El Montnegre salvatge

Ens endinsem al massís més ombríbol de la comarca

Text:
El Montnegre és un massís cobert de boscos que forma part de la Serralada Litoral, i s’estén entre la Tordera i el coll Sacreu
El Montnegre és un massís cobert de boscos que forma part de la Serralada Litoral, i s’estén entre la Tordera i el coll Sacreu FOTO: Sergi Boixader Catot
25 de gener de 2017 a les 00:00
Guardar a favorits

Dels meus orígens només us puc dir que sóc filla del Montnegre. La resta és ben incert. Desconec si em van abandonar o sóc jo qui em vaig perdre, però això ara tant se val, la qüestió és que no tenia ni tres mesos quan vaig passar la primera nit al ras, tota sola, a la serralada que separa la plana del Vallès del litoral del Maresme.

Era tardor i el fred no era intens, però recordo que la humitat em va calar als ossos. Al Montnegre, la negror del sòl pissarrós i les ombres dels seus arbres vells i majestuosos solen crear paratges foscos, dignes del seu topònim. Al principi, vaig triar una roureda per aixoplugar-me i em vaig equivocar: les rouredes, igual que les castanyedes, són més obagues i fredes. Per sort, el Montnegre és divers i aviat vaig descobrir que les seves pinedes, suredes i alzinars són més assolellats de dia i, per tant, més secs i calentons de nit.

Molta aigua i pocs humans No sé si és per la seva proximitat amb Barcelona o bé pel seu relleu suau, amb cims poc alts i arrodonits, però hi ha la percepció que el Montnegre és poc feréstec quan, en realitat, ho és molt. Per experiència pròpia, us diré que poden passar dies abans no hi coincidiu amb un humà. En canvi, a cada passa et trobes amb un rierol nou, de manera que de set no en vaig patir gens.

La perla

La torre del moro: la talaia del corredor

Tot i el seu nom, aquesta magnífica torre de guaita té poc a veure amb les incursions pirates. Va ser feta en època romana, s’alça 416 metres i és un mirador excepcional sobre tota la plana del Vallès. De fet, va ser construïda per controlar el pas de les vies romanes que ara s’han convertit en autopistes. Esborreu-les amb la ment, i també els grans nuclis urbans i els polígons industrials, i col·loqueu-hi petits poblats ibèrics abandonats, camins empedrats i incipients poblats romans als turons. Ja veieu exactament l’estampa de com era aquesta zona fa dos mil anys. La torre, declarada bé cultural d’interès nacional, es troba al barri de Can Coll, al terme municipal de Llinars del Vallès, i es pot visitar els caps de setmana i festius, de 9 a 13 h. El trencall per arribar-hi es troba a la carretera BV-5103, que uneix les poblacions de Cardedeu, situada al Vallès Oriental, i Dosrius, ja a la comarca del Maresme.

Trobar menjar va ser una altra història. Els esquirols i les rates cellardes eren molt més hàbils que jo pelant pinyes i castanyes, els senglars arrasaven les glans i els bolets, i les fagines i les genetes sempre trobaven abans que jo els caus dels petits rosegadors i els nius plens d’ous. Al final, estava tan primeta que crec que ni les àligues ni les guilles em consideraven una presa prou suculenta.

Hi ha la percepció que el Montnegre és poc feréstec quan, en realitat, ho és molt

L’humà que em va salvar d’una mort segura es diu Lluís. Em va trobar a la carretera de Vallgorguina i em va dur a un lloc que a mi em va semblar un palau: la residència canina de Can Clarens. Està situada en una solana de terrasses on creix un munt d’herba fresca i toveta. Mmm... quina sensació més bona rebolcar-m’hi! Als nens de la casa de colònies que hi ha al costat els encantava mirar com ho feia quan en Lluís em treia a passejar.

El nucli d’Hortsavinyà, ubicat a l’est del Montnegre, està envoltat pels boscos tan característics del massís. El conformen l’església de Sant Llop, la rectoria i un hostal
El nucli d’Hortsavinyà, ubicat a l’est del Montnegre, està envoltat pels boscos tan característics del massís. El conformen l’església de Sant Llop, la rectoria i un hostalSergi Boixader Catot

Durant aquells passejos vaig descobrir un munt de racons de la serra del Corredor. La majoria formen part de l’itinerari del dolmen de Pedra Gentil: les fonts del Forn i d’en Nel, el bosc del Puig, amb les seves heures i lianes d’aspecte selvàtic, el magnífic suro d’en Duran, que permet veure el treball dels peladors al llarg dels anys, i la masia i el paller de can Pradell de la Serra, datats del segle XIX.

Un passeig per...

Sant Celoni, una descoberta

Porta d’entrada al Montnegre, Sant Celoni ofereix alguns racons singulars que mereixen una visita. El carrer Major de Dalt és curt però tan florit i ben arreglat que convida a passejar-hi. Passada la plaça del Comte del Montseny, el carrer Major continua en direcció a la plaça de la Vila. Abans d’arribar-hi, a mà esquerra hi ha l’església parroquial de Sant Martí. La seva façana, del 1762, presenta la millor decoració esgrafiada d’aquesta època que es conserva al país. Passada la plaça on hi ha l’Ajuntament, arribareu a la plaça del Bestiar, que us mena fins al passeig de la Rectoria Vella. Arribeu-vos-hi perquè l’espai és una veritable postal de pessebre. I si us queda temps, passegeu pel bucòlic caminet que voreja la Tordera des del pont d’Olzinelles.

Crec que aquesta és l’excursió que el Pere estava fent quan es va topar amb Can Clarens. Cada vegada que entra una cara nova al recinte, tots bordem tant com podem. “Sóc aquí!”, “mira’m!”, “agafa’m a mi!”, cridem. Però aquesta vegada em vaig limitar a remenar la cua i a llepar-li la mà. I el canvi d’estratègia va funcionar! Pocs dies després, el Lluís em va rentar, va preparar el meu carnet de vacunes, em va clavar una agulla amb un xip i em va deixar en una avantsala separada de la resta de gossos.

El magnífic suro d’en Duran permet veure el treball dels peladors al llarg dels anys

La nostra primera passejada plegats va ser estranya. No sé qui dels dos estava més nerviós, si el Pere o jo. Ell s’entestava a dur-me amb corretja i jo... no en sabia gens, de caminar lligada! I així vam anar pel bosc del Puig, jo tibant cap endavant i ell tibant cap enrere, fins a arribar a la masia de can Pradell, on havia deixat aparcat al cotxe. “Vinga, Neula! Cap a dins!”, va dir somrient. Neula? M’agrada aquest nom!

Des d’aleshores, amb en Pere he tornat sovint al Montnegre. Al principi, quan era solter, fèiem rutes llargues amb desnivells complicats, com la de la vall d’Olzinelles, amb el seu pou de glaç, un pont de pessebre i els seus boscos esplèndids farcits d’arbres monumentals.

Ruta a peu

El sostre del Montnegre

El turó Gros, de 758 metres, és un dels dos cims més alts del Montnegre. Si el voleu coronar, podeu fer-ho seguint una ruta ben senyalitzada anomenada Montnegre Carener que arrenca a l’ermita de Sant Martí de Montnegre, on podeu deixar el cotxe. La ruta comença amb una pujada que s’allarga una mica més d’una hora però que té un desnivell petit. Com a punts rellevants, destaquen en l’ordre en què us els anireu trobant la roureda d’en Preses, el turó Gros, el vaivé de la Casa Vella, l’ermita de Santa Maria de Montnegre, recentment restaurada, un roure monumental abatut, la font del Degotall i l’alzina Grossa de Can Preses, abans d’arribar de nou a Sant Martí. La ruta es apta per als nens i té força ombra, de manera que es pot fer a l’estiu.

També recorríem sovint la ruta del dolmen de Ca l’Arenes, que dura gairebé quatre hores i regala una de les millors panoràmiques del Montseny i el Corredor. Després, quan va aparèixer la Sònia, vam començar a fer excursions més senzilles, com la del Montnegre Carener, la de l’ermita de l’Erola, o la de la plana del Corredor. Si teniu gos, aquí hi ha dues coses que li encantaran: ensumar les molses i els grèvols del sot del Fangar i esmolar les ungles a la gran pedrera de granit.

Fins al dolmen de Pedra Gentil

Durant una època vam deixar de fer excursions. Crec que en això hi va tenir alguna cosa a veure l’arribada a casa d’un nou humà que al principi només plorava i dormia. Per sort, l’Arnau creix de pressa: ara jugo amb ell a pilota a l’esplanada del santuari del Corredor i ens enfilem plegats al turonet on s’alça el dolmen de Pedra Gentil. Fins i tot hem pogut tornar a fer excursions gràcies a un aparatós artefacte anomenat motxilla portabebès.

A la vall d’Olzinelles, hi ha boscos esplèndids farcits d’arbres monumentals

Quan tornem a casa, i descanso calenteta sobre el meu coixí —o a sobre del sofà quan els amos no em veuen—, rememoro aquell Montnegre salvatge que vaig conèixer. Em pregunto si va ser precisament la frondositat dels seus boscos i la seva biodiversitat el que em va ajudar a sobreviure.