El Penedès, més enllà del vi i el cava

Una proposta de turisme actiu per un territori vinícola

Griselda Guiteras, damunt d’una burricleta, entre vinyes de Font-rubí
Griselda Guiteras, damunt d’una burricleta, entre vinyes de Font-rubí FOTO: Dani Codina
25 de juny de 2014 a les 00:00
Guardar a favorits

Me’n vaig tres dies a descobrir el Penedès a peu, amb bici, buscant rius... La ruta promet i oloro vivències especials. Les expectatives es confirmen quan en Pol Duran m’ajuda a col·locar un arnès i el casc. El punt d’inici i final d’aquesta aventura, de trajecte circular, és el paratge de les Deus, a Sant Quintí de Mediona. “Aquí l’aqüífer de Carme-Capellades reviu la riera de Mediona, que sol baixar seca. L’aigua surt a la superfície per diverses fonts. Tenim bona part de les tirolines instal·lades per sobre la llera, ja veuràs que és un lloc espectacular”, m’avança. L’aigua ha llimat la roca calcària i hi ha excavat baumes, forats i pèlags. I ara mateix els travesso enganxada a un cable d’acer, pont de troncs amunt, tirolina avall. 

Un cop de peus a terra, toca caminar. El Pol em porta cap a la Genera i el turó de les Clivelleres. “Aquesta no és una terra de grans altituds, els cims fan poc més de vuit-cents metres. Però qualsevol ascensió, per petita que sigui, té la seva recompensa: mira quina vista!” Albiro Sant Quintí ben petit, al fons Montserrat i el massís del Garraf. I entremig, una mescla de turons i camps, pinedes i masies. Però ni rastre de ceps. Veig clar que estic descobrint un Penedès diferent. 

La sorpresa més gran arriba quan ens enfonsem cap a un rieral. La temperatura canvia, la vegetació es fa més densa i de cop una enorme paret de pedra ens barra el pas. “Ara toca grimpar! Veus aquella escletxa? És el Forat del Lladre”. La paret està esquinçada i ben bé a dins la muntanya hi ha un sender. Superant esglaons de roques anem a petar al capdamunt del cingle. Sensacional! Al cap de dues hores i mitja de ruta, arribem al mas les Pereres, ara sí, per un camí entre les vinyes, les primeres que veig de prop. 

Pícnic entre vinyes
Pícnic entre vinyesDani Codina

“Què et ve de gust per dinar? Xató, ànec mut amb taronja, bunyols de bacallà? Tot de la comarca, et menjaràs el paisatge que has vist!”. És la rebuda que em fan el Joan i la Katy al restaurant Sant Jordi-Ca la Katy, a Sant Martí Sarroca. 

A Sant Martí Sarroca busquem un tresor amb l’ajut d’un mapa i una novel·la

Faig la digestió al parc de la Petanca de Sant Martí, on hi ha una partida en marxa. Un cop dissolta la mandra, em toca llegir. Busco un tresor. I per trobar-lo, necessito una novel·la, un mapa i un telèfon intel·ligent. “Et proposem que facis una excursió diferent i que acabis descobrint la joia que amaga el conjunt monumental del municipi.” En Rafael de Villassante i el Pedro Belíjar han dissenyat les rutes novel·lades Camins de Sant Martí Sarroca, una proposta innovadora i pionera, que aprofita les noves tecnologies per afegir atractius al recorregut. 

No us explicaré el final de la història, per si feu la ruta, però us prometo al·licients de tot tipus. Sobretot impressiona l’emplaçament de l’església de Santa Maria i el castell dels Santmartí, dalt d’aquesta talaia rocosa. Fa vint-i-cinc anys que en Josep Forcada n’és el guia. Em subratlla la bellesa de l’església, em parla de retaules robats i em presenta la Venus del Penedès, un cap romà de marbre. 

Sopo amanida de tomàquets secs i ànec mut de Cal Padrí. Ells mateixos crien l’aviram. Gustós i reconfortant, l’àpat arriba en un final de dia esgotador. Per sort, a l’allotjament rural Cal Dragano m’espera un jardí ple de racons relaxants. Totes les cambres tenen nom de raïm. Ja oloro que sóc prop de la vinya. 

“Al Penedès hi ha ara uns dos-cents cellers, i ja sembla que en siguem massa. En canvi, a llocs com la Xampanya protegeixen els productors petits. Allà potser n’hi ha deu mil. Elaboren poques ampolles però ja en tenen prou per viure. I el territori ho agraeix.” L’Assís Suriol pertany a una d’aquestes famílies penedesenques d’arrel. M’acompanya cap al seu celler, al castell de Grabuac, on almenys set o vuit generacions de Suriols hi han fet vi i cava. 

Diu que veuré, de lluny, quines són les seves vinyes. Són aquelles? Les que estan plenes de males herbes? “Per mi això és vida, els camps nets i llaurats em semblen un desert. Les plantes m’indiquen què passa a la terra: si necessita aigua, si hi falta nitrogen... I els bitxos es mengen entre ells, així combatem algunes plagues. Elaborem un producte cent per cent ecològic, amb pràctiques biodinàmiques. Fem poca producció, però ben feta.” Al castell de Grabuac tasto les refrescants bombolles d’un cava honest amb la terra que el veu néixer. 

La bicicleta elèctrica és un vehicle genial: no cansa, no fa soroll i avança lleuger

I segueixo l’excursió entre files de garnatxa, sumoll, malvasia, xarel·lo... Però ara vaig més ben calçada: avanço entre vinyes amb una bicicleta elèctrica. Quina sensació! No costa gens perdre’s per aquest Penedès que sembla pla, però que t’acaba enganyant amb petits turons. “No pateixis, que amb el GPS que porta la bici sempre sabràs on ets. Aquí tots els camins són oberts, no hi ha tanques enlloc. Fixa’t un destí, i arriba-hi per on vulguis”. M’ho diu en David Sala, del Centre Burricletes Penedès-Garraf. Aquest és un vehicle genial per fer ruta. No cansa, no fa soroll, avança lleuger. Per una teranyina de carreteres locals i camins de vinya, pedalo des de Grabuac cap a la Granada, Santa Fe i el Pla del Penedès... M’aturo per veure treballar a les finques. O per fer fotos a uns ceps vells, ben recargolats. Quina calma. 

L’americà boig

I sense suar gota, ja sóc al celler Jean Leon. Dino al camp. Pa cruixent i embotits de Queviures Mitjans, un referent a la comarca. De postres, carquinyolis de Sant Quintí. Un pícnic excel·lent, acompanyat d’un vi de caràcter, com el seu creador. “Recordo en Jean Leon passejant per la finca, sempre amb el seu vestit blanc. Aquí li deien el americano loco. Va fer arrencar totes les vinyes autòctones i va plantar el primer chardonnay d’Espanya. I va ser dels primers a emparrar els ceps”, diu en Josep Bruna, pagès de mans avesades a la feina que des dels disset anys treballa a la propietat. 

Aquí s’hi elaboren vins de finca: utilitzen només el raïm d’una vinya concreta i per això són únics. Entro a la cava on envelleixen, quatre metres sota terra. Penombra. Silenci sepulcral. I la sensació que dins les bótes alguna cosa es transforma i creix.

Adéu a les vinyes. M’esperen el riu i l’art. Camino fins a Sant Pere de Riudebitlles, on les dues coses tenen nexes profunds. “Aquí l’aigua porta molta calç i és perfecta per fer paper, perquè ajuda a fer que la fibra s’enganxi. Només al poble hi havia hagut una dotzena de molins paperers en funcionament”. Trobo en David Ribas al seu taller de pintura. Sovint utilitza el paper com a suport de les seves idees. 

El vi de Hollywood

Santander crema l’any 1941. I la família de Ceferino Carrión es queda sense casa i a la ruïna. Decideixen buscar com guanyar-se la vida a Barcelona. Però en Ceferino té un somni: travessar l’oceà. Amb dinou anys ho intenta diverses vegades com a polissó des del port francès de Le Havre. A la vuitena ho aconsegueix i es planta a Nova York. Allà es reinventa: es converteix en Jean Leon. Fa de taxista i de cambrer. I gràcies al seu carisma, acaba relacionant-se amb les celebritats de Hollywood dels anys cinquanta. Frank Sinatra li dóna feina al restaurant Villa Capri. I amb James Dean obre local propi a Beverly Hills, l’Scala. Prestigi, glamur, luxe, exclusivitat. Leon viu en aquest ambient i vol oferir un vi, també únic, a la seva clientela. Acaba comprant la finca a Torrelavit, però pocs d’aquí en tasten cap ampolla, perquè se les emporta al restaurant. Poc abans de morir ho ven tot a la família Torres, que dóna a conèixer els vins a tothom. Ara porten noms tan evocadors com Vinya La Scala, Vinya Le Havre o 3055, el número de llicència del taxi que Jean Leon conduïa per Broadway.