Rellegint la Seu d'Ègara

Un llegat històric únic a Europa

Text:
La autoritat de la Seu d'Ègara només va durar tres-cents anys, però va deixar un profud llegat monumental i artístic
La autoritat de la Seu d'Ègara només va durar tres-cents anys, però va deixar un profud llegat monumental i artístic FOTO: Francesc Muntada
25 d'abril de 2015 a les 00:00
Guardar a favorits

"Posi's més cap aquí, si us plau", indica el fotògraf Francesc Muntada, preparat amb una càmera i un equip de fotografia amb ganes de beure's els colors. "Exacte, aquí, i ara recolzi els braços a la barana. Així”. Clic! Antonio Moro, arqueòleg i conservador del Museu de Terrassa, ha quedat retratat al centre d’interpretació de la Seu d’Ègara, on des de fa uns anys s’exhibeixen les restes arqueològiques del que va ser el baptisteri de l’antiga seu episcopal. En sabria fer un plànol amb els ulls tancats de tantes hores com hi ha passat interpretant, excavant i fent treballs de museïtzació.

La Seu d’Ègara és un conjunt petit però bellíssim que es va construir a partir de l’any 450. El bisbat de Barcelona es va dividir en dos i calia una seu episcopal destinada a la comunitat religiosa del nou bisbat d’Ègara, amb el prelat Ireneu al capdavant. La tria no va ser casual, ja que aquí mateix, en aquest istme, un extrem de terra entre els torrents de Santa Maria i de Vallparadís, ja hi havia construccions cristianes. I aquells primers assentaments s’havien alçat damunt l’antic municipi romà d’Ègara, i els romans s’hi havien establert com anteriorment ho havien fet els ibers. De cadascun d’aquests capítols de la història, se n’han trobat restes. I aquesta és la grandesa de la Seu d’Ègara, que cada pedra és un tresor que parla del passat des del segle IV abans de Crist fins avui de manera ininterrompuda. El pla director que s’hi ha fet durant un grapat d’anys, promogut per l’Ajuntament de Terrassa, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i el bisbat de Terrassa, ha mirat de determinar a quina època pertany cada vestigi.

Natura

La frescor d'un gran parc urbà

Com una llarga pinzellada al mig d’una tela. Així és el parc de Vallparadís, una taca verda de tres quilòmetres i mig que, des de la Seu d’Ègara, travessa Terrassa de dalt a baix i li permet descansar del brogit diari. Enclavat a la vall dels torrents de Vallparadís i Montner i amb ascensors que el fan accessible a tothom, té camins, ponts i rampes que es perden entre una vegetació generosa i un rierol que neix a la font del Rossinyol i desemboca a l’estany de Vallparadís, que a l’estiu esdevé una bona piscina urbana. Acull activitats esportives, festivals de música, cinema i teatre a la fresca i, durant tot l’any, el Jardí de les Percepcions, el primer museu científic a l’aire lliure. Si és diumenge, no deixeu de pujar al ferrocarril en miniatura que recorre 350 m del parc. Us esperen canvis de via, ponts giratoris i un parell de túnels.

A nosaltres no ens cal un pla, de preguntar i mirar en tenim prou, i el que veiem són tres esglésies juntes, una a tocar de l’altra. Moro explica que això no ha d’estranyar a ningú. “Un bisbat ha de tenir una catedral destinada al bisbe, un edifici de culte funerari i una església per al poble”. I així van ser concebuts els temples de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere, i ho van fer al voltant d’un pati central amb un pou d’aigua i una zona reservada al cementiri. Era un recinte de dimensions considerables que es va projectar a tot el territori com un símbol del cristianisme i que va deixar de fer-ho perquè les invasions musulmanes del segle VIII van fer trontollar el teixit eclesiàstic del moment. Després, el bisbat d’Ègara ja no es va recuperar mai més i l’esplendor es va apagar, però certa activitat religiosa sí que es va mantenir, com demostra el fet que els temples es van anar emmotllant a les noves modes arquitectòniques. En aquest sentit, el romànic va demanar pas cap al segle XI i XII i hi va deixar l’empremta que ara llueix amb humil elegància. Estils posteriors, com el gòtic, també s’hi van passejar, però ho van fer tan discretament com les quatre gotes que deixa anar el mar de núvols que ens sobrevola aquest matí.

Un rosari de pistes

A fora fa fred i l’Antonio s’engresca a descobrir-nos portes endins les evidències de tot aquest relat. A Santa Maria, per exemple, assenyala un carreu del mur esquerre i cal inclinar el cap 90 graus per veure una inscripció romana on es llegeix Ègara. Data del segle II i està dedicada a l’emperador romà Antoní Pius en agraïment per haver donat el títol de ciutat municipal de la Hispània romana: municipium flavium Egara. Es creu que va ser la base d’una estàtua, però, aleshores, què hi fa aquí, en un mur de l’antiga catedral? Santa Maria es va construir tres segles més tard amb material de la zona: “Devien trobar aquesta pedra i la van aprofitar; sort que la van col·locar que es pogués llegir el text”, diu de manera encertada. Dels inicis de la seu episcopal destaquen les restes de la piscina baptismal que quedaven envoltades per quatre columnes ara desaparegudes i on es feien bateigs per immersió. També enlluernen les escenes religioses pintades a la cúpula, tan destacables com les que decoren el sobri retaule de pedra de l’absis de Sant Pere. “Són del segle VI i podem dir que són úniques a Occident en el seu gènere”, resumeix Domènec Ferran, que s’ha sumat a la sessió fotogràfica i a la conversa.

El director del Museu de Terrassa ens explica una altra història ben curiosa del conjunt, la del mural romànic de Sant Tomàs Becket que es troba a Santa Maria. Aquest canonge anglès va ser arquebisbe de Canterbury, va morir assassinat i el seu martiri es va convertir en una de les escenes més repetides de l’art medieval anglès. Trending topic de l’època, vaja. La qüestió és que va travessar fronteres i la prova la tenim aquí, a Terrassa, amb el fresc possiblement pintat pel mateix mestre d’Espinelves, un expert artista format al taller catedralici de Vic.

L’església de Santa Maria és un exemple perfecte d’arquitectura romànica, amb el campanar quadrat i unes pintures murals del segle XII
L’església de Santa Maria és un exemple perfecte d’arquitectura romànica, amb el campanar quadrat i unes pintures murals del segle XIIFrancesc Muntada

Creuem la porta de Sant Miquel, el temple menys modificat de tots. Conserva la planta i l’alçat inicial i una columnata central magnífica. I un enigma. Hi ha qui defensa que aquí hi havia una piscina baptismal i d’altres sostenen que va ser sempre un edifici funerari; de fet, sota l’altar hi ha una cripta amb una tomba... buida. Edifici per batejar els vius o per enterrar els morts? És fascinant saber que hi ha interrogants que generaran discussió ad aeternum. Antonio Moro n’afegeix un altre amb un cop de cella. “Fixa’t en el campanar romànic de Santa Maria, està tort, no encaixa amb l’eix de la nau central i sí amb els quatre punts cardinals.” Per què?

Una harmonia necessària

“Hem buscat l’equilibri entre jaciment arqueològic i conjunt monumental”, diu Ferran a tall de conclusió. La intensa intervenció museística ha subratllat l’interès històric i artístic de la Seu d’Ègara i més de vint mil persones s’hi acosten cada any amb visites individuals o itineraris guiats que inclouen altres punts emblemàtics de Terrassa. També se’l pot considerar un escenari integrat a la dinàmica cultural de la ciutat on no és estrany que s’hi presenti algun llibre, s’hi organitzin tallers, s’hi facin lectures de textos o s’hi planifiquin concerts.

Però convé no oblidar els orígens, i els d’aquestes pedres són cristians, així que, darrere el polèmic tancat de ferro del recinte, la vida parroquial defensa el seu paper. I cada dia s’hi diu missa, a l’església de Sant Pere, i s’hi celebren la Pasqua i les festes de Nadal, i s’hi fan batejos i comunions, s’hi porten flors als casaments i silenci als enterraments. En donen fe aquells ulls pintats a les parets que ens observen des de fa 1.500 anys.