Tinc al davant una bonica perspectiva: tres rutes urbanes i dos dies per conèixer millor el Penedès, on visc des de fa tres anys. En aquest paradís del cava i el vi, els pobles esquitxen vastes extensions de vinya i ens regalen carrers amb encant, edificis modernistes i moltes històries. Aquesta que us explico és la meva particular.
El fotògraf Dani Codina i jo hem quedat a la Fassina, el Centre d’Interpretació del Cava de Sant Sadurní d’Anoia, amb la Natàlia Turch, del Patronat de Turisme. L’edifici on ens trobem és una antiga destil·leria d’aiguardents construïda el 1814, que a les acaballes del segle XIX va ser un dels primers indrets on van començar a elaborar cava.
Hi hem quedat perquè ens acompanyarà durant els onze quilòmetres que volem recórrer per un dels Camins per la Capital del Cava, que l’Ajuntament ha senyalitzat per a caminants, corredors i ciclistes. Nosaltres seguirem el del Bosc d’en Mestres, que identificarem pels pàmpols de color rosat.
Abans de començar la caminada, la Natàlia Turch ens situa: som a l’eix central de Sant Sadurní, que travessa aquest municipi de cap a cap: “Molts propietaris de cellers volien mostrar el seu poder econòmic i a la primeria del segle XX van demanar a arquitectes de renom de Barcelona que els construïssin un edifici”. Mentre caminem, badem amb alguns d’aquests palauets.
Roselles amb ritme
Un cop deixem les darreres cases, aviat ens trobem envoltats de pinedes i camps. La majoria són de vinya, però també n’hi ha de cereals. “Mireu quants pipiripips!”, assenyala la Natàlia. Amb aquest nom tan sonor i rítmic és com en diuen aquí de les roselles. Els marges del camí també estan esquitxats per olivereres i ametllers.
En arribar al bosc d’en Mestres topem amb una vinya amb rosers plantats a l’extrem d’algunes passades de ceps. “Ho havíeu vist mai? Els rosers són una planta molt sensible, així que són els primers a posar-se malalts si hi ha una malura”, ens aclareix la nostra guia. Així que fan d’alerta? “Exactament”.
A les vinyes hi ha rosers perquè són molt sensibles i avisen si hi ha alguna malura
Durant el recorregut gaudim d’una vista excepcional. Cap a un costat s’estén la plana del Penedès, davant tenim les serres d’Ordal. I si mirem cap al nord-est, topem amb Montserrat, la serra de l’Obac, Sant Llorenç del Munt i, quan fa bon dia, els cims del Montseny.
Quan tornem a ser a Sant Sadurní, anem a petar de nou a l’eix central de la població. El Joan Martínez ens espera al restaurant Ticus. Per regar el menú ens serveixen cava des del primer plat fins a les postres, un costum molt estès a Sant Sadurní.
Cap al Vinseum
Després de fer un cafè ens acomiadem perquè a Vilafranca ens espera l’Anna Güixens, del Servei de Comerç i Turisme. Ens proposa que primer visitem el Vinseum, el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, situat en un palau medieval. Una de les millors col·leccions és la de vi, que testimonia segles d’activitat en el cultiu de la vinya i en la producció de vi als cellers catalans.
“Sabeu diferenciar els ceps segons el tipus de raïm?”, ens repta l’Anna Güixens quan acabem la visita. Al Vinseum hem après moltes coses, però aquesta encara no! Per ajudar-nos-hi, l’Ajuntament ha senyalitzat fins a vuit varietats de vinya, que anem descobrint per un camí de tres quilòmetres als peus de la muntanya de Sant Pau.
Com que disposem de temps, decidim seguir el camí que puja fins al mirador de Sant Pau, des d’on gaudim d’una vista excepcional. Fa poc han inaugurat el mirador Miravinya, i en aquest pujol han instal·lat el que anomenen Postals de Vilafranca, per millorar encara més l’experiència de contemplar en miniatura Vilafranca i el món de la vinya que l’envolta.
Tornem a la ciutat i la parada següent la fem al campanar medieval de la basílica de Santa Maria. Ens enfilem per la llarguíssima escala de cargol. Dins d’aquesta construcció hi ha un rellotge d’engranatges del 1929, que és una meravella tècnica. El que em deixa atònita és que en època medieval els monjos que s’ocupaven de les campanes vivien també entre aquestes parets. Quan arribem al capdamunt, ens trobem amb una panoràmica de 360 graus. I ens acomiadem del sol, que ja es pon.
Per sopar ens esperen a Cal Ton. El cuiner i propietari, en Ton Mata, subratlla que treballen amb producte autòcton i que a la carta no hi falta el gall negre del Penedès. El fotògraf té allotjament per passar la nit a la Casa Tornér i Güell, un allotjament exquisit de quatre estrelles. Jo visc en un poble proper, Vilobí del Penedès, així que ens acomiadem i agafo el cotxe. Però no torno sola a casa: m’acompanyen els records d’un dia molt intens.
L’endemà al matí recullo el Dani Codina i ens dirigim cap al Vendrell. Avui continuarem envoltats de vinya. Anem fins als cellers Avgvstvs Forvm. Situada sobre l’antiga Via Augusta, aquesta finca té renom internacional sobretot pel vinagre que elaboren, que fins i tot acompanya el menú de l’àpat anual dels premis Nobel. Marko Moritz, que ens fa la visita, ens revela una de les originalitats d’aquest celler: una setantena de les bótes on crien el vinagre es guarda durant anys (més de vint!) a les sis cabanes de pedra seca que hi ha entre vinyes. Espectacular.
Deixem enrere el celler i aparquem a prop de l’estació de tren del Vendrell -després hi tornarem, amb tren, per recollir el cotxe. La mare de Pau Casals, el músic vendrellenc més internacional, el va començar a portar a descobrir el mar a la platja de Sant Salvador. I aquí és on ens encaminem. Ho fem per la via verda, ben senyalitzada, que passa al llarg de tres quilòmetres entre la via del tren i les vinyes, i enllaça el nucli de la capital del Baix Penedès amb el seu barri marítim. Ens guia el Toni Duart, del Nordic Walking Series. Aquesta empresa fa propostes de caminades pels senders i corriols de la comarca amb la tècnica de la marxa nòrdica, que consisteix a caminar ajudat per uns bastons similars als de l’equí de fons.
El mar ens rep amb el seu magnetisme. El contemplem des de l’edifici on Pau Casals compartia llargues estones amb la família, els amics i els habitants de Sant Salvador ara fa un segle, i que actualment és la Vil·la Museu Pau Casals. I ens acomiadem del Penedès des del restaurant del mateix museu, tot degustant els productes que ofereixen aquestes terres bressolades pel verd de la vinya i el blau del mar.
Aquest article es va publicar en el número 197 del Descobrir (Juliol 2014)