No n’hi ha prou amb una única paraula per parlar d’elles: les dones d’aigua. Siguin goges, paitides o encantades, les trobarem sempre acompanyades de bellesa, d’abundància, de senzillesa i de màgia. Les mateixes característiques dels indrets on habiten en plena natura. Sempre mig amagats i envoltats de misteri. Sempre espectaculars i amb aigua permanent. El Montseny és un dels escollits, on les trobem en gorgs, corriols o fonts: l’aigua és l’element indispensable perquè aquests éssers, reals o fantàstics, hi puguin viure. Les podem imaginar en el seu dia a dia, pentinant-se els llargs cabells daurats, gaudint de la tranquil·litat de l’entorn i de la companyia d’altres dones com elles. El xiuxiueig de la cascada, el vol suau i sostingut de les fulles en caure dels arbres, l’olor de la terra mullada, la presència d’éssers vius a prop: sempre connectades plenament amb la natura.
Diuen que a totes les poblacions del Montseny on hi ha aigua, hi ha dones d’aigua, encara que no tothom és capaç de veure-les. Per fer-ho, cal una mica de sensibilitat: aproximar-nos al territori amb respecte, amb interès i amb curiositat, centrant-nos en cada detall, entenent les emocions de cada planta i cada arbre, sabent que nosaltres formem part d’un tot que ens fa iguals a qualsevol ésser viu. Potser és una visió femenina?
El salt de la Dona d’Aigua d’Arbúcies és un dels indrets que més literatura ha creat
Són múltiples les llegendes i històries que giren entorn d’aquests éssers en aquest territori, transmeses de generacions en generacions i recollides en nombrosos llibres que —un detall a tenir en compte— tots han estat escrits per homes. El salt de la Dona d’Aigua d’Arbúcies és un dels que més literatura ha creat i, si ens hi aproximem, ben aviat en sabem el perquè. És un lloc realment màgic: l’aigua de la cascada lliscant entre les roques, els plataners infinits apuntant l’horitzó, els reflexos del sol dins l’aigua. Fins i tot la presència d’uns arbustos de tiges vermelloses ens porta a imaginar les possibles figures femenines. Precisament en aquest indret és on un home, per atzar, va quedar completament embadalit i enamorat. I no precisament del lloc, sinó de la dona d’aigua que hi va veure i a qui va acabar convencent per marxar del lloc i casar-se amb ell.

Una única condició per a una bona vida
El denominador comú en aquestes situacions és que les encantades abandonen el lloc que les ha vist créixer per portar una vida convencional amb una única condició, que mai ningú no sàpiga d’on venen. A partir d’aquell moment, la vida sembla anar miraculosament de meravella a la parella: els seus camps tenen les millors collites i els fills creixen forts i sans. Però res és per sempre i un dia el marit se sent traït per una decisió d’ella que no entén i trenca la promesa. “Dona d’aigua havies de ser!”, li crida. I ella desapareix. No tolera cap injustícia ni aguanta cap mena de maltractament psicològic per part del marit. És una dona d’aigua, però empoderada, i torna al seu refugi.
Pels gorgs i les rieres on viuen les goges
Llàgrimes convertides en perles
Així doncs, sigui des del salt de la Dona d’Aigua d’Arbúcies o des del gorg Negre de Riells o del de Gualba, on diuen que també se n’havien vist marxar d’enamorades, totes tornen als boscos de ribera que les havien vist créixer i només en surten per visitar els seus fills quan es fa de nit. Sense ser vistes ni deixar rastre. Bé, vessant només unes quantes llàgrimes d’enyorança que l’endemà el marit trobava en forma de perles als peus del llit i guardava, un xic sorprès, però agraït de poder mantenir l’abundància de la família.
Què hi ha darrere totes aquestes llegendes? Quin missatge ens volen transmetre? Des de la riera de Santa Fe a la font de les Paitides de Viladrau o als nombrosos gorgs Negres escampats pel Montseny, sempre es repeteix el mateix patró: on hi ha aigua, hi ha encantades. On hi ha encantades, hi ha abundància i vida.
Per tant, podem entendre les encantades del Montseny com una forma quotidiana de parlar de l’aigua i del seu poder gairebé màgic a l’hora de crear vida. Una vida que es genera a diversos indrets del Montseny i s’escampa a altres territoris. No només avui, quan des de les diverses plantes embotelladores es distribueix l’aigua per abastir altres territoris, sinó que també en temps antics, quan s’explica que el Montseny estava connectat amb Mallorca per una gran deu. Aquesta, tant la utilitzaven les dones d’aigua per traslladar-se més ràpid d’un lloc a l’altre, com els habitants de l’illa per beure i regar els camps amb la seva aigua. Si no, pregunteu-ho al pagès que va destrossar la font de Briançó, pujant al cim de les Agudes, per després comprovar que havia deixat d’arribar aigua a una font mallorquina!
Queda clar que eren dones sàvies amb una estreta relació amb l’entorn
Ho sabíeu?
Però, més enllà de la màgia que envolta aquestes presències femenines i els seus objectes, utilitzats per encantar aquells que les espiaven, així com per preveure el futur, queda clar que eren dones sàvies amb una estreta relació amb l’entorn. Habitaven els racons del Montseny i en coneixien cada pedra i cada branquilló. Eren la molsa, l’artemisa, la sàlvia i l’atzavara. Eren la bellesa, la llibertat, l’amor i la riquesa. Eren la llavor que germina i la fulla seca que ha mort. Eren —i són— la vida del Montseny.
Escolta la llista d'Spotify de 'Racons encantats'
Autora: Judit Monclús
Aquest article es va publicar en el número 315 del Descobrir (Març 2025)