Per a la gent del Vallès, el massís de Sant Llorenç és un paisatge estimat. És la muntanya de casa que s’alça a l’horitzó, omnipresent, coronada per un monestir benedictí del segle X. Aquest paisatge de fons dóna un fort tret d’identitat al territori i estableix un fil denominador comú a les poblacions que l’envolten.
La Mola és realment singular: els seus monòlits de pedra roja es deixen transformar en tantes siluetes com perspectives té. I cadascú té els seus monòlits preferits, segons on caiguin: des del Paller de Tot l’Any a Vacarisses fins al Cavall Bernat a Matadepera o la Castellassa de Can Torres per Castellar del Vallès. Però el Parc Natural és molt més: és l’antic monestir de Sant Llorenç, és la llum, és l’oxigen que respirem i és la vista des de dalt dels cims i les magnífiques cingleres. Un paisatge privilegiat i amb molta vida.
Un pulmó verd molt dens
El Vallès Occidental és una de les comarques més industrialitzades de Catalunya, hi aporta un 12% al PIB i suma més de 900.000 habitants entre els 23 municipis. Les capitals, Terrassa i Sabadell, són la quarta i la cinquena ciutat en nombre de població, respectivament, del Principat. I Sant Cugat i Rubí es troben entre les quinze ciutats amb més habitants del país. Sens dubte, el perfil demogràfic del territori és molt intens i aquest fet encara fa més meritòria la defensa de l’immens pulmó verd que és el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
La perla
Aquest espai natural protegit ocupa 13.691 hectàrees, a cavall del Vallès Occidental, el Bages i el Moianès. Si el poguéssim observar a vista d’ocell, dibuixaríem una mena de lletra hac: la serra de Sant Llorenç del Munt i la de l’Obac són dues carenes muntanyoses paral·leles unides pel coll d’Estenalles i seccionades per la riera de les Arenes. Del cantó de Sant Llorenç, la Mola és el cim més alt (1.104 m), seguida del Montcau (1.056 m), mentre que al cantó de l’Obac, menys abrupte, els punts més alts són el Castellsapera (939 m) i el turó de la Pola (929 m).
Els monòlits de pedra roja de la Mola creen figures ben visibles i singulars
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac forma part de la Xarxa de Parcs Naturals, un sistema d’espais naturals protegits, agraris i forestals gestionats per la Diputació de Barcelona. La creació del Parc Natural es començà a gestar a la dècada dels seixanta, arran de l’amenaça que suposava la pressió i expansió d’urbanitzacions i la pràctica abusiva de l’esport de motor. Així, ja l’any 1972, la Diputació va aprovar un pla especial de protecció que en regulà els usos del sòl, i l’any 1987 la Generalitat el va declarar parc natural i en va ampliar la superfície l’any 1998. En aquest procés de protecció de l’entorn van tenir un pes fonamental les campanyes populars dels anys vuitanta, amb les accions de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac i molts centres excursionistes i entitats cíviques de la zona que, amb iniciatives com Salvem Sant Llorenç, van tenir-hi un paper molt bel·ligerant i, sortosament per a les persones que en podem gaudir avui, efectiu.
La proximitat, un atractiu
Les ciutats són còmplices avui de l’entorn natural que les embolcalla, i totes actuen com a portes d’entrada al Parc. Des de Terrassa, Matadepera, Castellar del Vallès, Rellinars, Sant Llorenç Savall i Vacarisses surten itineraris marcats que emprenen excursions als punts més singulars de la serralada. Finalment, s’ha entès que un dels atractius del Parc és, precisament, la proximitat amb les principals ciutats de l’àrea metropolitana i la possibilitat de fer molt a prop de casa rutes de senderisme o escalada —activitat regulada amb terminis de temps curts.
Les campanyes populars van ser essencials per a la protecció de l’entorn
Els escaladors gaudeixen d’uns paratges abruptes. I és que una de les principals característiques d’aquest paisatge és la roca que el conforma: el conglomerat. L’acció dels agents erosius com l’aigua és el que hi ha procurat aquesta geomorfologia plena d’avencs, coves, balmes, monòlits, agulles, codines, cingles i canals.
Ho sabíeu?
A tot el Parc Natural, sovintegen als vessants baixos pinedes de pins pinyoners i pins blancs, mentre que a les altures i a les carenes els alzinars són els reis —un exemplar extraordinari és l’alzina Bonica, a prop del coll de Boix. A les canals i a les obagues és fàcil trobar-hi vegetació més centreeuropea, com els roures. En alguns boscos frondosos de l’Obac també pot observars’hi pinedes majestuoses de pi roig.

Al Parc, però, no tot és assilvestrat. De l’Obac a la vall d’Horta, és fàcil trobar-hi testimonis de la vida al massís al llarg dels segles, des de vestigis de castells, com la torrota de l’Obac o el castell de Pera, a Sant Llorenç Savall; masos tradicionals com la Mata o el Dalmau, o masies majestuoses crescudes a l’empara de la vinya, com la Casanova de l’Obac.
Les residències d’època modernista aporten un toc especial al massís
Una altra de les particularitats del massís són les residències d’època modernista que aporten un toc especial allà on es troben, i estan construïdes amb la mateixa pedra roja de la muntanya: la Torre de l’Àngel, Can Pobla o el Marquet de les Roques.
Un passeig per...
Al massís també perduren restes de la indústria que al llarg dels segles s’hi va dur a terme: hi ha pous de glaç, forns de calç, molins fariners o d’oli, carboneres o balmes obrades, com els Òbits, que ens parlen dels usos ancestrals de la muntanya, avui només testimoni del pas del temps i del canvi d’hàbits. Abans es treballava i es vivia de la natura, avui es treballa a les ciutats i es viu a la natura.
Aquest article es va publicar en el número 228 del Descobrir (Febrer 2017)