Dels meus orígens només us puc dir que sóc filla del Montnegre. La resta és ben incert. Desconec si em van abandonar o sóc jo qui em vaig perdre, però això ara tant se val, la qüestió és que no tenia ni tres mesos quan vaig passar la primera nit al ras, tota sola, a la serralada que separa la plana del Vallès del litoral del Maresme.
Era tardor i el fred no era intens, però recordo que la humitat em va calar als ossos. Al Montnegre, la negror del sòl pissarrós i les ombres dels seus arbres vells i majestuosos solen crear paratges foscos, dignes del seu topònim. Al principi, vaig triar una roureda per aixoplugar-me i em vaig equivocar: les rouredes, igual que les castanyedes, són més obagues i fredes. Per sort, el Montnegre és divers i aviat vaig descobrir que les seves pinedes, suredes i alzinars són més assolellats de dia i, per tant, més secs i calentons de nit.
Molta aigua i pocs humans No sé si és per la seva proximitat amb Barcelona o bé pel seu relleu suau, amb cims poc alts i arrodonits, però hi ha la percepció que el Montnegre és poc feréstec quan, en realitat, ho és molt. Per experiència pròpia, us diré que poden passar dies abans no hi coincidiu amb un humà. En canvi, a cada passa et trobes amb un rierol nou, de manera que de set no en vaig patir gens.
La perla
Trobar menjar va ser una altra història. Els esquirols i les rates cellardes eren molt més hàbils que jo pelant pinyes i castanyes, els senglars arrasaven les glans i els bolets, i les fagines i les genetes sempre trobaven abans que jo els caus dels petits rosegadors i els nius plens d’ous. Al final, estava tan primeta que crec que ni les àligues ni les guilles em consideraven una presa prou suculenta.
Hi ha la percepció que el Montnegre és poc feréstec quan, en realitat, ho és molt
L’humà que em va salvar d’una mort segura es diu Lluís. Em va trobar a la carretera de Vallgorguina i em va dur a un lloc que a mi em va semblar un palau: la residència canina de Can Clarens. Està situada en una solana de terrasses on creix un munt d’herba fresca i toveta. Mmm... quina sensació més bona rebolcar-m’hi! Als nens de la casa de colònies que hi ha al costat els encantava mirar com ho feia quan en Lluís em treia a passejar.

Durant aquells passejos vaig descobrir un munt de racons de la serra del Corredor. La majoria formen part de l’itinerari del dolmen de Pedra Gentil: les fonts del Forn i d’en Nel, el bosc del Puig, amb les seves heures i lianes d’aspecte selvàtic, el magnífic suro d’en Duran, que permet veure el treball dels peladors al llarg dels anys, i la masia i el paller de can Pradell de la Serra, datats del segle XIX.
Un passeig per...
Crec que aquesta és l’excursió que el Pere estava fent quan es va topar amb Can Clarens. Cada vegada que entra una cara nova al recinte, tots bordem tant com podem. “Sóc aquí!”, “mira’m!”, “agafa’m a mi!”, cridem. Però aquesta vegada em vaig limitar a remenar la cua i a llepar-li la mà. I el canvi d’estratègia va funcionar! Pocs dies després, el Lluís em va rentar, va preparar el meu carnet de vacunes, em va clavar una agulla amb un xip i em va deixar en una avantsala separada de la resta de gossos.
El magnífic suro d’en Duran permet veure el treball dels peladors al llarg dels anys
La nostra primera passejada plegats va ser estranya. No sé qui dels dos estava més nerviós, si el Pere o jo. Ell s’entestava a dur-me amb corretja i jo... no en sabia gens, de caminar lligada! I així vam anar pel bosc del Puig, jo tibant cap endavant i ell tibant cap enrere, fins a arribar a la masia de can Pradell, on havia deixat aparcat al cotxe. “Vinga, Neula! Cap a dins!”, va dir somrient. Neula? M’agrada aquest nom!
Des d’aleshores, amb en Pere he tornat sovint al Montnegre. Al principi, quan era solter, fèiem rutes llargues amb desnivells complicats, com la de la vall d’Olzinelles, amb el seu pou de glaç, un pont de pessebre i els seus boscos esplèndids farcits d’arbres monumentals.
Ruta a peu
També recorríem sovint la ruta del dolmen de Ca l’Arenes, que dura gairebé quatre hores i regala una de les millors panoràmiques del Montseny i el Corredor. Després, quan va aparèixer la Sònia, vam començar a fer excursions més senzilles, com la del Montnegre Carener, la de l’ermita de l’Erola, o la de la plana del Corredor. Si teniu gos, aquí hi ha dues coses que li encantaran: ensumar les molses i els grèvols del sot del Fangar i esmolar les ungles a la gran pedrera de granit.
Fins al dolmen de Pedra Gentil
Durant una època vam deixar de fer excursions. Crec que en això hi va tenir alguna cosa a veure l’arribada a casa d’un nou humà que al principi només plorava i dormia. Per sort, l’Arnau creix de pressa: ara jugo amb ell a pilota a l’esplanada del santuari del Corredor i ens enfilem plegats al turonet on s’alça el dolmen de Pedra Gentil. Fins i tot hem pogut tornar a fer excursions gràcies a un aparatós artefacte anomenat motxilla portabebès.
A la vall d’Olzinelles, hi ha boscos esplèndids farcits d’arbres monumentals
Quan tornem a casa, i descanso calenteta sobre el meu coixí —o a sobre del sofà quan els amos no em veuen—, rememoro aquell Montnegre salvatge que vaig conèixer. Em pregunto si va ser precisament la frondositat dels seus boscos i la seva biodiversitat el que em va ajudar a sobreviure.
Aquest article es va publicar en el número 228 del Descobrir (Febrer 2017)