Agullana es desperta d’hora per oferir un dels seus petits plaers: la coca del forn Cortada, a la plaça Major. Allà couen un pa amb una forma que recorda el campanar de cadireta que presideix l’església romànica de Santa Maria (del segle XI). Del temple és imprescindible valorar-ne la portalada de sis arcs i les decoracions de l’absis. Els carrers que limiten amb l’absis són el tram més antic del poble, amb unes cases que exhibeixen dates de construcció del segle XVIII. Agullana, però, és coneguda per ser dels primers municipis que va posar voreres de granit i una canal per a l’aigua als seus vials públics. Aquesta urbanització li va fer guanyar-se el sobrenom del petit Madrid de l’Empordà.
Els aires de modernitat arrenquen al segle XIX i començaments del XX, quan Agullana esdevenia una potent capital de la indústria surera. Les alzines que poblen els voltants van fer que arribés a tenir fins a quaranta fàbriques i uns sis-cents treballadors, amb un bon nombre de dones.
Segons l’historiador Enric Tubert, la família Guinart és la que va marcar un punt d’inflexió, a mitjan segle XVIII: “Els Guinart van llegir a la premsa francesa que les alzines sureres donaven molts bons rendiments per a fer taps. Ells hi van anar per aprendre’n i en tornar van portar dos o tres operaris francesos per ensenyar els treballadors d’aquí”. Avui, però, tan sols una empresa s’hi dedica. L’esplendor del segle XIX i els inicis del xx es va estroncar per la Primera Guerra Mundial (1914-18), ja que els empresaris preferien anar cap a la costa o bé optar per altres sectors com el tèxtil.
De sibil·la d’Ors a la misèria
La història d’Agullana s’endinsa en el final del neolític amb alguns dòlmens, però sobretot es documenta gràcies a les troballes de la necròpolis de Can Bech de Baix, que data del final de l’edat del bronze i l’inici de la del ferro (segles IX al VII aC). A la plaça Major s’exhibeixen urnes i estris que expliquen els procediments funeraris de l’època.
Un altre culte és el que té lloc al cementiri d’Agullana al voltant de la figura de Lídia Noguer, la literària Lídia de Cadaqués que Eugeni d’Ors va fer famosa en descriure-la en uns articles a La Vanguardia, l’any 1953, com la seva sibil·la.

Noguer tenia un hostal a Cadaqués on va conèixer personatges com Salvador Dalí, però la defunció del marit i dels fills va trastocar-la greument. Un grup d’amics la rescataren de la pobresa per portar-la a l’asil d’Agullana, on va morir l’any 1946 i va ser enterrada a la fossa comuna dels asilats. A mitjan anys cinquanta, Dalí i D’Ors van voler retre-li homenatge al cementiri, però el bisbe Cartanyà no va autoritzar la col·locació d’una placa commemorativa, que als inicis dels vuitanta sí que es va acabar instal·lant.
Un edifici modernista vora la carretera és el de l’escola pública, batejada amb el nom de Lluís Marià Vidal, el mecenes que l’any 1911 va desencallar-ne la construcció.
Escenaris de festeig
Entre la infantesa i la vellesa, molts agullanencs passaven llargues estones a la Sala. Aquest nom defineix la societat La Concòrdia, que funciona d’epicentre de la majoria de trobades de cafè, festes i balls, que han generat no poques parelles. Val a dir, però, que l’altre escenari històricament destinat al festeig és l’ermita de Santa Eugènia, vora el coll de Portell. Cada Dilluns de Pasqua, un grup de joves diferent (els Pabordes) s’encarreguen de l’aplec.
L’esplendorosa Concòrdia té el segell modernista d’un arquitecte present en les principals construccions agullanenques: Josep Azemar, arquitecte responsable també d’edificis com el de l’escola, però al mateix temps de cases particulars com la torre Estela o la casa Vidal, al costat de la plaça Major.
Abans de deixar Agullana, encara es pot gaudir d’un tranquil passeig pel veïnat de l’Estrada, seguint la carretera que comunica Agullana amb la Jonquera. La vintena d’antigues cases al voltant d’una església del segle XIII té unes magnífiques vistes d’aquest tros de l’Empordà, a tocar de les Alberes.
Aquest article es va publicar en el número 118 del Descobrir (Març 2008)