Els secrets del Montnegre

Roures africans, lliris de neu i castanyers s'amaguen entre les boscúries

Bosc a prop de Sant Martí de Montnegre
Bosc a prop de Sant Martí de Montnegre FOTO: Adriana Olsina
25 de febrer de 2020 a les 00:00
Guardar a favorits

El Montnegre és el massís de la serralada Litoral de cims més alts: el turó d’en Vives fa 760 metres i el turó Gros, 758. Els relleus són prou elevats per permetre que a les parts més altes, a manera d’illa terra endins, s’hi facin boscos caducifolis de castanyers, faigs i roures a prop del mar, completament envoltats de bosc mediterrani.

L’orientació de la muntanya també influeix de totes totes en aquest fenomen: la serra s’allargassa paral·lela a la costa, de manera que un dels vessants (el maresmenc) queda a la solana, mentre que l’altre vessant (el vallesà) té exposició obaga. Això permet que el bosc caducifoli hi davalli fins als 500-600 metres sobre el nivell del mar, mentre que a la solana no apareix ben bé, i encara, fins als 700 metres.

Una marinada refrescant

Els boscos caducifolis extramediterranis es veuen afavorits per una precipitació anual que volta els 900 mm i per l’efecte temperador i refrescant de la marinada estival, que sovint es condensa a les cotes més altes de la muntanya bo i formant-hi boires orogràfiques singulars, de les quals ja en parlava l’insigne botànic Pere Montserrat al llibre Flora de la Cordillera Litoral Catalana, del 1968. I per dessota d’aquesta illa, el Montnegre té, com un enorme llençol, un contínuum gairebé infinit de bosc mediterrani que cobreix valls i serres des de la Tordera a la plana del Maresme. Aquest caràcter forestal de la muntanya l’evidencia la toponímia: el nom deriva del llatí Monte Nigro -més de 1.000 anys enrere-, en referència al color fosc que hi té, de lluny estant, la boscúria.

Al Montnegre hi ha boscos caducifolis de castanyers, faigs i roures a prop del mar

Tot plegat fa que el Montnegre sigui el límit meridional d’algunes espècies de fauna i flora centreeuropees i, fins i tot, atlàntiques, que arriben fins al Montnegre però que no poden fer-se gaire més al sud. És el cas de la rata dormidora (Glis glis) o del ratolí lleonat (Apodemus flavicollis), que cria a les rouredes de les carenes, o, pel que fa a la flora, del bruc vermell (Erica cinerea), una petita mata que hom troba a les landes dels països atlàntics i que al Montnegre es fa, sobretot, als vessants orientals de la muntanya; de l’elegant lliri de neu (Galanthus nivalis), que es fa a la verneda de la riera de Fuirosos, a Sant Celoni, o de la betònica alpina (Stachys alpina) i l’hipèric pulcre (Hypericum pulchrum).

És un contínuum gairebé infinit de bosc mediterrani que cobreix valls i serres

El 'negoci' del suro

No cal dir que el Montnegre té els boscos propis de la serralada Litoral, com ara alzinars (coneguts com a aulets), pinedes, suredes... Aquestes darreres hi tenen una importància notable, no tan sols per llur gran extensió, sinó per l’aprofitament del suro que se’n fa. Colles de bosquerols, ara majoritàriament de procedència estrangera, en lleven l’escorça per a taps, aïllaments... De tota manera, les irregularitats en el preu i l’afectació pel corc del suro fan que sigui un aprofitament no sempre prou rendible.

Natura

Interioritats del massís

És moment de veure les curiositats, els punts forts i els punts febles d’una de les masses forestals marineres més extenses dels Països Catalans. Un univers forestal tan ric com poc conegut ubicat molt a prop de Barcelona, a cavall del Vallès Oriental i el Maresme.

 

Un mar de boscos

Gairebé el 95% de l’àrea protegida del Montnegre són boscos, que destaquen per ser a prop de la gran conurbació barcelonina i del mar. Un fet que només es repeteix en el veí massís de les Cadiretes o a les Gavarres. El turó d’en Vives és el cim més alt (760 m) del massís.

Les conseqüències de la benzina: adéu al gerani de bosc

Secularment, els boscos del Montnegre havien estat carbonats per a l’obtenció de combustible, però també se’n treia fusta, feixines per als forns, s’hi coïa carbonet... Ara, els combustibles fòssils han reduït els aprofitaments del bosc i, és clar, els beneficis que comportaven. Un cas curiós és el del gerani de bosc autòcton (Geranium lanuginosum), molt rar al país, amb unes llavors que necessiten temperatures molt altes (foc) per germinar. Desaparegut el carboneig, l’espècie fa més de 70 anys que no hi ha estat retrobada.

Un regal inesperat: la cirereta del pastí

El cirerer bord (Prunus avium), o cirer, segons la designació local, és un arbre silvestre que fa rodals a les fondalades i obagues del Montnegre (a les zones més humides fa bosquetons com a cap altre punt del país). És una de les singularitats més belles del massís: a la primavera la muntanya se n’engalana amb la florida blanca i, arribat el novembre, perd la fulla que abans s’ha encès amb una vermellor enardida. Dos bons moments per perdre’s pel Montnegre.

Però al Montnegre els boscos més coneguts o rellevants per la seva singularitat són els caducifolis. El més popular és la castanyeda per l’aprofitament que se’n fa del fruit, encara que val a dir que les plantacions al Montnegre -bagues o, popularment, perxades- tenien l’aprofitament fuster com a objectiu principal. És, per tant, un arbre no autòcton, però introduït de fa força segles. Cent anys enrere la confecció de rodells (discs de fusta que tenien diferents usos) donava feina a colles de bosquerols especialitzats: els rodellaires. El profit econòmic que se’n treia explica que les castanyedes estiguin molt difoses a les obagues de la part mitjana i alta de la muntanya.

L’elegant lliri de neu es fa a la verneda de la riera de Fuirosos, a Sant Celoni

Però pel que fa a rellevància biogeogràfica, les rouredes són els boscos caducifolis més importants de la carena. Singularment, els conformen dues espècies de roures, que molt sovint s’hi barregen: el roure de fulla gran (Quercus petraea) i el roure glaner o africà (Quercus canariensis).

Comú al Montseny i al Pirineu, el roure de fulla gran ocupa al Montnegre la solana. El roure africà o glaner, en canvi, prefereix l’obaga. Té una distribució molt més restringida, entre la Selva i el Montnegre; d’aquí salta fins a les muntanyes d'Algesires i el nord d’Àfrica sense localitats intermèdies i sense presència a Centreeuropa. Un luxe tenir-lo aquí, doncs! Aquest roure semicaducifoli també forma boscos interessants a la part baixa del Montnegre, entre les valls de la Tordera i de la riera de Fuirosos, on es fa més palesa la influència selvatana.

Els faigs d’en Preses, en augment

I un dels boscos més coneguts del Montnegre és el petit clap de fageda (els faigs d’en Preses), a l’obaga alta de la muntanya, entre el coll de Basses i el turó Gros. El botànic Pere Montserrat ja en va ressenyar l’existència, 75 anys enrere. I el rodal, en certa expansió, encara hi és. Aquesta dinàmica expansiva de les masses forestals al Montnegre, així com a les altres muntanyes de l’entorn, és un procés constant i important, que afecta la biodiversitat, el paisatge, el risc d’incendi, els cabals de les rieres... Anem a pams.

La dinàmica expansiva de les masses forestals és constant, i afecta la biodiversitat

La globalització i els canvis socioeconòmics han comportat que les explotacions agrícoles i ramaderes menys mecanitzables o menys productives fossin abandonades. Això, juntament amb la desaparició de l’activitat tradicional dels masos o, molt sovint, dels masos mateixos, ha suposat una expansió notable i constant, d’ençà de prop d’un segle, de les masses forestals en detriment dels espais oberts.

Tant és així que la quantificació de la pèrdua entre el 1956 i el 2004 feta en un estudi encarregat pel Parc del Montnegre i el Corredor va ser d’una mitjana de 12,9 hectàrees anuals, prop de 13 camps de futbol!, només dins l’àmbit de l’espai natural protegit (15.010 hectàrees). Aquest és un dels aspectes que haurien de ser abordats amb més decisió pels gestors del Parc-i del país-, malgrat la dificultat afegida que representa la propietat privada del sòl