En les nits de lluna plena, els habitants de Sant Iscle de Vallalta asseguren que, des de les entranyes del Montnegre, se sent el plany d’un home enamorat. Expliquen que un pastor que passejava el ramat a prop del gorg que fa el rierol al sot de Can Maresme, a prop de la masia de ca l’Oller, hi va veure un grup de dones de gran bellesa que dansaven al compàs d’una música captivadora.
Uns mesos després, una d’elles esperava un fill mortal. El dia del part les nimfes van demanar ajuda a una dona vella que vivia a can Patiràs, una masia pròxima. En agraïment, l’obsequiaren omplint-li el davantal amb quelcom que no havia de mirar fins a arribar a casa. L’accidental llevadora, però, no va resistir la curiositat i en veure-hi només segó el llençà a la riera tota indignada. Després, va adonar-se que algunes pells del blat s’havien convertit en or i desesperada per la impossibilitat de recuperar els guanys es llançà al riu. Els crits de cobdícia de la vella avui es barregen amb els plors del noi, que mai més va tornar a veure la seva estimada.
En les nits de lluna plena, els habitants de Sant Iscle de Vallalta asseguren que, des de les entranyes del Montnegre, se sent el plany d’un home enamorat. Expliquen que un pastor que passejava el ramat a prop del gorg que fa el rierol al sot de Can Maresme, a prop de la masia de ca l’Oller, hi va veure un grup de dones de gran bellesa que dansaven al compàs d’una música captivadora. Uns mesos després, una d’elles esperava un fill mortal. El dia del part les nimfes van demanar ajuda a una dona vella que vivia a can Patiràs, una masia pròxima. En agraïment, l’obsequiaren omplint-li el davantal amb quelcom que no havia de mirar fins a arribar a casa. L’accidental llevadora, però, no va resistir la curiositat i en veure-hi només segó el llençà a la riera tota indignada. Després, va adonar-se que algunes pells del blat s’havien convertit en or i desesperada per la impossibilitat de recuperar els guanys es llançà al riu. Els crits de cobdícia de la vella avui es barregen amb els plors del noi, que mai més va tornar a veure la seva estimada..
Vegetació espessa, històries fantàstiques
La llegenda de les dones d’aigua és una de les més conegudes del Montnegre, però no és pas l’única. El fet que aquest conjunt muntanyós hagi estat habitat des de la prehistòria i que alguns dels seus racons creïn una sensació de misteri per l’espessa vegetació, ha generat la proliferació de llegendes i històries fantàstiques. Un dels indrets d’obligada visita si es passeja pel Montnegre és Hortsavinyà, al terme de Tordera. Una de les rutes més boniques per arribar-hi és des de la vila costanera de Pineda de Mar a través del camí de les Costes. Una mica més a munt del sot del Fresquet, busqueu la creu d’en Manuel. En aquest indret, dos germans enamorats de la mateixa mossa van barallar-se fins a la mort. El vencedor, rosegat pel penediment, va gravar una creu a la roca i hi va deixar un ram de flors, tradició que avui encara segueixen alguns caminants.
Espais de pregària entre frondosos boscos
Un cop a Hortsavinyà, a l’edifici del vell hostal, convertit avui en Centre d’Informació del Parc del Montnegre i el Corredor, us donaran detalls de possibles rutes i potser us explicaran alguna història; per exemple, com va desaparèixer el tresor de la rectoria. Un dia es va presentar un saurí a Hortsavinyà a la recerca d’allotjament. Com que l’hostal era ple, va passar la nit a la vella rectoria. Però l’endemà, quan els veïns hi van fer cap tot estava regirat, hi havia un forat a la paret i el saurí s’havia fos. Davant la possibilitat que el foraster hagués trobat un tresor amagat, van decidir ensorrar l’edifici. Si hi havia hagut un tresor, també n’hi podia haver dos. Però mai no se n’ha trobat cap més...
La roca del Drac recorda la història que fa molts anys n’hi vivia un a la zona
La construcció més vistosa d’Hortsavinyà és l’ermita de Sant Llop, bisbe franc que en temps de Carlemany va fer una gran tasca de cristianització. Al Montnegre, com en altres indrets, aquest animal era un maldecap per als pastors. Diu la tradició popular que, si el llop veu primer la persona, aquesta es queda muda, però si es produeix a la inversa, és l’animal qui perd la veu. Antigament, s’invocava sant Llop per curar el mal de coll i l’afonia. I una manera d’evitar aquests mals era precisament bevent l’aigua curativa de la font d’Hortsavinyà, actualment soterrada.
Si parlem d’animals feréstecs, no podem oblidar els dracs. S’explica que fa molts anys n’hi vivia un que espantava els habitants de la zona. Els incrèduls avui poden visitar la roca del Drac, un espectacular aflorament de quars coronat per diversos brots de lledoner ubicat molt a prop de Sant Celoni (trobareu la roca en direcció a Vilardell, un cop passat el molí d’en Coll). La història explica que un dia sant Martí, amb aparença de pobre, va trucar a la porta del castell de Vilardell -avui desaparegut- i quan va sortir el senyor del castell, només hi havia una espasa, gràcies a la qual va matar el drac i victoriós va clamar: “Braç de virtut, espasa de cavaller, has mig partit la roca i el drac, també”. Però el veritable conjur era: “Espasa de virtut, braç de cavaller...”. I en donar més importància al braç que a l’espasa, aquesta el desprotegí. Quan la sang de la fulla li tocà la pell, caigué mort. Després, Alfons III, nét de Jaume I, va comprar aquesta espasa el 1286 a Berenguer de Vilardell, i els monarques catalans van lliurar-hi moltes batalles.
La taula de les Bruixes és una gran roca de granit amb presència de cassoletes i gravats
No tots els senyors de la contrada, però, eren admirats. El senyor de Montnegre generava pànic entre els seus vassalls. Un dia va raptar una donzella d’Òrrius i el marit, amb la intenció de recuperar-la, va anar fins a la fortalesa -ubicada al costat de l’església de Sant Martí, però avui desapareguda. El jove no va poder ni travessar la porta: un llamp va caure sobre la construcció, provocà un incendi i en pocs minuts la reduí a un munt de cendres. Per expiar les purgues del senyor, a sobre s’hi aixecà un temple. La geografia del Montnegre també ha captivat les bruixes. Dos topònims fan referència de forma clara a la seva presència: al nord, la plaça de les Bruixes (Vallmanya), i al sud, a prop de Collsacreu, el pla de les Bruixes, on encara es poden veure alguns menhirs tombats. La tradició diu que en una cova d’aquest darrer indret es va trobar una verge bruna coneguda sota l’advocació de santa Maria de Goscons; important talla del segle XII que desaparegué durant la guerra del Francès.
Històries de bruixes i rituals de sang
Però, sobretot, dos altres indrets criden l’atenció. En primer lloc, l’anomenada taula de les Bruixes, ubicada molt a prop d’Hortsavinyà, una gran roca de granit amb presència de cassoletes i gravats de l’època del neolític i calcolític. De tot el conjunt destaca una línia central que va d’est a oest i acaba en una cassoleta. I, en segon lloc, la pedra de les Olles, situada a Sant Iscle de Vallalta, en una cruïlla de camins sobre la capçalera de Can Gras, que aigües avall passarà a ser la riera de Vallgorguina. La pedra de les Olles és un espai format per tres grans pedres solcades per unes vint-i-cinc cassoletes. Diuen que en aquests indrets les bruixes sacrificaven animals i hi feien rituals amb la sang. Avui, pocs es creuen aquesta història, però per prudència intenten no passar-hi pels volts de Sant Joan.
Aquest article es va publicar en el número 265 del Descobrir (Març 2020)