Francesc Armengol és un nom clau en la història de Sitges. Sabadellenc de naixement, Armengol es va enamorar d’una vila que, a començaments del segle XX, era un racó de pescadors i pagesos que vivien dels horts i les vinyes, a més de la indústria sabatera local. Per a aquest empresari, Sitges reunia les condicions necessàries per esdevenir la Niça catalana, un lloc idíl·lic on les classes benestants catalanes poguessin estiuejar. Per fer-ho possible, Armengol va projectar la urbanització de tot un espai, al sud del terme de Sitges, que reuniria les principals famílies burgeses en cases d’estil noucentista, un gran hotel, un casino dins del mar, uns jardins espectaculars i, fins i tot, un autòdrom. El seu projecte urbanitzador es va aprovar el 7 d’octubre del 1918 i la inauguració es va fer el 8 d’abril del 1933.
El projecte urbanístic incloïa un casino dins del mar, que no es va arribar a fer mai
Malgrat que la iniciativa va quedar a mig fer, sí que va crear un estil propi que va evitar que en aquell sector s’hi urbanitzés massivament amb l’arribada del turisme dels anys cinquanta i seixanta. Terramar, però, havia de ser més que una urbanització: havia de ser l’exemplificació d’un nou corrent artístic, el noucentisme. Aquelles antigues terres d’horts esdevindrien un ideal de bellesa, una ciutat jardí amb totes les comoditats per a unes fortunes que estaven disposades a comprar aquesta parcel·la de felicitat. Francesc Armengol havia vist món arran dels seus negocis i viatges i va avaluar encertadament que les millors cases barcelonines estarien disposades a invertir en el seu somni.
A prop de l’aeroport
La neutralitat de l’Estat espanyol en la Primera Guerra Mundial havia estat un negoci pròsper per a moltes indústries catalanes, que arribaven als feliços anys vint en la millor de les disposicions. Francesc Armengol va triar Sitges per la seva situació geogràfica —amb estació de tren i prop de l’aeroport—, el massís del Garraf resguarda del vent del nord i una llarga platja for ça plana permet un bany tranquil. A més, segons l’historiador Miquel Marzal, “Sitges tenia l’encant cultural que li havien donat Rusiñol i el Modernisme”.

El turisme que ocuparia els 500.000 metres quadrats havia de tenir atractius de sobres: es va construir un parc rere el primer Hotel Terramar, van arribar els grans xalets (una vintena de cases noucentistes entre 1919 i 1936) i l’Ajuntament va impulsar un passeig marítim que lligava el nucli urbà amb aquell nou sector. L’any 1922 es va inaugurar un altre dels grans actius: un autòdrom edificat a l’estil d’aquells que Armengol havia vist a Indiana, aquest cop en terrenys de la veïna Sant Pere de Ribes, però amb la vocació de completar el projecte Terramar. Aquesta iniciativa, però, junt amb la recessió en la indústria catalana que s’acostava, va acabar tirant pel terra les expectatives d’Armengol, que va veure amb desesperança com el negoci feia fallida.
Rere l’ideal de bellesa
Pel camí van quedar en projecte un casino que s’havia d’alçar enmig del mar, un baixador per als trens de luxe, pavellons per a petits comerços i un petit port. Isabel Coll, doctora en Història de l’Art i autora del llibre Arquitectura de Sitges 1800-1930, considera que “es tracta de la primera ciutat jardí. Era un projecte d’una modernitat absoluta”.
Josep Maria Martino és el responsable de la majoria de les cases de Terramar
Si bé l’aspecte econòmic era fonamental per tirar endavant el negoci, Francesc Armengol es va envoltar d’un grup d’intel·lectuals, com ara Josep Carbonell i Gener, que van propagar l’ideal de bellesa que es volia per a Terramar.
L’escriptora i historiadora Vinyet Panyella assegura que “Terramar era un puntal del noucentisme, amb una idea de l’estètica basada en l’equilibri i la claredat”. L’admiració per aquell llegat artístic es pot repassar en autors com J. V. Foix, David Jou o la mateixa Vinyet Panyella, que comenta que “la meva editorial es diu Llibres de Terramar perquè vol recuperar l’harmonia i la serenitat que transmet el noucentisme des de les seves cases fins a les seves creacions literàries”.
Aquest article es va publicar en el número 117 del Descobrir (Febrer 2008)