Pedalant pel bicolor massís del Garraf

Tot passejant pel massís del Garraf descobrirem que aquesta també fou terra de senyors, donzelles i poetes. L’objectiu és arribar al castell d’Eramprunyà, antiga possessió d’una de les famílies nobles més rellevants de la nostra edat mitjana: els March

Les vistes del racó de les Mallades
Les vistes del racó de les Mallades FOTO: Ernest Costa
25 d'agost de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

Començarem la nostra ruta a Begues, població del Baix Llobregat situada a 400 m d’altitud i ubicada dins el marc natural del massís del Garraf. Comencem a pedalar al col·legi de Sant Lluís de Pla i Amell cap al barri de la Rectoria, un petit veïnat que es construí al voltant de l’antiga església de Sant Cristòfol. Davant de la parada d’autobusos surt el camí que hem d’agafar per anar al castell d’Eramprunyà. El camí, que transcorre per una pineda i alguna vinya, ens porta fins a una pista més ampla que puja de la carretera de Gavà, nosaltres l’agafarem cap a la dreta i deixarem que ens condueixi fins al castell.

Les runes d’aquesta antiga fortalesa, que es troba dalt d’uns penya-segats de gresos i conglomerats rogencs, estan carregades d’història i de bones vistes: gran part de les muntanyes del Baix Llobregat, la gran plana del delta del Llobregat i part del massís del Garraf se’ns mostren als peus. Sembla ser que tot el que es veu era dels senyors del castell. La família March, senyors d’Eramprunyà entre 1323 i 1548, va deixar una important petja en aquestes terres: consellers reials, cavallers i poetes. Cal recordar que fou Jaume March II qui va rebre l’encàrrec del rei d’organitzar els primers jocs fl orals de Catalunya i que el poeta Ausiàs March, de la part valenciana, també era parent dels senyors d’Eramprunyà.

Reculem des del castell i tornem a la pista principal que seguirem fins a trobar l’indicador del PR-C 39 cap a la Clota i can Tardà. Ara caldrà baixar de la bicicleta uns metres, perquè el camí va per un estret corriol entapissat de pedres calcàries blanques, les més típiques del massís. El caminet ens porta fins a la creu de la Clota, on hi ha una gran cruïlla de camins; nosaltres anirem per la pista de la dreta, que ens durà de retorn a Begues. Explica la llegenda que per aquests camins transitava un bacallaner que viatjava a peu de Sitges fins a Begues per anar a vendre. L’home era força fatxenda, presumia de valent, i cansats de sentir-lo, els beguetans van voler-lo escarmentar. Una nit, quan tornava cap a Sitges, dos joves van amagar-se pel camí i arrossegant unes cadenes de ferro anaven dient: “Què vols, Llucifer? "Vendre l’ànima d’aquest bacallaner!" L’home es va espantar tant que no tornà mai més per aquests rodals.

Nosaltres sí que hi tornarem, perquè al Parc Natural del Garraf ens esperen un munt de rutes més per descobrir. Proposta. Sant Jaume amb la Cucafera. De l’extens bestiari de foc que tenim als Països Catalans, la Cucafera de Begues és un exemple força interessant. Es tracta d’un gran drac de foc (10 metres!). Diu la llegenda que la bèstia va sortir de la cova per rescatar la donzella Rosaclara i retornar-la al costat del seu pare, el senyor del castell d’Eramprunyà. La Cucafera fou creada el 1934 i va ser reconstruïda al 1977; de llavors ençà, cada any, per Sant Jaume, quan Begues està de festa major, surt del cau per anar a córrer pels carrers de la població.