8 animals i plantes que només viuen en paratges privilegiats

Mentre aquests alzinars mediterranis han anat guanyant terreny amb l’abandonament del carboneig, les pastures i els prats de dall estan amenaçats per la pèrdua de les formes de vida rural tradicionals. La sega manual dels prats dalladors a començaments d’estiu per alimentar el bestiar a l’hivern deixa un temps vital per al desenvolupament de plantes pràcticament exclusives d’aquest ambient al Montseny i que indiquen una adequada gestió tot al llarg del cicle anual; un exponent de delicada bellesa n’és l’orquídia de prat (Orquis laxiflora).

La presència de la papallona blaveta Maculinea arion indica pastures ni poc ni massa visitades pel ramat. Aquest ús equilibrat permet que s’hi estableixin dos requisits bàsics per a l’espècie: orengues o serpolls per pondre els ous i colònies de la formiga Myrmica sabuleti, que seduïdes per les seves excrecions, transporten, com cavall de Troia, les erugues de la papallona als nius, per acabar essent víctimes involuntàries de la seva voracitat devoradora de larves.

A les avetoses de l’obaga del turó de l’Home i el Matagalls, lluny de les poblades valls fluvials i de les grans vies de transport que envolten el massís del Montseny, creix el liquen Lobaria pulmonaria, emblemàtic indicador de manca de pol·lució atmosfèrica dels boscos centreuropeus.

La varietat de boscos caducifolis montsenyencs duu associada diferents tipus de bioindicadors en els indrets més ben preservats, com alguns racons de Santa Fe i el turó de Morou. El liró gris o rata dormidora (Glis glis) viu en masses forestals extenses amb un sotabosc divers en arbustos productors de fruits.

Als contraforts orientals i meridionals del massís, hi dominen extensos alzinars que, en els casos on l’extracció fustanera o el senglar respecten la capa de virosta i fullaraca, permeten l’existència del singular cargol amb pèls Montserratina martorelli, endemisme de la Catalunya Vella.

A les fagedes, el lliri de neu (Galanthus nivalis) entapissa les clarianes poc alterades pels aprofitaments fustaners just abans que el faig tregui la fulla d’ombra atapeïda, i al juliol, l’elegant insecte banyarriquer Rosalia alpina sobrevola les capçades d’indrets madurs on, durant dos o tres anys, no s’ha retirat la fusta morta.

Part de l’excedent d’humitat de les fagedes s’escola superficialment formant torrents i rierols, que si mantenen prou cabal, conserven el bosc de ribera i un clima humit però poc fred, permetent que hi creixi la falguera reial (Osmunda regalis). Un vestigi, com el llorer, de les selves temperades que ocupaven la Mediterrània abans de les glaciacions.

Els ambients humits també donen cabuda a un dels bioindicadors senyera d’aigües netes i oxigenades, les perles d’aigua, que al seu torn són presa d’una altra indicadora de qualitat fluvial que, a més, necessita poca presència humana, la merla d’aigua (Cinclus cinclus). Els hàbits capbussadors d’aquest ocell l’han fet sospitós en el llegendari popular local de ser una de les formes en què es transfiguren les dones d’aigua.