Un tomb pel bosc d'Hortsavinyà

Joan Coromines, gràcies al qual sabem d’on vénen els noms de les coses i els indrets, coneixia molt bé Hortsavinyà. La família tenia una casa a Pineda de Mar, però sovint feia escapades terra endins cap a aquest llogaret. Aquí sabrem per què els va captivar

Text:
Clara Arnedo
Un tomb pel bosc d'Hortsavinyà
Un tomb pel bosc d'Hortsavinyà FOTO: Ferran Aguilar
25 d'abril de 2008 a les 14:30
Guardar a favorits

Començarem la nostra ruta a peu a l’Hostal Vell d’Hortsavinyà, edifi ci que allotja el Centre d’Informació del Parc del Montnegre i el Corredor. Anteriorment, feia les funcions de consistori, fi ns que l’any 1930 el poble va a passar a dependre de Tordera. Al Centre obtindrem informació sobre l’entorn natural i hi podrem veure un audiovisual sobre la història del parc, declarat espai protegit l’any 1989. El nom de la serra, segons Joan Coromines, vindria de mont i negre, fent referència a la foscor de la frondosa vegetació que viu a la muntanya. Uns metres més endavant de l’edifi ci sobresurt el campanar que domina el veïnat. Es tracta de l’església de Sant Llop, originària del segle X, si bé l’edifi ci actual, d’estil romanicobarroc, és del XVIII.

Des d’aquí recularem una mica i enfi larem per un viarany de pujada que ens mena cap a la plaça de la Comarca, on  donar un cop d’ull al magnífi c paisatge que s’estén pel Maresme i el Vallès Oriental. Es tractava d’una plaça carbonera: la producció de carbó vegetal fou una de les indústries boscanes més tradicionals a les valls del Montnegre fi ns a mitjan segle XX.

Camí endins ens trobarem enmig de l’alzinar. D’entre totes les activitats rurals, la pela del suro per a la fabricació de taps era, certament, la més rendible. Continuarem cap a amunt, pel camí de l’Erola, que enllaça Hortsavinyà i Vallmanya fi ns a trobar l’ermita de l’Erola, una diminuta construcció del segle XVIII. Segons diuen, fa molts anys, una passa de verola s’enduia al sot molts dels habitants de les masies d’Hortsavinyà. Un foraster va portar-hi una imatge de la Mare de Déu de l’Erola, i va deixar dit que qui hi anés a resar es guariria. Els goigs ens ho recorden: “Els malalts de verola que us prometen visitar, en Vós, benigna Senyora, alivi solen trobar”.

Tornarem pel mateix camí per trobar l’antic forn de calç de can Pica, un dels pocs que es conserven a la zona i que servia per a l’obtenció de calç per a la construcció. Des d’aquí, seguirem endavant a trobar dos exemples de masies del segle xviii: can Pica, que compta amb una bella porta dovellada i que actualment és un establiment rural, i can Portell, on hi ha un restaurant, ideal per acabar la visita amb un bon plat a taula.