Diuen que les fades s’hi reuneixen totes les nits de lluna plena i que a dalt de tot de les muntanyes que l’envolten, en un antiquíssim convent, unes monges van celebrar una orgia amb els seus amants i un llamp va empènyer el convent precipici avall. Allà, al fons d’aquella vall, hi ha Sant Miquel del Fai. Amb Montserrat i Núria, Sant Miquel és un dels tres grans santuaris del Principat. I nosaltres aprofitarem l’espectacularitat del paisatge que l’envolta com a punt de partida per descobrir els cingles de Bertí.
Refresquen i donen vida a Sant Miquel del Fai els rius Tenes i Rossinyol. Els seus salts d’aigua regalimen —en major i menor mesura— un paratge que compagina la verdor dels boscos i la grisor esquerpa de la roca. El santuari es troba en un enclavament protegit, literalment, per la majestuositat de les muntanyes. I el centre de culte n’ha sabut treure profit: l’església de Sant Miquel, del segle X, és l’única romànica del país construïda íntegrament dins d’una cova i és la construcció troglodítica més gran. A dins, hi ha el presbiteri gòtic, del segle XV, i la làpida sepulcral del comte d’Ausona, Guillem Berenguer. Les primeres notícies de l’església cova de Sant Miquel són de l’any 997, quan el comte Ramon Borrell va donar el temple al comte Gombau de Besora perquè hi construís un monestir.
El santuari de Sant Miquel del Fai està envoltat de coves i salts d’aigua traçats pel riu Tenes
Avui, Sant Miquel ens rep com un tresor amagat entre precipicis. Ben amunt, allà mateix, la roca dibuixa els cingles de Bertí, que deuen el seu nom a l’ermita que els venera i a la qual només es pot arribar a peu o amb tot terreny. El perfil retallat en la imponent alçada de la muntanya dóna personalitat a la zona. Les llegendes no hi manquen.
Coves, salts d’aigua —poc generosos avui— i unes vistes privilegiades nodreixen el recorregut de poc més de quilòmetre i mig fins al santuari. El recorregut es pot fer
estrictament en un parell d’hores, però si s’ensopega amb un bon dia de sol, el santuari disposa d’una zona de pícnic amb una petita taverna de fusta, situada en un dels miradors de l’enclavament.

La visita continua fins a l’ermita de Sant Martí, del segle IX, amb una sola nau i un sol absis. De camí, hem passat pel davant d’una escultura de l’escriptor Josep Pla assegut en un banc. L’espai que queda lliure en el seient convida a fer-s’hi una foto. Abans de marxar, convé fer una volta per l’interior de la Casa del Priorat, que du el segell del gòtic català. Sortim de Sant Miquel del Fai i recuperem el camí fi ns a Sant Feliu de Codines i, des d’allà, arribem a Gallifa, que també té les seves cingleres. Abans de continuar cap a Sant Llorenç Savall, caldria apropar-se al castell medieval de Gallifa. Només hi queden les restes, però, d’allà estant, les vistes a les muntanyes que emparen els nuclis del Farell i de Sant Sebastià de Montmajor mereixen l’escapada.
A Sant Llorenç Savall, sobretot, cal caminar pels carrerons, perquè el nucli antic conserva l’atmosfera del caliu rural, de portes mig obertes i de pedra envellida per totes les vides viscudes en uns carrers que fan veïnat. Per continuar el nostre recorregut, tornarem al punt de partida, Sant Miquel del Fai, per endinsar-nos en l’interessant —i per a molts desconegut— món de les aus. Abans de sortir de Sant Feliu de Codines, en direcció a Moià, trobarem la indicació per arribar al Cim d’Àligues. Allà, el relaxant vol en llibertat dels rapinyaires guiat pels seus criadors i entrenadors resulta fascinant. L’espectacle el realça encara més la ubicació de l’escenari, un amfiteatre, un balcó privilegiat davant la preciosa panoràmica del Vallès. De Sant Feliu de Codines, anirem cap a Sant Martí de Centelles.
Els rapinyaires volen sobre un amfiteatre privilegiat amb vistes superbes del Vallès
Allà la visita a l’església romànica de Sant Pere de Valldaneu ens descobrirà el seu campanar de planta quadrada. El temple està documentat des de l’any 1007, però la construcció va ser refeta al segle XVI. Només l’absis va quedar tal com havia estat. I si a Valldaneu ens pensem que ho hem vist tot, és que encara no hem anat al santuari de Puig-graciós. La seva situació dalt d’un turó ens regala una nova panoràmica de les valls que envolten els cingles de Bertí. Cremat, saquejat i profanat l’any 1936, l’únic que es va salvar del santuari de Puiggraciós, refet l’any 1939, va ser la imatge de la Mare de Déu del segle XIV.
Des del 1973, aquest santuari el custodia una comunitat de monges benedictines. Si penseu que la pau que aquestes dones respiren és privilegiada, és bo saber que hi podem fer estada tot convivint amb elles. Abans de retornar a casa, per l’autovia de l’Ametlla, proposem fer la darrera parada a Santa Eugènia del Congost. Aquí som a tocar del Parc Natural del Montseny i, enmig d’alzinars i pinedes, direm adéu als cingles de Bertí.
Aquest article es va publicar en el número 122 del Descobrir (Juliol 2008)