Terrassa Modernista

Les formes arrodonides i els elements d'inspiració vegetal es van apoderar de la ciutat a la primeria del segle XX

Els vapors eren fàbriques bastides al voltant d’una màquina de vapor. El més famós, l’Aymerich, té una gran nau central coberta de finestrals
Els vapors eren fàbriques bastides al voltant d’una màquina de vapor. El més famós, l’Aymerich, té una gran nau central coberta de finestrals FOTO: Paco Elvira
25 de juliol de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

La revolució industrial, que va traçar una línia entre l’abans i el després en la història de Catalunya, va deixar una petjada tan important a la ciutat de Terrassa que encara avui la podem seguir, per fora i per dins. Les indústries del tèxtil i la llana sol·licitaven espais apropiats per créixer com a motor econòmic de la ciutat, ja des de mitjan segle XIX i durant el primer terç del XX. L’arquitecte municipal Lluís Muncunill i Parellada va ser un dels encarregats de dibuixar edificis industrials i senyorials que poguessin donar cabuda a la frenètica activitat en aquell canvi de segle tan fructífer. Juntament amb d’altres enginyers de la construcció, com Josep Maria Coll i Bacardí, Melcior Viñals o Antoni Pascual i Carretero, Muncunill va transformar la imatge de la població, al servei de l’efervescència productiva.

Inspiració en el món vegetal

Els edificis públics, les fàbriques, els magatzems i també els habitatges particulars va vestir-se de natura. En qualsevol raconet apareixen motius florals, fulles, nenúfars, canelobres que simulen tiges de plantes carregats de fulles i flors, portes i finestres amb marcs arrodonits de formes vegetals, ja que totes les manifestacions arquitectòniques i artístiques s’inspiren en la naturalesa: la poesia, la música o la pintura. La línia sinuosa, asimètrica, els vitralls, la ceràmica, el ferro forjat, l’orfebreria, el cartellisme, la tipografia... tot va ser regat d’una nova sensibilitat, inspirada en el món vegetal.

La coincidència d’aquesta renovació estilística en arquitectura i disseny amb un moment de desenvolupament socioeconòmic, de consolidació del capitalisme industrial i estabilitat política van donar marge a la burgesia catalana per aixecar vapors i fàbriques tèxtils i xarxes de ferrocarrils, que farien créixer ciutats com Terrassa.

Les formes arrodonides de la Masia Freixa, al mig del parc de Sant Jordi, avui seu de l’oficina municipal de turisme, marquen una clara influència gaudiniana en les mans de Muncunill a l’hora de reformar entre 1905 i 1910 aquest edifici que havia estat construït l’any 1896. Com si fos feta de pasta de pa, la Masia Freixa aixeca unes voluptuoses arcades parabòliques blanques d’una austeritat monàstica, ben diferent dels altres exemples modernistes que trobem encara en perfecte estat a la capital vallesana.

Quadra del vapor Amat o fàbrica Izard, del 1921
Quadra del vapor Amat o fàbrica Izard, del 1921

L’edifici que millor il·lustra el modernisme industrial de Terrassa i un dels que millor guarden l’esperit del seu origen, a tot Europa, és el Vapor Aymerich (1908), seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Les xemeneies d’antigues indústries com aquesta semblen esperar les passejades màgiques de la Mary Poppins i el seu amic, l’escuraxemeneies. L’aferrament de l’estil modernista a Terrassa aplicat al patrimoni industrial està lligat, sens dubte, al treball personal de Muncunill, l’arquitecte local més prolífic durant aquell període, que va morir a Terrassa l’abril del 1931. També són d’ell la façana i la sala capitular de l’Ajuntament de la ciutat (1900-1902), els magatzems Corcoy, Torras i Joaquim Alegre (avui arxiu Tobella), tots tres de començaments del segle XX, i la quadra de la fàbrica Izard, del 1921, que avui és una sala d’exposi cions que du el nom de Muncunill. Una vintena de construccions de Terrassa porten el seu segell d’autor.

A remolc de la dinàmica industrial, Terrassa es va anar omplint de palauets propietat dels amos de les fàbriques, però també d’escoles, casinos i seus d’organismes municipals. El poder industrial, econòmic i polític tenia en l’arquitectura i el disseny dels seus espais de treball un tret en comú. El Teatre Principal (1911), el Gran Casino (1920) i l’antiga Confiteria Vídua Carné (1908) parlen d’aquesta bonança laboral i econòmica a la Terrassa dels inicis del segle passat, una bonança que s’estiraria fins al període previ a la Guerra Civil. Després, fi ns als anys setanta, la ciutat pateix una davallada més o menys pronunciada, que implica també l’abandonament d’alguns edificis modernistes, fins que, ja cap a la dècada dels vuitanta, Terrassa s’aferra al modernisme com a element d’identitat.

Actualment, la ciutat dedica cada any un cap de setmana de maig a recrear l’atmosfera de l’època. És la Fira Modernista. A l’interior dels edificis, s’escenifiquen moments de la vida diària de fa un segle i tota la ciutat s’omple d’activitats i espectacles vinculats a l’època modernista. Tot val aquells dies per no deixar perdre ni una espurna del flamant vent que bufava pels carrers de la Terrassa de fa un segle, que cada any torna.

Visita

El bell refugi de la burgesia

La Casa Alegre de Sagrera ens convida a viatjar per dos segles d’història terrassenca. El seu origen està en la casa pairal del segle XVIII on va néixer Joaquim Alegre Sagrera, heroi de la guerra contra Napoleó. Més tard fou reformada a l’estil modernista. Avui és un museu d’accés gratuït, un bocí de la vida quotidiana d’una casa burgesa.

Sembla que aquesta casa, en la qual treballaven tres minyones, va ser una de les primeres llars a Terrassa que va tenir aigua calenta, llum elèctrica i calefacció. S’hi poden veure els radiadors i llums preparats per al corrent elèctric compartint espai amb els canelobres. Despatxos amb piano, llibres, quadres, pintures a les parets que recreen escenes bíbliques, piques de marbre i aixetes que simulen flors són altres elements decoratius de la Casa Alegre. Una de les sales mostra una col·lecció d’art oriental, unes quatre-centes peces provinents de la Xina, el Japó i altres llocs del sud-est asiàtic, dels segles XVII al XX. L’estança amb vistes al pati, amb una taula i cadires per celebrar-hi els àpats lleugers, com l’esmorzar i el berenar, és un dels racons més suggeridors.

Per tota la casa el mosaic, les cortines, els vitralls, una gran xemeneia, els canelobres, les cadires de vellut que encara semblen guardar l’escalfor de la gent que s’hi havia assegut..., tot fa olor de modernisme. El temps sembla aturat quan fem aquesta visita gairebé màgica, en què la natura ho esquitxa tot, a dins i a fora: els jardinets del darrere també tenen moltíssim d’encant.