, i també el plat per excel·lència de la celebració: el xató, l’origen i l’autenticitat del qual es disputen. Però poc tenen a veure els elements més identitaris que sobresurten en una i altra localitat. L’estètica sitgetana es basa en l’espectacularitat de la ploma i els lluentons, emparentada amb el Carnaval de Rio i amb l’adaptació canària de Tenerife. El segell vilanoví són elements ben autòctons: els mantons de les comparseres, la merenga del Dijous Gras, el foc a l’Arrivo el divendres, o els caramels de les comparses diumenge, seguint cadascuna la seva bandera i empeses per bandes que fan sonar la marxa El Turuta.
Tradició
Un vilanoví de pro, l’etnòleg Bienve Moya, considera que el seu Carnaval és “una celebració per viure-la personalment de manera molt inten sa”, mentre que uns quilòmetres més enllà el fester sitgetà Jordi Cubillos defineix aquests dies com “un carnaval internacional amb vocació casolana, en aquest ordre i no a l’inrevés”. Per a Cubillos, el Carnaval rival “és un esclat dolç de colors”, en al·lusió a l’acte de major projecció exterior: les batalles de caramels. Per a Moya, la festa sitgetana ha esdevingut “el veritable Carnaval de la ciutat de Barcelona”, referint-se a l’allau de visitants que inunda la vila la nit de dimarts.
Castells i balls de festa major
El Penedès, que històricament ha format una unitat etnogràfica amb el Camp de Tarragona, va saber mantenir un model hereu dels seguicis medievals del Corpus i de les festes patronals. Tot i que les notícies dels elements rituals de Sant Bartomeu a Sitges i de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès no són tan llunyanes, la trajectòria ha estat envejable. La continuïtat fins avui n’és un dels valors essencials, i sort n’ha tingut el país que constituïssin un dels pocs oasis dels quals moltes altres localitats van beure en els inicis de la democràcia. Ambdues viles excel·leixen pel conjunt dels seus balls i entremesos.

A més, Vilafranca ha esdevingut referència ineludible en el calendari casteller, tant pel fet de comptar amb una de les diades anuals més importants (el 30 d’agost) com per l’abassegadora progressió de la colla gran, els Castellers de Vilafranca, anomenats popularment els Verds. Caps de colla ja mítics com Francesc Moreno Melilla, Lluís Esclassans i David Miret, han dut la colla i la vila al cim del món casteller. Per viure tant la festa de Sitges com la de Vilafranca s’ha de deixar fluir el temps. A Sitges des del migdia del 23 d’agost fins a la nit del 24; a Vilafranca des del migdia del 29 d’agost fins a la nit del 31, quan la imatge del sant arriba a la casa d’un dels administradors de la festa. Sant Fèlix només dorm a la basílica de Santa Maria dues nits a l’any i la resta roman en les cases dels vilafranquins. El so penetrant de la gralla (l’instrument autòcton d’aquestes contrades) no us abandonarà en cap moment. Destaca sobretot en l’entrada de músics sitgetana just en l’inici de la celebració, i en les matinades traguejades vilafranquines el dia del patró.
A Sitges és indispensable no perdre’s la moixiganga, representació serena de la Passió i Mort de Jesucrist i joia del patrimoni festiu. A Vilafranca és essencial viure els espetecs del Drac, l’Avi del Penedès, que sembla acabat de baixar d’una gàrgola. El veureu ballar en el retorn a l’església del patró la nit del 30, en l’entrada. Gaudiu també dels goigs, un altre moment sorprenent de la festa. El Penedès és també un esclat ritual durant la resta de l’any. Els Tres Tombs de Vilanova i la Geltrú que, com un cas molt singular, es mantenen fidels a la data original de Sant Antoni el mateix dia 17 de gener, són uns dels més recomanables del país.
El so penetrant de la gralla protagonitza festes majors i diades castelleres al Penedès
Gairebé tot Sant Pere de Ribes camina cap a l’ermita de Sant Pau cada 24 de gener en la festa major d’hivern més ben conservada. La cuina acompanya els diferents cicles anuals: a banda del xató carnestoltenc, plats de pescador com el rossejat de Calafell, síndries refrescants per suavitzar el martiri de les brases a Sant Llorenç en ple estiu, escudelles hereves de velles caritats socials com la de Santa Llúcia cada 13 de desembre a Gelida, o la conversió del nucli urbà de Vilafranca en una granja de galls, ànecs, indiots i altres aus de corral pregona l’arribada del Nadal en la fira que tradicionalment se celebrava cada 21 de desembre, per Sant Tomàs.
Aquest article es va publicar en el número 132 del Descobrir (Maig 2009)