El Montseny, el paradís de les paitides

Les dones d'aigua habiten els racons més bonics del massís

El gorg Negre, situat al torrent de Vall-llosera
El gorg Negre, situat al torrent de Vall-llosera FOTO: Kris Ubach
25 de febrer de 2025 a les 00:00
Guardar a favorits

No n’hi ha prou amb una única paraula per parlar d’elles: les dones d’aigua. Siguin goges, paitides o encantades, les trobarem sempre acompanyades de bellesa, d’abundància, de senzillesa i de màgia. Les mateixes característiques dels indrets on habiten en plena natura. Sempre mig amagats i envoltats de misteri. Sempre espectaculars i amb aigua permanent. El Montseny és un dels escollits, on les trobem en gorgs, corriols o fonts: l’aigua és l’element indispensable perquè aquests éssers, reals o fantàstics, hi puguin viure. Les podem imaginar en el seu dia a dia, pentinant-se els llargs cabells daurats, gaudint de la tranquil·litat de l’entorn i de la companyia d’altres dones com elles. El xiuxiueig de la cascada, el vol suau i sostingut de les fulles en caure dels arbres, l’olor de la terra mullada, la presència d’éssers vius a prop: sempre connectades plenament amb la natura.

Diuen que a totes les poblacions del Montseny on hi ha aigua, hi ha dones d’aigua, encara que no tothom és capaç de veure-les. Per fer-ho, cal una mica de sensibilitat: aproximar-nos al territori amb respecte, amb interès i amb curiositat, centrant-nos en cada detall, entenent les emocions de cada planta i cada arbre, sabent que nosaltres formem part d’un tot que ens fa iguals a qualsevol ésser viu. Potser és una visió femenina?

El salt de la Dona d’Aigua d’Arbúcies és un dels indrets que més literatura ha creat

Són múltiples les llegendes i històries que giren entorn d’aquests éssers en aquest territori, transmeses de generacions en generacions i recollides en nombrosos llibres que —un detall a tenir en compte— tots han estat escrits per homes. El salt de la Dona d’Aigua d’Arbúcies és un dels que més literatura ha creat i, si ens hi aproximem, ben aviat en sabem el perquè. És un lloc realment màgic: l’aigua de la cascada lliscant entre les roques, els plataners infinits apuntant l’horitzó, els reflexos del sol dins l’aigua. Fins i tot la presència d’uns arbustos de tiges vermelloses ens porta a imaginar les possibles figures femenines. Precisament en aquest indret és on un home, per atzar, va quedar completament embadalit i enamorat. I no precisament del lloc, sinó de la dona d’aigua que hi va veure i a qui va acabar convencent per marxar del lloc i casar-se amb ell.

De camí al salt de la Dona d’Aigua
De camí al salt de la Dona d’Aigua

Una única condició per a una bona vida

El denominador comú en aquestes situacions és que les encantades abandonen el lloc que les ha vist créixer per portar una vida convencional amb una única condició, que mai ningú no sàpiga d’on venen. A partir d’aquell moment, la vida sembla anar miraculosament de meravella a la parella: els seus camps tenen les millors collites i els fills creixen forts i sans. Però res és per sempre i un dia el marit se sent traït per una decisió d’ella que no entén i trenca la promesa. “Dona d’aigua havies de ser!”, li crida. I ella desapareix. No tolera cap injustícia ni aguanta cap mena de maltractament psicològic per part del marit. És una dona d’aigua, però empoderada, i torna al seu refugi.

Pels gorgs i les rieres on viuen les goges

El salt de la Dona d’Aigua d’Arbúcies

És una caminada apta per a totes les edats que va des del centre del nucli fins a arribar al salt de la Dona d’Aigua. A la sortida es passa pel gorg Nou i algunes fonts fins que s’arriba a contemplar el salt de la Dona d’Aigua des de dalt, després es baixa al gorg, on explica que s’havien vist les encantades del Montseny. La tornada es fa per la masia de Can Riera de la Pineda, creuant la riera per ponts de fusta i endinsant-nos per boscos de ribera fins a tornar a la civilització. Un lloc espectacular sobretot en èpoques amb abundància d’aigua! I si observeu les dones d’aigua, encara més!

Punt de sortida i arribada: Poliesportiu de Can Pons d’Arbúcies. Distància: 11 km. Durada: Entre 2 h i 30 min i 3 h. Desnivell: 190 m. Dificultat: Baixa.

Al castell de Montsoriu des de Breda

Passejada circular de dificultat mitjana, exceptuant-ne l’última part, en la qual hi ha una mica més de desnivell. Se segueix la riera de Breda a l’inici, que després ens condueix per un corriol fins a dalt el castell de Montsoriu. Des d’allà, es pot gaudir d’una vista espectacular de tot el Montseny, fer una visita a l’interior del castell i, si us queden forces, visitar la torre de les Bruixes, a cinc minuts a peu del castell. La tornada es fa pel coll de n’Orri i el pont del Mut fins al poble. Un indret ple de llegendes de dones reals i amb poders màgics!

Punt de sortida i arribada: Aparcament del centre de Breda, a tocar del monestir. Distància: 15 km. Durada: 5 h. Desnivell: 593 m. Dificultat: Mitjana.

Cap al gorg Negre de Gualba

Entre la riera de Santa Fe i la riera de Gualba, comencem pel mirador del Salt de Gualba, seguint cap al gorg de la Goja i el gorg Negre, passant pel salt de Gualba i el salt de Corbera. Un seguit d’indrets naturals de bellesa espectacular, que es combinen amb estructures antròpiques d’aprofitament i distribució de l’aigua, en forma de centrals hidroelèctriques i canalitzacions, que ens permeten entendre la importància d’aquest recurs al Montseny. Una caminada familiar que no presenta dificultats i ens permet entendre la importància de l’aigua com a recurs i com a bé de consum.

Punt de sortida i arribada: Passat el nucli de Gualba de Dalt hi ha el camí vell de Gualba, on comença la ruta. Distància: 8,50 km. Durada: 3 h. Desnivell: 600 m. Dificultat: Mitjana.

Llàgrimes convertides en perles

Així doncs, sigui des del salt de la Dona d’Aigua d’Arbúcies o des del gorg Negre de Riells o del de Gualba, on diuen que també se n’havien vist marxar d’enamorades, totes tornen als boscos de ribera que les havien vist créixer i només en surten per visitar els seus fills quan es fa de nit. Sense ser vistes ni deixar rastre. Bé, vessant només unes quantes llàgrimes d’enyorança que l’endemà el marit trobava en forma de perles als peus del llit i guardava, un xic sorprès, però agraït de poder mantenir l’abundància de la família.

Què hi ha darrere totes aquestes llegendes? Quin missatge ens volen transmetre? Des de la riera de Santa Fe a la font de les Paitides de Viladrau o als nombrosos gorgs Negres escampats pel Montseny, sempre es repeteix el mateix patró: on hi ha aigua, hi ha encantades. On hi ha encantades, hi ha abundància i vida.

Per tant, podem entendre les encantades del Montseny com una forma quotidiana de parlar de l’aigua i del seu poder gairebé màgic a l’hora de crear vida. Una vida que es genera a diversos indrets del Montseny i s’escampa a altres territoris. No només avui, quan des de les diverses plantes embotelladores es distribueix l’aigua per abastir altres territoris, sinó que també en temps antics, quan s’explica que el Montseny estava connectat amb Mallorca per una gran deu. Aquesta, tant la utilitzaven les dones d’aigua per traslladar-se més ràpid d’un lloc a l’altre, com els habitants de l’illa per beure i regar els camps amb la seva aigua. Si no, pregunteu-ho al pagès que va destrossar la font de Briançó, pujant al cim de les Agudes, per després comprovar que havia deixat d’arribar aigua a una font mallorquina!

Queda clar que eren dones sàvies amb una estreta relació amb l’entorn

Ho sabíeu?

Condemnades per bruixes per atreure l'aigua

El Montseny és també territori de bruixes, i no només com a éssers mitològics. Segons un estudi centrat en la cacera de bruixes a Osona i l’arquebisbat de Vic al segle XVII, realitzat per Marc Fàbrega, la bruixeria i les acusacions a dones van estretament lligades a la climatologia i, en especial, als fenòmens meteorològics adversos. Així doncs, una forta pedregada en un municipi on vivia una dona que tenia una marca a l’esquena, típic de les bruixes osonenques, era motiu suficient per ser torturada fins a confessar el que fes falta. Unes pràctiques que denoten un abús de poder per part de les autoritats de l’època i un desemparament del sector femení de la societat. Acusar-ne una significava acusar totes les dones.

Però, més enllà de la màgia que envolta aquestes presències femenines i els seus objectes, utilitzats per encantar aquells que les espiaven, així com per preveure el futur, queda clar que eren dones sàvies amb una estreta relació amb l’entorn. Habitaven els racons del Montseny i en coneixien cada pedra i cada branquilló. Eren la molsa, l’artemisa, la sàlvia i l’atzavara. Eren la bellesa, la llibertat, l’amor i la riquesa. Eren la llavor que germina i la fulla seca que ha mort. Eren —i són— la vida del Montseny.

Escolta la llista d'Spotify de 'Racons encantats'

Autora: Judit Monclús