Paulina Pozzali mirava per la finestra del Palau Mercader. La complaïa la vitalitat dels ocells que piulaven als jardins de la finca i esquivava la mirada inquietant de les aus dissecades en algunes sales del Palau. Després d’haver interpretat òperes al Liceu, escrit articles sobre moral cristiana i conegut en persona el papa Pius XI, a la comtessa de Bell-lloc només li quedava un somni per complir: que el Palau sortís de la letargia i fos transformat en un centre d’acollida d’estudiants.
No era el que hauria volgut el comte Arnau de Mercader, que abans de morir va manifestar la voluntat de cedir els seus béns al municipi de Cornellà, inclosa la curiosa col·lecció d’ocells exòtics i animals dissecats que havia heretat dels seus avantpassats. Però la vídua insistí a crear-hi una institució eclesiàstica per a universitaris, assessorada pel seu confessor personal, Albert Bonet, canonge de Barcelona, que vivia al mateix Palau Mercader i amb qui les males llengües apuntaven que podia tenir una relació sentimental.
La lluita dels veïns va forçar la preservació i obertura al públic de jardins privats com el de Can Mercader
Avui, passejant pel parc de Can Mercader, costa de creure que el Palau i els jardins van estar a punt de ser urbanitzats. L’oposició dels veïns del barri d’Almeda de Cornellà va forçar que es preservés la finca per al seu ús públic, tal com hauria volgut l’últim comte de Bell-lloc. Dels jardins històrics en queda la gran avinguda de plàtans i, a la part posterior del Palau, uns jardins romàntics del XIX amb una petita gruta i diverses basses. L’aigua és un element característic d’aquest petit verger, on destaquen tant els Gegants del Parc, un grup de grans plàtans inclinats que formen part de l’itinerari botànic del parc, com les palmeres washingtònies, els cedres i el gran negundo. Una mica més amunt hi passava el canal de la Infanta, que regava els camps de l’antiga hisenda agrícola (encara hi passa, però va ser soterrat). I dominant tot el complex s’aixeca un singular caprici del marquès, la Torre de la Miranda, un mirador neomudèjar que domina la part baixa del Llobregat.
El refugi dels Vidal
Era freqüent que les famílies benestants de Barcelona tinguessin residències d’estiu als afores de la ciutat, palauets elegants envoltats per extensos jardins en antigues finques agrícoles. Com a Can Mercader, la història de Can Vidalet ens porta a uns antics camps de conreu que la família Vidal va convertir en uns jardins exuberants a finals del segle XIX.
En aquest cas, el templet neoclàssic sobre l’estany és l’emblema de Can Vidalet, una altra de les joies de la xarxa de parcs metropolitans. El repte d’aquests espais és preservar-hi el difícil equilibri entre la conservació d’un espai històric i la necessitat d’oferir usos socials i esportius de qualsevol parc públic. Al que fou el refugi privat dels Vidal, avui tothom hi pot trobar el seu racó: les famílies amb nens hi tenen àrees de jocs, els esportistes aprofiten la nova zona d’entrenament i els amants de la natura poden gaudir de l’itinerari botànic, que inclou el bellaombra centenari que hi ha al costat de l’Escola Oficial d’Idiomeso el monumental pi blanc vora l’estany.
Can Vidalet també és un espai d’investigació: hi ha diverses caixes niu observa i registra ocells i la Universitat de Barcelona hi dua terme estudis de recerca. Com en tots els parcs de l’àrea metropolitana, s’hi té en compte la sostenibilitat. L’aigua dels estanys no es tracta químicament per afavorir la presència de fauna i flora, i les restes d’esporga es reaprofiten per fer encoixinats al voltant dels arbres i evitar les males herbes i la pèrdua d’aigua. I per impulsar els valors de sostenibilitat, l’antic safareig acull una aula d’educació ambiental.
De Guinea a l'Hospitalet
Al segle XIX, no era habitual veure un nen africà a l’Hospitalet. Per això, quan sortia de la finca de Can Buxeres per comprar i fer encàrrecs, l’Amadeu, com li deien a la casa, cridava l’atenció. Els Buxeres comerciaven amb cafè i cacau de les illes de Guinea i, cap al 1905, van portar aquest nen en un dels seus viatges per treballar al servei de la casa. No aprofundirem en el drama d’aquest infant guineà, però la seva és una de les històries que ens vénen al cap quan passegem pel parc de Can Buxeres, una finca que al segle XVIII era coneguda amb el nom de Ca n’Alemany i que l’advocat Lluís Buxeres va comprar l’any 1877.
La vella casa pairal va ser transformada en palauet i els camps del voltant van ser convertits en elegants jardins on l’arquitecte modernista Joaquim Raspall inclogué una font ornamental de trencadís, diverses jardineres i un festejador modernista. L’any 1936, Enric Buxeres va ser assassinat i durant la Guerra Civil, com altres propietats burgeses, Can Buxeres fou ocupada i col·lectivitzada pel Comitè de Milícies Antifeixistes i es va convertir en la seu de l’Escola Ferrer i Guàrdia. Com altres finques, fou retornada a la família l’any 1939. Alguns edificis, com aquest, van ser retornats en força bon estat. Però no va passar el mateix amb el Palau de Torreblanca, entre Sant Joan Despí i Sant Just Desvern.

Un laberint de xiprers s’aixeca allà on hi havia el Palau de Torreblanca, com una metàfora de l’atzarosa història d’aquesta propietat. Després de la guerra, es trobava en tan mal estat que la família el va fer enderrocar anys més tard. Torreblanca era al segle XVIII una de les hisendes més pròsperes de la zona. El marquès de Monistrol va fer construir el palau neogòtic envoltat de jardins romàntics.
Avui, els jardins revelen fragments d’aquella història que recomponem, com un trencaclosques, mentre passegem: les grutes i l’imponent salt d’aigua del llac ens parlen del poder d’una família que va crear un dels millors jardins romàntics del país; la gruta de la Mare de Déu de Lourdes, amb pedra de Montserrat, revela la devoció religiosa dels marquesos, i el gran roserar, gestionat per l’Associació Amics de les Roses i l’AMB, ens recorda que el capatàs i apoderat de Torreblanca fou Simó Dot, premiat per la seva tasca com a agricultor i jardiner, i pare de Pere Dot, reconegut per adaptar la rosa al clima mediterrani i crear centenars de noves varietats de roses. A més de la Festa de la Rosa de finals de gener, el Parc de Torreblanca es manté viu amb el Mercat de Pagès, els diumenges, i el cicle de visites i tallers de la Jugatecambiental.
Aquest article es va publicar en el número 238 del Descobrir (Desembre 2017)