El Parc del Foix

A mig camí entre en Garraf i el Penedès, el pantà ha trasformat en positiu el seu entorn

El nucli de Castellet, que rep el nom de la fortifi cació que el  presideix, domina la riba nord-oest de l’embassament
El nucli de Castellet, que rep el nom de la fortifi cació que el presideix, domina la riba nord-oest de l’embassament FOTO: Dani Codina
25 de juliol de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

El Parc del Foix ocupa l’extrem sud de la serra litoral catalana, on conflueixen diversos ambients que fan una suma d’influències ambientals i un mosaic d’estètiques diferenciades. Precisament, el seu atractiu rau en la combinació d’aquests paisatges complementaris. Els espais agrícoles, on la vinya és el conreu predominant, combinen molt bé amb les àmplies zones forestals i amb les línies de vegetació riberenca que marquen el pas del riu Foix i el perímetre del pantà homònim. A més, el territori és abrupte. La combinació dels fondals que l’aigua ha anat excavant amb els altiplans careners i una lluminositat de caràcter fortament mediterrani donen una gran personalitat al Parc del Foix.

L’àmplia llenca de territori protegit de gairebé tres mil hectàrees se situa al centre del triangle imaginari que formarien les capitals de les tres comarques penedesenques: Vilafranca, Vilanova i el Vendrell. Les vies de comunicació principals hi han passat de llarg, i per això avui ens hi podem moure per carreteres secundàries i pistes de muntanya amb la sensació que les estructures urbanes queden més lluny del que es troben en realitat.

Que els límits del parc no han estat fets amb un tiralínies es fa evident observant un mapa: ha calgut fer marrades i giravolts per evitar algunes urbanitzacions i petits nuclis urbans. El veí Parc d’Olèrdola —que supera al del Foix en giragonses— se li ajunta per llevant, i també la franja allargassada que connecta les carenes litorals amb el Parc del Garraf. El poble de Castellet és l’únic que s’encabeix totalment dins l’espai natural. I el pantà de Foix, l’agulla de pit del parc i, de llarg, l’element més popular, s’estén com un llençol al peu d’aquesta població menuda.

Carrers medievals sobre l’aigua

El carrer principal de Castellet, amb cases de pedra ben restaurades, duu el visitant a la plaça del Castell, que rep el vianant amb una panoràmica un punt romàntica de torres i merlets concentrats darrere la muralla de la fortalesa. En un extrem de la plaça hi ha un mirador orientat a un meandre del pantà, que des d’aquest punt té l’aspecte d’un riu de proporcions centreeuropees; un poc més amunt, el carrer ens porta a l’atri de l’antiga església de Sant Pere, al cim de la carena.

El pantà de Foix ha acabat adquirint una dimensió ambiental que no posseïa en el seu origen, que era el de subministrar aigua per als conreus de la plana litoral. De la mateixa manera que en les últimes dècades moltes aus han adoptat l’embassament d’aigua com a refugi temporal o permanent, molts ciutadans, excursionistes, pescadors, ornitòlegs i amants de la natura en general s’han sentit cridats pel llenç d’aigua del Foix i la biodiversitat associada. L’aportació d’humitat ha ajudat a augmentar la frondositat del bosc que hi ha al perímetre del pantà i ha permès desenvolupar un ambient de ribera que, d’una altra manera, hauria estat inexistent.

Davant la localitat de Castellet, s’estén el pantà de Foix, a la riba del qual hi ha masies com cal Bladet
Davant la localitat de Castellet, s’estén el pantà de Foix, a la riba del qual hi ha masies com cal Bladet

A les aigües de l’embassament s’han comptat unes cent cinquanta espècies d’ocells; algunes hi viuen sempre i altres s’hi aturen durant les seves migracions. Tot l’any hi ha bernats pescaires, martinets, ànecs, cabussets, fotges i polles d’aigua. D’uns anys ençà, a més, algunes aus es reprodueixen entre els canyissars que hi ha a la vora del pantà. A l’hivern, les més vistoses són els esplugabous, que voleien per damunt l’aigua, o els corbs marins, que estenen les ales fosques al sol.

El visitant, amb uns bons prismàtics i una mica de paciència, pot observar aquestes ocells si passeja en silenci pel camí de la vora dreta del pantà o des del punt d’aguait instal·lat sobre la cua de l’embassament, a prop de la carretera de Clariana. Totes dues propostes són vàlides per conèixer de més a prop la vida generada per l’aigua i l’entorn natural del pantà i el Parc del Foix.

Per turons i senders pedregosos

L’interior del parc no és tan freqüentat com l’entorn de l’embassament, malgrat el seu interès, i els cims més característics —com ara el turó de la Pòpia, el de la Senabra o el de les Tres Partions— no són gaire trescats tot i que regalen panoràmiques dilatadíssimes. Hi ha camins senyalitzats que ajuden a fer-se’n càrrec: el PR-143, el PR-148, el GR 92, la variant GR 92-3 o alguns senders locals, flanquejats de llentiscles, arboços, estepes i brucs, que travessen sectors interessants.

D’altra banda, el castell de Penyafort o les ermites d’origen romànic de Santa Margarida, Penyafel, Sant Llorenç o Santa Maria de Senabra donen una idea aproximada del patrimoni que s’escampa per aquest fragment de Penedès. L’ocupació humana hi ha deixat moltes traces: masies, pous de calç, camins, barraques i marges de pedra seca, fonts, balmes obrades... Els conreus —sobretot de vinya, però també d’ametllers i oliveres— són una altra de les petjades humanes que han constituït un dels ambients ecològics d’aquest territori. Una terra antiga amb aroma de romaní on cadascú pot emprendre el seu particular recorregut de descoberta.